Ara sí que me l’han feta bona: en Pere, amiguet i company de classe del meu fill petit, en Lluís, el convida a la seva festa d’aniversari, a partir de les sis del capvespre al xiquiparc del carrer tal. No sé com m’arreglaré, perquè jo per avui ja ho tenia tot organitzat, controlat i cronometrat, i això em destrempa el programa. Jo avui no puc estar per ells, avui és el meu dia setmanal de desconnexió, el dia que em dedic a mi mateix. I un dia per pitos, un altre per flautes, si no ets un poc radical sempre hi hauria excuses, i amb la vida estressada que portam és imprescindible que dediquem temps a cuidar-nos. Jo també som important, no tot han de ser els altres. Res, que no em vull perdre el partidet setmanal de squash amb els col·legues. He de trobar una solució.
Va bé, amb quatre telefonades ho he arreglat. Recolliré els nins d’escola, els duré a ca na Paqui. A les cinc, el meu germà em recollirà na Clara i la durà a música. El meu germà no la podrà esperar, que té ball de saló, però per sort avui la germana de la seva al•lota no té res i podrà recollir na Clara, i acompanyar-la repàs d’anglès. Mentrestant, el papà d’en Pere anirà a cercar en Lluís i aniran junts a la festa d’aniversari. Jo he de comparèixer al xiquiparc a les vuit. Perfecte, tot quadra: a aquesta hora ja hauré sortit de la pista de squash, dutxat i relaxat.
Arrib al xiquiparc més prest del que havia previst. A l’entrada, el local fa com un reservat per als papàs i mamàs, que xerren pels colzes i fan unes birres. No conec ningú. Entr a la sala principal, i veig en Lluís tot suat, rient i botant amb els amiguets damunt d’un castell inflable, rivalitzant en decibels amb la música estrident que vomiten els bafles escampats per la sala. Davant meu, les taules presenten les despulles del combat que fa una estona han lliurat els nins contra el menjar. Per descomptat, hi ha més menjar destrossat per damunt les taules i trepitjat pel terra que dins les panxes dels infants. Danys col·laterals de la festorra. Una jove amb bata, amb pinta d’equatoriana i cara de resignació, empeny amb una granera enorme les restes de menjar, plats i tassons de plàstic i torcaboques rebregats que literalment folren el trespol. Immediatament, una al·lota, amb indumentària hibridada d’hostessa de programa de telescòria i personatge disneylandià, compareix amb un xiulet d’àrbitre a la boca, arrossegant un enorme bagul de plàstic, tipus cofre del pirata. Fa senyes a les criatures i toca el xiulet. Tots els nins se li apropen i s’amunteguen al voltant del bagul. Ella n’obre la tapadora, i comença a treure’n regals: “Qui ha portat aixòoooo?”. El nin afectat alça la mà, recull el regal, i el dóna a en Pere, el protagonista de la festa, que no té prou mans per obrir paquets i explorar-ne el contingut. Sí, és una bona manera perquè tothom vegi qui ha fet un bon obsequi, i qui s’ha presentat amb una merda de regal.
Uf: passen de les vuit. Hem de marxar, que en Lluís encara ha de fer els deures d’escola per a demà, i abans hem d’anar a cercar na Clara. No podem esperar que la festa s’acabi. Li ho dic. Se m’enfada. Vol quedar una estona més. D’acord, cinc minuts. Però no. Al cap dels cinc, en vol cinc més. Prou. Au, digues adéu, i partim. Me l’enduc arrossegant-lo, ell xiscla i em pega coces. Ja està bé, Lluís, posa’t tranquil, mira tot el que feim per tu, i mai no en tens prou. Prou, et dic. Al final, li he de pegar una galtada. Jo no som gaire pegador, però de vegades fa falta. Quan els nins es posen histèrics, una bufetada a temps els posa al seu lloc. És cosa de veure, com són els infants d’avui. En els meus temps, no estàvem tan esgavellats.