Demà s’estrena als cinemes la pel·lícula Desgràcia, basada en l’excepcional novel·la homònima de l’escriptor sud-africà J.M. Coetzee. Esper que aquesta adaptació (premi de la crítica al Festival de Toronto) no desvirtuï l’esperit i la subtilesa de l’obra de referència, que ens presenta el cas de la relació sexual entre un professor universitari i una alumna, amb una intencionada i efectiva equivocitat, a mitges entre la seducció consentida i l’abús sexual.
No es tracta d’un cas de pedofília, perquè en aquest cas l’alumna és una jove universitària, però la perspectiva que t’inocula Coetzee mentre et va ficant amb gran perícia narrativa dins els arguments d’autojustificació de l’orgullós professor Lurie és extensiva, i especialment pertinent, per al cas de l’abús sexual de menors: el pedòfil és un home normal, fins i tot pot ser una persona amb prestigi social, que quan explica les raons de la seva inclinació tampoc no apareix com un boig desenfrenat i incapaç de controlar-se, sinó que continua manifestant-se com una persona normal. I aquest és el perill més gran: que el monstre no en fa cara. L’únic que li veu el veritable rostre és la seva víctima.
Aquest és també el missatge de l’encertat cartell que l’Associació RANA ha distribuït arreu de les Illes Balears amb el lema “Els vertaders monstres no habiten en els contes”. En aquest cartell hi veim la fotografia del cos d’un adult ben vestit, però el cap ha estat substituït pel dibuix que ha fet un infant d’una cara aterridora obsessivament ratllada amb un llapis vermell. Molt efectiu. Però, com dèiem, aquest ogre només el veu l’infant que ha patit l’abús. La resta, els grans, probablement tenim una relació cordial i afectuosa amb el monstre.
