Fa unes setmanes conversava amb uns amics sobre la hipòtesi d’una Catalunya independent.
Per a un d’ells, simplement queda molt bé dir que Espanya és inviable perquè així es justifica l’independentisme, una posició legítima però que té més de brindis al sol que de projecte polític practicable.
Un altre es decantava per l’argument de la covardia: la burgesia catalana no està per aventures; a l’hora de la veritat farà marxa enrere.
I un altre considerava que una eventual independència de Catalunya provocaria un dany col·lateral a les Illes Balears i el País Valencià: un procés de recentralització espanyola que ens convertiria en unes províncies més controlades i dominades. Per aquest motiu, recela del procés independentista català.
Servidor crec que la independència de Catalunya no serà avui ni demà, però que està de camí. No està guanyada, però es pot guanyar. No és inevitable, però tampoc impossible. I sí, certament, si Catalunya se separa d’Espanya, els valencians i balears en patirem les conseqüències. Però… per sempre? No forçosament. Si Catalunya es converteix en un nou estat d’Europa, al País Valencià i a les Illes Balears tot començarà de nou, i s’obriran nous camins. Difícils, però practicables. Utòpics, però no impossibles.
De moment, el poble de Catalunya aquest 11 de setembre farà un gest monumental i inconfusible d’afirmació, de proposta i de força. La pilota passarà a la teulada d’uns governants porucs i massa prudents, que no podran aguantar per sempre la pressió d’un poble que vol la llibertat.
Des de Menorca, des de les Balears, des del País Valencià, molts miram Catalunya amb il·lusió i molt d’afecte: a la gran manifestació d’aquesta Diada, hi som de cor. Catalans, obriu camí i no us atureu: us necessitam davant perquè puguem, també nosaltres, encetar un futur diferent i millor del que ens pot esperar dins Espanya, estat fallit d’Europa.
Estimat Miquel!
Marxarem per Barcelona per obrir camins, i deixar-los oberts per sempre més! Demà serem molts, però sabent que encara som més!
La independència de Catalunya és només un primer pas cap a la plenitud nacional! #freedomforcatalonia
Estimat Miquel,
jo pas una penada que si el camí no el feim tots plegats, en quedarem despenjats i, ai las! Si els País Valencià i les Balears en quedam despenjats, correm el risc de convertir-nos, efectivament, en unes províncies encara més provincianes d’Espanya i encara et diré més, com ens ho farem per sumar-nos-hi en un futur? No acab de veure clar que puguem construir el país a tongades…Ai amic meu, jo també la veig amb afecte, la Diada, i amb admiració i amb una enveja sana que no vegis!!!!!!!!!!
Una abraçada
N.
Una abraçada immensa, Joan! En Lluís, un menorquí resident a Barcelona, s’ha ofert a ser a la manifestació en nom meu. O sigui que sí, que hi seré. Salut i coratge. Bona Diada!
Una abraçada immensa, Joan! En Lluís, un menorquí resident a Barcelona, s’ha ofert a ser a la manifestació en nom meu. O sigui que sí, que hi seré. Salut i coratge. Bona Diada!
I què vols que et digui, Neus, polida… que sí, que d’aquesta, encara que els vagi bé al Principat, nosaltres en podem morir. Però també es pot obrir un horitzó nou. En qualsevol cas, “totes les coses grans es troben enmig del perill”, que va dir Plató, i que Heidegger va versionar dient que “tot allò que és gran es troba enmig de la tempesta”.
Sigui com sigui, ara mateix somiar amb unes Illes Balears federades a una Catalunya independent és somiar més truites que albirar una Catalunya independent. Ho tenen difícil, però hi són. El nostre poble, malauradament, està d’esquena al futur. Per sempre? És el que no sabem: si vivim, coses veurem! Abraçades dolces i menorquines.
Compartesc del tot les teues paraules Miquel Àngel.
Si patirem? I no patim ara?
El procés de l’actual govern central d’espanyolitzar les Balears ja és obert, per tant hi tenim molt a guanyar i res a perdre amb la independència de Catalunya. A més, si Catalunya aconsegueix la independència, està per veure que el Govern espanyol sigui més virulent a les Illes. En ple segle XXI un Govern central no pot sotmetre les voluntats democràtiques ni maltractar les seves regions. La possible secessió catalana explicaria el fracàs rotund del Govern espanyol per cohesionar un Estat.
