A cavall regalat, no li miris el dentat. I sempre és bona si la bossa sona. Sobretot la bossa dels més pobres del planeta, que només sol omplir-se de teranyines. Benvinguts siguin idò tots els milions que han decidit donar trenta-vuit dels vuitanta homes més rics del món, segons la llista Forbes. I és de persones educades saber donar les gràcies. Ara bé, no facem una muntanya d’un gra d’arena, perquè aquestes sucoses donacions, per molt grans que siguin, no qüestionen ni introdueixen cap reforma en el sistema econòmic mundial, que ha permès, precisament, que alguns individus acumulin fortunes personals de més de cinquanta mil milions de dòlars, mentre que mil milions de persones sobreviuen amb menys d’un euro al dia, segons Nacions Unides.
La crisi econòmica global que travessam està posant en entredit que els estàndards de vida, i fins i tot les conquestes socials del primer món, siguin generalitzables. Potser la idea de redistribució de la riquesa -via donacions voluntàries o a través dels múltiples mecanismes que ha desenvolupat el model d’estat del benestar- ja ha donat el que podia donar de si i ens està quedant obsoleta. Em sembla que haurem d’aprofundir en una proposta agosarada d’Ignacio Ellacuría: l’autèntic camí per vèncer la pobresa no implica repartir la riquesa, sinó més aviat compartir l’austeritat.
