La pregunta dels catalans

L’estiu menorquí és propici en retrobaments. Entre els menorquins que viuen fora i vénen a ca seva, i el falcat d’amics forans que procuren passar un tros de canícula en aquesta illa que tant els atrau, a ca nostra sempre la tenim armada. Entre trobades, berenetes i excursions les setmanes passen volant, i l’únic que lamentam és no tenir més dies, perquè cada any hem de sacrificar alguna trobada, si més no fins l’any que ve. Enguany, d’una manera més intensa que l’any passat, les converses amb els amics catalans han girat a l’entorn del procés sobiranista; en un moment o altre no es podien estar de demanar: i vosaltres, com ho veieu des de Menorca?

Una de les converses més saboroses ha estat amb l’amic Manuel Cuyàs, periodista de raça, curiós i tafaner en el millor sentit, astut com un ca de conills i d’una conversa amena, culta i intel·ligent que no voldries acabar. Al lector d’aquest article no li passarà per alt que en Manuel Cuyàs va ser el col·laborador de Jordi Pujol en la redacció de les seves memòries. Com que la nostra trobada es va produir just uns dies després de la confessió de l’expresident, comprendran vostès l’enorme interès que tenia un servidor per la seva visió i interpretació de l’afer. Els recoman, en aquest sentit, els articles que en Cuyàs va publicar al diari El Punt Avui els dies 23 i 26 d’agost: imprescindibles. (Per cert: a les xarxes socials en Cuyàs ha rebut alguns atacs tan ferotges com injustos, com si tingués alguna responsabilitat pel que li va explicar o dictar Jordi Pujol. País de miserables, també).

Però no vam parlar només de Pujol. En Manuel també vol saber com veim el procés català des d’aquí. Jo sempre dic que tants de caps tants de barrets: just puc donar la meva opinió, sense fer-me veu de cap col·lectiu. És clar que hi ha molts menorquins, sobretot els qui tenen alguna relació amb Catalunya, que ho veuen amb interès i simpatia, però segurament n’hi ha més que sols veuen aquesta realitat filtrada, és a dir, distorsionada, per les cadenes de televisió espanyoles i la premsa afí al règim: no entenen res però estan molt enfadats amb els catalans.

Li dic a en Manuel que crec que, sense Catalunya, Espanya accelerarà el procés de recentralització i buidament de l’estat de les autonomies. Mirat així, sembla que no ens ha de convenir. De fet, molts coneguts simpatitzen amb la causa sobiranista però, justament pels danys col·laterals que ens pot comportar la independència de Catalunya, prefereixen un altre tipus de sortida. Ho comprenc, però no ho compartesc. A Menorca i Balears patim una submissió a l’escanyamenta de Madrid pitjor que Catalunya, però si la major part de la societat no ho sap o no ho creu, no em sembla que haguem de demanar als cosins del Principat que facin enrere. D’altra banda, la involució autonòmica ja està en marxa: el que pot passar si Catalunya se’n va és que s’acceleri. Hi podrà haver una diferència de velocitat, però l’objectiu final de l’Espanya carpetovetònica és el mateix, i està prou clar.

Però és que —argumenten alguns— si Catalunya se’n va, ¿què passarà amb la nostra llengua en el nostre territori? I jo responc demanant: ¿què no està passant ja ara, sense que Catalunya hagi marxat? Si no sabem aturar l’ofensiva espanyolista, en certs àmbits el retrocés seria encara més ferotge, començant per l’educació i passant per tots els àmbits d’ús públic i oficial de la llengua catalana. Però l’horitzó d’una Catalunya independent fa pensar també en altres possibilitats. Els creadors de cultura —músics, escriptors, grups de teatre, etc.— illencs i valencians que s’expressen en català, que són la majoria i els més rellevants, tindrien un mercat normalitzat més sòlid que ara, com els succeeix als valons de Bèlgica: dintre del seu país són minoria, però la seva obra té tot el públic francòfon. És clar que açò no es produiria de manera automàtica: a Catalunya s’haurien de desenvolupar polítiques culturals actives fora del seu estat, com ja fa Espanya amb l’Instituto Cervantes, o França amb la Francophonie. En tot cas, perquè Barcelona arribi a exercir de capital de la Catalanofonia cal fer-hi feina. Molta feina que no plourà tota sola.

Estic arribant al final de l’espai disponible i just he concretat una reflexió en l’àmbit de la cultura, que m’és el més proper, però som conscient dels altres. Quin seria l’impacte econòmic de la independència de Catalunya a Menorca? Fa de mal dir, perquè les regles de joc i els equilibris es capgirarien damunt davall. Podrien ser de competència i xoc, però també es podrien crear sinergies que duguessin els menorquins a pensar que tal vegada ens aniria millor amb Barcelona que amb Madrid: ja ha passat en altres èpoques, i pot tornar a succeir. Igual que amb el turisme: a un nou estat català, li interessaria promoure la inversió a Menorca? I quin seria el model d’aquestes inversions: BCN World o el Camí de Cavalls? Aquí, amic Cuyàs, tenim fil a tòrcer i jo he arribat baix. Hauràs de tornar l’any que ve.