També, si Catalunya independent funciona (que ha de funcionar) segur que la classe econòmica balear obrirà els ulls i sabrà que el futur no és Espanya sinó que és passar pel camí català per arribar millor a Europa.
Però, el que és clar és que cal llevar-nos la por del damunt. Seguim tenint massa por d’Espanya.
Salut
Tens tota la raó, Bep: el procés recentralitzador i espanyolitzador ja està en marxa i està en forma.
Tant de bo que la classe econòmica menorquina, i balear en general, un dia obri els ulls. Si Catalunya arriba a la independència, al principi les passaran magres. Un professor universitari d’història econòmica m’explicava aquest estiu que es dóna una constant: els nous països, els segregats, passen un primer moment -curt o llarg, depèn- d’enorme dificultat, fins que troben finançament en el mercat internacional: aquí és quan els cal negociar bé la seva relació econòmica amb veïns, proveïdors i clients. L’etapa de sacrificis i dificultats no la treu ningú, però els catalans si una cosa saben fer bé és negociar i comerciar.
Des d’un altre punt de vista, una Catalunya independent ens donaria un baló d’oxigen als qui escrivim en català. El repte és fer-nos un lloc en l’estat que tindrà en el català la llengua oficial i la primera llengua de cultura. I anar seguint roda.
Una abraçada!
Atès que tenc per a mi que som un dels amics convocats a aquesta ouija, pos la meva veu en mans d’un esperit prestat (o el meu esperit en mans d’una veu de préstec, que ara no ho sé): “La pérdida de Cataluña serí¬a para España un 98 de dimensiones colosales, sentida como una amputación de un miembro vital. La Cataluña surgida de tal colisión histórica serí¬a una incógnita en cuanto a peso, tamaño efectivo, energí¬as e incluso personalidad, a pesar de las ideas arcangélicas con que se adorna la independencia. El divorcio sin traumas y con facturas ligeras es una quimera y un engaño. Es probable que sufriera, y mucho, la catalanidad lingüística y cultural, que actualmente desborda ampliamente las fronteras del principado. Dividir la deuda, las pensiones y otros bienes gananciales serí¬a un ejercicio traumàtico que dejarí¬a heridas perennes. Estas dos partes separadas sumarí¬an en la UE y en el mundo global mucho menos de lo que pesan ahora juntas.” Lluí¬s Bassets, “Convocatoria a los héroes”. EL PAÍS 17-09-2012
D’altra banda, Espanya (la part Ibèrica de la Monarquia Hispànica)no és un estat fallit: si no vaig errat és, amb Portugal, l’únic que ha mantingut les seves fronteres continentals pràcticament inalterades des de l’era de Westphalia i la Pau dels Pirineus… I Catalunya (amb els altres estats de la Corona d’Aragó) és un soci fundador d’aquesta Unió (que -i ho repetesc- és amb França i Portugal l’ens estatal de més longue durée i més sòlid d’Europa).
Justifiquem-ho: el perí¬metre de l’Hexàgon francés no va tancar-se fins el 1945; Holanda no ha aclarit encara la seva relació amb el Flandes catòlic; el Regne Unit de la Gran Bretanya no s’articulà fins el segle XVIII (l’Acta d’Unió és del 1707) i la pèrdua d’Irlanda li és encara una ferida oberta i que sagna; Itàlia és cosa nova i incerta; Grècia és un districte emancipat dels otomans; tot l’espai germà nic és una successió de desgràcies sovint ben sagnants i l’Europa oriental un caos brillant, etc.
Digressions pedants a banda, crec que, en l’actual conjuntura econòmica, social i política, la posició d’esquerres, a parer meu, ha de ser reforçar les estructures democràtiques de poder, els Estats, per oposar-les amb decisió a la dictadura dels mercats: conquerir els espais de poder estatal per al poder popular i la construcció del socialisme, si ho voleu així¬.
