Tots els negocis es basen en el principi d’obtenir uns beneficis més grans que les despeses. I com que les assegurances són, al capdavall, un negoci, si vostè té un cotxe trobarà la companyia que l’asseguri contra accidents, perquè l’estadística diu que només s’accidentarà un petit nombre dels vehicles assegurats, però difícilment l’asseguraran contra una catàstrofe natural o contra un atemptat, perquè quan es produeixen aquests fets solen afectar un nombre tan gran de vehicles que les asseguradores començarien a fer duros a quatre pessetes.
Per a una companyia asseguradora, un cooperant solidari és com un cotxe. És qüestió de xifres, no de sensibilitat. Els cooperants que viatgen a països conflictius o empobrits corren més riscos que un turista que va a un país ric, i per tant és normal que la pòlissa d’un cooperant sigui més cara que la d’un turista. Fins ara, el diferencial és raonable i sostenible.
Però resulta que d’un temps cap aquí, els cooperants, especialment a algunes zones del món, s’estan convertint en una diana golosa per a la pirateria i el terrorisme. Mentre els casos siguin comptats, aquest risc es podrà assegurar. Però si, malauradament, continua incrementant-se, el problema estarà servit. Es produirà un encariment de les pòlisses d’assegurança dels cooperants, i si la cosa s’embruta, les asseguradores podrien acabar renunciant a cobrir determinats riscos.
Qui assegurarà aleshores la cooperació? Qui garantirà que els cooperants que vulguin anar a treballar a zones conflictives ho facin amb les espatlles cobertes? De qui serà la responsabilitat: d’aquestes persones, de les ONG per a les quals treballen, o de les agències oficials de cooperació? Pel bé dels cooperants i per garantir la continuïtat dels projectes de cooperació, convindria anar-ho aclarint.
Descarrega’t el reportatge «Protegits dels riscs de la cooperació»