Un dels grans reptes de qualsevol organització és sobreviure el seu fundador. En qualsevol camp de la vida humana -les arts, la política, la religió, la solidaritat- són incomptables els casos de líders carismàtics que, a partir d’una intuïció genial, han obert camins nous, però que després de la seva desaparició han quedat a mig trescar. De vegades per defecte, quan ningú n’ha recollit el testimoni i la seva labor s’ha esvaït com fum. D’altres per excés, quan l’estructura que van fundar per donar continuïtat a la seva feina s’ha burocratitzat, s’ha desnaturalitzat o s’ha convertit en una empresa sense ànima. O tot alhora, també.
El cas de la Fundació Vicenç Ferrer és ben bé el contrari: representa un dels millors exemples de superació reeixida de l’etapa fundacional, amb una encertada combinació de fidelitat a l’esperit i contínues millores per fer més eficaç la gestió. En un vídeo promocional de la Fundació, filmat fa devers cinc anys, Anna Ferrer ja ho apuntava: “Durant quinze anys hem format els líders del futur per a la nostra organització. I no són estrangers, són persones d’Anantapur. Aquesta organització avui té Vicenç. Però quan véngui el temps sense Vicenç, continuarà”. La realització exitosa d’aquest desig parla bé de la gent que s’ha fet càrrec de l’herència solidària del sant de Manmad, però també ens mostra fins a quin punt Vicenç i Anna Ferrer van tenir la sensatesa i la capacitat pràctica de posar les bases perquè això fos possible. Nosaltres els podem donar l’enhorabona. Prop de tres milions de dones, homes i infants d’Anantapur avui els en donen les gràcies.