És evident que els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 van ser un èxit clamorós. Però que el balanç sigui globalment positiu no significa que no hi hagués zones d’ombra. Ara bé: aquells que van retreure els aspectes negatius i van gosar denunciar l’operació del jutge Garzón contra l’independentisme, la devastació -física i social- del Raval, la preeminència del model de ciutat empresa per damunt del de ciutat comunitat, o l’especulació urbanística, van ser frívolament desdenyats com a “minoria antisistema”. Era molt dur discrepar davant una unanimitat tan aclaparadora… i monolítica. Amb els anys, però, les anàlisis obertes a l’autocrítica han sabut reconèixer i incorporar al balanç la pertinència de molts d’aquells retrets.
I què hem de dir dels Jocs Olímpics de Beijing de fa dos anys? En aquest cas el costat fosc de la Força és molt més poderós, i els esforços del règim per silenciar la dissidència han ultrapassat tots els límits desitjables.
Ara, davant la candidatura de Madrid als Jocs de 2016, tornen a aparèixer veus crítiques. No podia ser d’altra manera. Vaja, és bo que no sigui d’altra manera. La democràcia hi guanyaria si els promotors i gestors dels megaesdeveniments, com uns jocs olímpics, tinguessin l’altura de mires de saber escoltar i valorar les denúncies dels sectors socials crítics, evitar el cofoisme i encaixar la discrepància. Perquè totes les monedes, fins i tot les meravelloses dobles de vint d’aquelles més grogues de les nostres rondalles, tenen dues cares.
Descarrega’t el reportatge «El COI decideix demà el futur de ‘Madrid 1984’»