En aquest context, el darrer que ens cal és una munió d’Estats petits i impotents, forçats a ballar al so del capital (“el Estado moderno, paulatinamente comprado, mediante el sistema de impuestos en vigor, por los propietarios privados, entregado completamente a éstos merced a la deuda pública y cuya existencia, como revela el alza y la baja de los valores del Estado en la Bolsa, depende enteramente del crédito comercial que le concedan los propietarios privados, los burgueses” … que varen escriure, fa cent seixanta-set anys, sant Carles i sant Frederic).
Avui, la construcció política de la Unió Europea, a partir de la consolidació de l’eix franco-alemany i el reforçament de les potències llatines (Itàlia i Espanya) com a actors fonamentals d’aquesta Mancomunitat, és un nord urgent i atractiu. Cal ser conscients que és a partir de reforçar la unió dels Estats que l’han constituïda que avançarem en aquest camí.
La secessió de Catalunya crearia, amb seguretat, un estat petit i, probablement, feble i manipulable (servidor s’estimava més la Iugoslàvia desafiant de Tito que les províncies servils que l’han succeït… i, vatualmón, en el PSM vàrem ser sempre d’en Tito!): la Catalunya separada seria un ens incert i amb moltes possibilitats de ser -aquest sí¬- un Estat fallit; d’altra banda, la secessió arrossegaria la segura fallida fiscal d’Espanya, la qual sumiria la Unió en una crisi general que no crec que hàgim de provocar, ni -encara menys- crec que puguem permetre’ns. No és això, amics, ni és així.
Per tant:
a) Espanya és l’invent del nostre bon rei Ferran el Catòlic; Espanya és, també, una cosa feta per Catalunya.
b) la modernització espanyola es frustrà en el segle XVI amb la derrota de les Comunidades i la Germania. Però tornem-ho a intentar: alcem nova Germania amb olis nous de Llibertat! Qui deu que pach i visca el Rei!
c) l’hegemonisme castellà ha estat, des del segle XVII amb Olivares, el càncer d’Espanya. Però Catalunya només rarament (en una sola ocasió) i per pura desesperació i amb resultats catastròfics li ha oposat el separatisme.
d) Catalunya és el motor industrial, però també polí¬tic i moral d’Espanya… o ho ha estat. Una Espanya plural sense Catalunya és una cosa inimaginable.
e) la secessió de Catalunya significa l’amputació polí¬tica dels països catalans.
f) la situació dels valencians i balears en l’Espanya resultant seria encara pitjor que la dels hongaresos fora d’Hongria (seríem una minoria nacional a la qual negarien, fins i tot, l’ésser nacional -dirien que no som catalans, i el poble els faria mamballetes).
g) una majoria de catalans és encara partidària de mantenir nexes (federals, autonòmics…) amb Espanya. Seguim explorant-los.
h) la independència ens afebliria a tots: Hongria era forta quan era la l’esposa d’Àustria. Avui ni Àustria ni Hongria valen un gafet en el concert de les potències.
El crit d’independència és reactiu… facem-lo escoltar. Però donem-nos encara una oportunitat per a l’entesa i la concòrdia. Posem els peus a terra mentre miram volar els coloms. Els anhels i els somnis marquen un horitzó, però no és en l’horitzó que haurem de viure. I menys encara en l’anhel vicari dels horitzons d’uns altres.
I, per convèncer-me que no estam tan sols com diu l’Ara, una veu espanyola (una de tantes que ens escolten i, a la seva manera, ens entenen) més, la de Luis García Montero, poeta d’upa:
Llevo años convencido de que Cataluña será independiente. Todo conduce a este desenlace. El miedo de los padres de la Transición española a constituir de forma clara un Estado federal generó una inercia de ofensa y malentendidos. Cada vez que los partidos mayoritarios han necesitado el apoyo nacionalista para gobernar, la derecha catalana ha dado la sensación de poner a la venta su voto para conseguir privilegios. Y cada vez que la derecha catalanista ha querido ocultar sus políticas injustas, no ha encontrado solución más fácil que echarle la culpa al centralismo de los partidos mayoritarios.
