Un pot entendre que sigui molt difícil eradicar la sida a l’Àfrica perquè els medicaments per tractar-la són molt costosos i la població malalta s’hi compta per milions. O que sigui molt complicat que a totes les persones dels països empobrits que pateixen de les articulacions se’ls implanti una pròtesi, cosa que aquí tenim coberta per la seguretat social. O també podem entendre que després d’anys i panys d’investigació encara no s’hagi descobert, ni per tant fabricat, una vacuna contra la malària, perquè la inversió per poder accelerar les investigacions és astronòmica. D’acord.
Les necessitats sempre són moltes i els recursos insuficients. Però ningú no pot entendre que cada any morin al món entre un milió i mig i dos milions i mig d’infants per una diarrea que podria ser tractada amb un derivat de la piridopirimidina, que a preu de mercat val deu cèntims d’euro per pastilla. O que alguns hospitals dels campaments de refugiats de Palestina no puguin donar ni una dosi de paracetamol als malalts que tenen febre. O que la multinacional Novartis pugui guanyar un plet internacional contra el govern de l’Índia per tal que deixi de fabricar tenofovir en forma de medicament genèric, perquè Novartis té registrada la patent d’aquest retroviral. No, tot això és incomprensible. I si algú ho entén és que no té cor, o que el té malalt d’una dolència que no es guareix amb pastilles.
Veure el reportatge «Quinze anys d’ajuda sanitària i farmacològica»