En la vida —a prop teu o a l’altre cap de món— moltes vegades passen coses que et tallen la respiració i et deixen sense paraules. La crisi humanitària dels fugitius de les guerres d’Orient Mitjà és una d’aquestes ocasions. Fa dies que aquesta tragèdia em treu la son, i cada fotografia de la premsa, cada imatge de la televisió, cada notícia que sent per la ràdio, em fa sentir més malament, perquè no tenc paraules per expressar el que sent.
La poeta Joana Raspall (1913-2013) ha arribat al meu telèfon mòbil amb un poema que circula pels serveis de missatgeria. Gràcies a tots i totes els qui l’heu compartit. Davant el dolor, poder-lo explicar, posar-hi les paraules que ens diuen la veritat, és la primera passa per trencar la impotència i convertir el sofriment en acció i energies de canvi.
No tenc res més a dir. No sé dir res més. Parla’ns, Joana Raspall!
Podries
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.