En la carrera de despropósitos, el PP ha jugado un papel principal. No hay partido que esté trabajando de forma más disciplinada a favor de la independencia de Cataluña y El País Vasco. La denuncia ante el Tribunal Constitucional del Estatuto votado por los catalanes fue la gota que colmó el vaso. Utilizar sentimientos de desprecio o superioridad ante Cataluña y El País Vasco sirve para ganar votos en Madrid o en Granada, pero genera claras antipatías contra España en las comunidades ofendidas. Los nacionalismos se alimentan entre sí y la derecha española, a lo largo de su historia, nunca ha mostrado interés en consolidar un Estado. Siempre ha preferido consolidar sus privilegios. Nos quedamos sin Ilustración, nos quedamos sin República y ahora nos vamos a quedar sin Cataluña.
El neoliberalismo catalán tiene una coartada fácil para justificar sus recortes clasistas. La culpa la tiene España. Dentro de la lógica neoliberal es un argumento razonable. En un mundo en el que los ricos no quieren pagar impuestos, en un mundo que acepta como lógica la desigualdad, por qué las comunidades con más poder adquisitivo van a renunciar a sus propios privilegios. Se trata de desprenderse de los pobres.
Publico.es
Caram Toni, estimat, no t’hi has posat per poc! Responc/coment telegràficament, que el temps se me’n va i no em torna:
Bassets i tutti quanti: aquest només és un escenari possible, no hi ha res predetreminat. Per raons òbvies, a l’espanyolisme li interessa presentar només la possibilitat dramàtica; per les mateixes raons però de signe contrari, a una part de l’independentisme, en particular als curiosos personatges de SI, els interessa presentar-ho tot com un camí segur cap a l’èxit. Idò ni una cosa ni l’altra: tot és possible, i ja se veurà. Catalunya independent podria ser una balcanització sense violència? Potser sí. Però també una nova Escandinàvia (la separació de Noruega i Suècia els va acabar beneficiant a tots dos), o com els nous estats bàltics, que dins la nova-vella Rússia, avui ho tindrien cru.
“reforçar les estructures democràtiques de poder, els Estats, per oposar-les amb decisió a la dictadura dels mercats: conquerir els espais de poder estatal per al poder popular i la construcció del socialisme, si ho voleu així.” Reforçar estructures democràtiques? Sí, però no a nivell estatal, sinó a nivell europeu. Si l’estadi intermedi, estats grossos, impedeixen el creixement i la viabilitat de les regions econòmiques, millor que es trenquin. Cfr. Germà Bel, Espanya capital París.
“La secessió de Catalunya crearia, amb seguretat, un estat petit i, probablement, feble i manipulable”. Tornem-hi. Petit sí, òbviament. Però feble i manipulable? Per què t’hi encaparres? Tens una bolla de vidre? No compte per res la voluntat democràtica d’uns ciutadans que estan cada vegada més farts d’un estat castrador?
“d’altra banda, la secessió arrossegaria la segura fallida fiscal d’Espanya”. A noces em convides. Precisament per això se’n volen anar els catalans: perquè estan farts de ser cornuts i pagar el beure. Si Espanya no espavila d’aquesta, no té dret a ser un estat lliure. Millor que se la repartesquin els socis europeus.
Sobre el teu tercer comentari: disculpa, però no contestaré punt per punt, hi faria hores. Tens raó en una cosa: a nosaltres els balears i valencians, no ens anirà bé, amb aquesta aventura, si més no en una partida llarga d’anys i dècades. És això motiu per oposar-nos a la independència de Catalunya? No ho entenc. L’argument tots moros o tots cristians em sona oportunista i buit. “Donem-nos una oportunitat?” Llegeix l’Oda a Espanya: Catalunya ha travessat, com bé dius, els camins de la primera i la segona parts; Espanya no n’ha volgut saber res, i el camí previsible és el vers final: adéu Espanya. Qui som nosaltres per dir que no?
Luis Garcia Montero, que em perdoni, però no li compr la seva cançó. És la mateixa música d’Anguita quan blasmava la burgesia catalana. És la mateixa murga recurrent d’una part de l’esquerra espanyola, que per aquí acaba agranant a favor de la dreta espanyola de tota la vida. Que la dreta catalana ho aprofita? Òbviament. Però perquè ho té fàcil. El dia després de la independència, si és que arriba, tot estarà per fer. També construir el socialisme.
Besades menorquines!