Curiós i ben trobat, això de la síndrome d’Ulisses: ens ajuda a entendre millor el comportament, els sentiments i les actituds de les persones immigrades, aquesta gent estranya als nostres costums. Els diferents. Els altres. I les idees que el psiquiatre Benedetto Saraceno, cap de salut mental de l’OMS, exposa al seu recomanable article La ciudadanía como forma de tolerancia -el trobareu fàcilment per internet- suggereixen que també podríem parlar, amb relació als immigrants, de la síndrome de Robinson Crusoe: arriben aquí com el personatge de Daniel Defoe arriba a l’illa; al principi se sent perdut, és incapaç d’ubicar-se, tot li és estrany. A poc a poc, però, anirà trobant recursos… i gent.
I nosaltres? Quina síndrome tenim/patim els indígenes davant el fet de la immigració? La síndrome de Penèlope, potser, perquè duim anys cabdellant i descabdellant discursos sense acabar de saber què n’hem de fer? O la síndrome del protagonista sense nom -tot un detall- de la novel·la La mirada, de José María Guelbenzu, arquetipus de l’occidental postmodern angoixat, nàufrag de la desmemòria i l’absurd, atemorit davant un món i uns canvis que no entén i que el fan reaccionar amb agressivitat? Suggeriu-hi la vostra, va. O demanem-ho als immigrants. Seria curiós, també.
Veure el reportatge «La síndrome d’Ulisses o el viatger que naufraga»