Sembla que Felip Puig no va preveure el que era més previsible quan va ordenar l’assalt de la policia contra els indignats de Plaça Catalunya: que l’efecte rebot amplificaria la protesta i li causaria més problemes dels que volia evitar. Ja veurem com evoluciona tot plegat, però a curt termini és obvi que Puig s’ha creat una mala imatge que el perseguirà durant temps.
Ara bé, què passarà en un segon i llarg termini, i no ja per a Puig, sinó per al seu govern? L’anàlisi que exposaré a continuació no parla d’intencionalitats, sinó d’efectes sobrevinguts, de danys col·laterals. És a dir, no crec que ningú al govern de CiU vagi planificar ni preveure les conseqüències que es podien desprendre del que ha succeït, però pens que ara, a aigua passada, encara poden treure algun rèdit d’un error.
Què hauria passat si la violència policial contra els indignats s’hagués desfermat, posem per cas, a Madrid, a Sevilla o a Saragossa, i no a Barcelona? A molta gent li hauria faltat temps per apuntalar les tesis independentistes: quedar-se a Espanya significa haver de sofrir una policia violenta, hereva del franquisme, etc., i l’any que ve, si guanya el PP, que Déu ens agafi confessats. Però resulta que no: a Madrid, amb els dos governs, municipal i autonòmic, en mans del PP (amb les seves dues cares: la carca, d’Esperanza Aguirre, i l’amable, de Ruiz Gallardón) no ha passat res. On la policia s’ha excedit és a Barcelona. I la policia que pegava bastonades no duia la bandereta espanyola a la màniga, sinó les quatre barres al guardapits.
La recent victòria electoral del PP a nivell estatal i el seu previsible triomf a les generals de l’any que ve dibuixen un escenari complicat per al govern d’Artur Mas. A més dels problemes econòmics, comuns a tots els governs, haurà de torejar amb un nou govern central inflat, que farà tot el possible per consumar el viratge neocentralista en què ha entrat la política espanyola els últims anys. La política dura que es dicti a Madrid estimularà, no en dubt, l’independentisme català. No és nou: l’ascens fulgurant de Carod-Rovira es va produir, justament, per contrast amb Aznar. El PP d’Aznar era una fàbrica molt eficient d’independentistes. Però aquest escenari no li convé gens a una CiU dependent, tant a Barcelona com a Madrid, del PP. La pressió independentista afegirà tensió als difícils equilibris que intentaran fer els convergents.
CiU necessitarà desactivar tot allò que contribueixi a donar ales a l’independentisme. Qualsevol detall, per poc rellevant que sigui, serà aprofitat. Per això pens ja els anirà bé que no es produeixi cap aproximació entre indignats i independentistes, més aviat al contrari, i que ningú no pugui invocar la diferència de l’oasi català enfront d’un Madrid repressor i violent que amolla la policia contra els manifestants.
una interpretació molt interessant. NO hi havia pensat. De totes maneres crec que el càlcul d’en Felip Puig, que és un polític que en sap molt, anava per una altra banda. CIU és vol posicionar com un partit d’ordre assenyat davant l’ascens del PP i PxC. És el “desordre” i no l’espanyolisme que ha fet Garcia Albiol guanyador. M’imagín que Felip Puig calculava que hi hauria una resposta violenta dels acampats que no es va produir, la qual hauria justificat la fi de les acampades. En qualsevol cas CIU no ha perdut un sol vot.
Tens tota la raó, Pau. Una i altra cosa no s’exclouen, més aviat es retroalimenten. Pel que fa a Puig, no magnifiquis la seva habilitat. És un home que passa per tot arreu amb les maces de rompre. Recorda’m quan ens vegem que t’expliqui la seva absoluta falta de diplomàcia la darrera vegada que va venir a un congrés del PSM-Mallorca. Si aquell dia li quedava algun amic, el va perdre. Abraçades!