La síndrome de la pèrdua de temps

Més. Més ràpid. Més productivitat. El temps és un recurs escàs, i com més mar més vela. Tens molta feina, i l’increment de la connectivitat i la immediatesa de les eines de comunicació et pressionen cada dia més. Ets a una reunió, desconnectes el mòbil i, en acabat, els numerets superposats a les icones de la pantalla et fan aixecar les celles, i bufes apurat: trenta-vuit missatges de whatsapp. Sis missatges nous de correu electrònic. I un SMS, que encara hi ha supervivents que empren aquest servei de missatgeria que just ahir era rabiosament cool i ara sembla prehistòric. «Fa un a hora que et telefon. On t’has ficat?». Missatgeria instantània. Com el nesquick, que es fon més ràpid que el colacao. Converses efímeres i relacions solubles.

Fins que, despistat com ets, un dia t’oblides el mòbil a casa. Nyetes, ja l’has feta. Recordes perfectament que l’has deixat damunt la taula de la cuina. Mentre sucaves la magdalena matinera dins el cafè amb llet aprofitaves per llegir-hi els titulars de premsa, i allà s’ha quedat.

Quan la cosa ja no té remei, perquè el bus ja llisca per la carretera, t’oprimeix la sensació de perdre el temps. Havies descobert que la mitja hora llarga de trajecte fins a Maó et dóna per reprendre el fil d’unes quantes converses al whatsapp, o per enviar un o dos emails. I des de la parada de Maó fins a la feina, mentre camines d’esma, pots repassar la llista de tasques pendents del dia anterior, el Calendar et xiva les cites del dia, i prens quatre apunts a Evernote de coses que no hauries d’oblidar, no fos cas que.

En fi. Com que avui no tens la maquineta per lluitar contra la síndrome del temps perdut, treus de la bossa el suplement de l’Ara Diumenge de fa dos diumenges, que no vas poder llegir. I, mira per on: hi ha un reportatge que, des del titular fins a la darrera línia, et fa sentir com un fiet agafat en falta: (Sempre) disponibles, signat per Xavier Vidal i Gina Tost. El text explica que l’ús de la missatgeria instantània ens ha canviat la manera de relacionar-nos en tots els sentits, i diu: «un dels efectes més visibles, segons els últims estudis, és la reducció a zero del temps perdut: enviem i rebem missatges mentre caminem pel carrer, mentre esperem en un embús de trànsit o quan mengem amb els amics en un restaurant».

Va per tu. Directe com un cop de puny. Vas llegir fa anys Elogio de la lentitud, de Carl Honoré, i et va encantar. I també Elogi de l’educació lenta, de Joan Domènech, sobre el qual fins i tot en vas escriure un article laudatori. I ets un seguidor fervorós de les idees de Byung-Chul Han sobre les derivades perilloses del Big Data, entre les quals hi ha l’amenaça de colonització del teu temps. I ara, mira’t: tu també has caigut en la temptació. Què has fet, insensat?

Al vespre, arribes a casa i agafes de la prestatgeria el llibre de Domènech.

«No omplim les nostres hores tenint en compte el que fem ni la qualitat del que fem, sinó simplement la quantitat de temps que hi dediquem. El temps flueix constantment i ens arrossega de manera vertiginosa. Tot es torna ràpid. (…) El temps, sense solució de continuïtat, etern, és avui més efímer que mai. Tot s’acaba ràpidament, i si el present existeix, el passat no té importància i el futur no té rellevància. L’acceleració s’acompanya d’aquesta cultura del present que no fa cas de l’experiència passada ni de les conseqüències futures dels actes realitzats. Per això la sostenibilitat o el coneixement històric han de donar una dimensió nova al tractament cronològic.»

Una dimensió nova. I un propòsit d’esmena: des d’avui mateix, tornaré a perdre el temps.

.