Dilluns passat, al ple del Consell de Mallorca es va discutir la presumpta utilització partidista de s’Institut, l’organisme autònom del Consell que gestiona els serveis socials. L’oposició acusava el president d’aquest organisme, Antoni Serra, d’haver enviat cartes en nom de s’Institut a diverses associacions convidant-les a la presentació de Rosa Estaràs com a candidata del PP al Consell. Serra es va defensar, dient que tot això eren falsedats. La sorpresa saltà quan la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, se sumà a les crítiques de l’opposició i va renyar Antoni Serra pels sopars electoralistes que organitza s’Institut.
En qualsevol institució democràticament normal, una acusació d’aquestes característiques podria ser interpretada com un clam a favor de la transparència i l’ús escrupolós de les institucions públiques, del seu nom i dels seus recursos. Però aquí no ens l’aferren, que ja hem fet call. La presidenta d’una institució governada en solitari pel partit menys votat, que s’ha convertit en la maquinària clientelar més potent de l’illa, que es gasta burrades milionàries en propaganda partidista disfressada de publicitat institucional, que duu anys jugant precisament a la confusió entre la presidència del Consell i la del partit, i que s’ha especialitzat precisament en el panem et circenses estratègicament dirigit a determinats col•lectius -gent gran, caçadors, i altres-… bé, diguem que la presidenta d’una institució així no és la persona més adequada per acusar d’electoralistes els sopars del president de s’Institut. O més ben dit: la renyada a Antoni Serra no s’ha d’entendre com un atac d’honestedat institucional, sinó com un atac de banyes. El que lamenta la presidenta és no haver-los fet ella, aquests sopars. En el festival de canvi de cromos celebrat a principis de legislatura entre PP i UM, els primers van ser ben llestos a l’hora de llevar-li al partit de Munar una de les principals mines del clientelisme. D’aquella jugada, aquesta enrabiada.
Es diu sovint que la nova Mallorca que la dreta ens està edificant -literalment- no té res a veure amb la Mallorca que hem rebut de les nostres generacions passades. Sí, en part és cert. Però la feta que he explicat més amunt ens pot fer veure les coses d’una altra manera. Quan t’adones que la major rivalitat entre els dos partits que s’han repartit el poder durant aquesta legislatura és perquè s’envaeixen mútuament territoris “controlats” per l’altre, no pots fer de menys que comparar les seves trifulgues amb els antagonismes dels vells cacics mallorquins. També ells es respectaven i s’aliaven mentre un no trepitjàs el terreny de l’altre. Si això passava, saltaven espurnes. I mentrestant, el poble -el d’abans i el d’ara-, o si més no una part important, continua col·locant-se sota la protecció dels senyors, pidolant quatre miques. En això, la nova Mallorca és escopida a la cara més fosca de la Mallorca de sempre.
I si voleu, encara podem anar a cercar un paral·lel més antic: la relació clientelar tipus “Do ut des” que s’establia a l’antiga Roma entre els patricis i ciutadans rics, d’una banda, i de l’altra els qui s’havien de plegar als seus interessos si volien medrar. El “Do ut des” funcionava en forma de xantatge (“jo t’he fet aquest favor, ara et toca tornar-me’l”), o en forma de promesa (“si em votes, tindràs prebendes”).
Res de nou, doncs. Res, però, que no pugui canviar. Perquè d’estómacs agraïts n’hi ha molts, però de gent cansada de pagar el beure, també. I esperem que en siguin més.