L’hora d’Alemanya

Fa poc vaig llegir el llibre La història més breu d’Alemanya, de l’escriptor i germanista James Hawes. Molt interessant. El capítol on explica la ràpida recuperació econòmica d’Alemanya Occidental després de la Segona Guerra Mundial Hawes té un títol sorprenent: «El no-miracle econòmic». Sorprèn precisament perquè hi ha un consens general a l’hora d’anomenar la dècada de 1945 a 1955 com la del «miracle econòmic alemany». Segur que us sona.

Hawes diu que, de miracle, res de res. Segons ell, el que va succeir va ser el resultat lògic i directe de la decisió econòmica més bèstia que van adoptar els aliats, que controlaven Alemanya Occidental, quan van acceptar una proposta, radical i agosarada, de l’economista Ludwig Erhard.

Els aliats no van fer escarafalls pel fet que Erhard hagués estat un estret col·laborador del grup d’economistes dirigits per Otto Ohlendorf, que assessoraven el cap de les SS Heinrich Himmler. En realitat nou fou l’únic cas de reciclatge aliat de «tècnics» que no havien tingut cap mirament a l’hora d’ajudar el règim nazi. Però el cas d’Erhard és més rellevant, perquè al cap d’uns acabaria convertint-se en el canceller de la República Federal d’Alemanya, en substitució de Konrad Adenauer.

Però encara que tots dos, Adenauer i Erhard, fossin membres del mateix partit —la CDU, el mateix d’Angela Merkel—, tenien dues visions i sensibilitats prou distintes en política econòmica. Mentre que Adenauer representa un conservadorisme amb vocació social, Erhard pot ser considerat un neoliberal avant la lettre.

Quina la va fer, Erhard? L’any 1948 els aliats estaven desesperats per tornar a impulsar l’economia alemanya, ja que la postguerra els estava sortint molt cara. Erhard va proposar l’abolició de la moneda vàlida durant el nazisme, el Reichsmark, i la creació d’una nova moneda, el Deutsche Mark, el marc alemany que hem conegut fins que va arribar l’euro. El que feia d’aquesta proposta un tall bèstia era que proposava anul·lar el canvi de la moneda antiga per la nova.

Erhard volia destruir els estalvis particulars i salvar el capital empresarial. Per açò, a cada ciutadà se li faria un ingrés 60 marcs nous, i en canvi les empreses rebrien 60 marcs per cada empleat que tinguessin, a més d’altres subsidis i de condicions creditícies favorables, vetades als ciutadans particulars sense capital. A la pràctica, açò significava anul·lar el 90% de l’antiga moneda.

Era una salvatjada, que destruïa les petites economies personals. Però els aliats ho van beneir, i la maquinària alemanya es va posar en marxa. Hawes afirma una mesura pro-empresarial tan extrema hauria estat impossible a França o al Regne Unit: les seves poblacions mai no hi haurien donat suport. Només era possible a Alemanya —Erhard ho sabia— perquè els alemanys només veien runa i destrucció al seu voltant, i ja en tenien prou amb el sols fet de ser vius.

Sis dècades més tard, davant la crisi de 2008, una altra cancellera de la dreta alemanya va tornar a preferir una recepta neoliberal en política econòmica que ha funcionat prou bé per al teixit productiu alemany, però que ha causat estralls en les economies individuals de mitja Europa i ha intensificat la desigualtat i la precarietat.

I ara, quan encara no ens havíem refet de l’austericidi, davant la crisi sanitària per l’epidèmia de coronavirus, Alemanya torna a posar mà de solucions que provocaran desigualtat i colpejaran el somni d’una Europa social. És trist de veure com Alemanya ha corregut més que ningú per arrambar amb tests de COVID, mascaretes, bates i equips d’autoprotecció en el mercat internacional, especialment el xinès, s’han negat a una compra europea coordinada, i de cara a la recuperació de la crisi tornen a preferir el campi qui pugui, i que pagui el darrer.

James Hawes considera que si la democràcia liberal a Europa encara té un futur, aquest serà alemany, perquè no es refia dels britànics (ell, que és anglès) ni dels francesos. Hawes creu que només Alemanya tindrà prou força per allunyar Europa de la deriva feixista, populista i autoritària que s’obre camí a llevant i a ponent. Però, és clar, si no es fan bé les coses, també pot passar el contrari.

En açò coincideix amb Joshka Fischer, ex-ministre d’exteriors dels Verds alemanys quan van governar en coalició amb els socialdemòcrates, a qui cita en el seu llibre. En un article de 2016, Fischer advertia que davant l’amenaça de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, qualsevol col·laboració de la CDU amb aquest partit xenòfob seria una traïció al llegat d’Adenauer. El futur d’Alemanya, deia Fischer, d’Europa i del món occidental poden dependre de l’encert de les decisions polítiques de Merkel, i les decisions en política econòmica són el motor que arrossega la resta.

És evident que la crisi social i econòmica que acabam d’encetar serà dura, i que pot ser llarga. Certs discursos —a la dreta i a l’esquerra— que plantegen com una dicotomia l’ajuda a les empreses envers el rescat ciutadà, són pura demagògia populista. Cal ajudar les persones —mesures de xoc, contenció de l’exclusió, fre a la desigualtat— i cal ajudar les empreses a poder funcionar, especialment les petites i locals, que creen una riquesa no especulativa i que retorna a la societat local.

A aquest repte hi són cridades totes les administracions, des de l’ajuntament més petit fins a la Comissió Europea. Però la clau de volta és dalt, no baix. I és l’hora d’Alemanya. Si exerceix el lideratge europeu per impulsar una sortida solidària, i entre tots som capaços de reactivar l’economia sense danyar la igualtat i garantint els drets socials, poem sortir d’aquesta crisi millor que com hi vam entrar. Per contra, si Alemanya tira pel dret per sortir indemne del desastre amb receptes salvatges, la Unió Europea pot tenir els dies comptats, i el paisatge després de la batalla pot ser un camp abonat per al rebrot de les arrels feixistes que mai no acaben de morir.

[Article publicat a la secció En veu alta del web del PSM-Més per Menorca]