Fa molt de temps, durant una de les guerres carlistes, un agutzil del rei perseguia pels carrers d’una ciutat un fugitiu carlí. En això que l’agutzil passa per davant d’un convent, i veu un frare que s’està a la porta, guaitant al carrer. L’agutzil demana al frare: «Heu vist passar per aquí un home que fugia?» I vet aquí que el frare es troba amb un bon problema de consciència. Per una banda no vol denunciar el fugitiu, perquè també ell és un bon carlí, defensor aferrissat del clam “Déu, Pàtria i Rei!”. Però per l’altra banda ell és un frare virtuós, de conducta irreprotxable, i per tant no pot mentir. Què ha de fer? Bon coneixedor com és de la moral casuística, opta per la via de la reserva mental, que és una restricció inconfessada en el moment de fer un jurament: creua els braços davant el pit, guardant les mans dins les amples mànigues de l’hàbit, i així, amb les mans amagades de la vista de l’agutzil, estira un dit de la mà dreta dins la màniga i afirma, amb to solemne i posat curcumspecte: «Per aquí no ha passat». És clar: està afirmant que el fugitiu no ha passat per dins la seva màniga, però l’agutzil, ignorant la reserva mental del frare, interpreta que el fugitiu no ha passat per aquell carrer.
No em demaneu d’on em trec aquesta historieta. Fa anys que me la van explicar, però sí que record que serveix per explicar els abusos de la moral casuística, que al final es converteix en la negació d’una moral sincera, autèntica i racional. Les seves “solucions” no són més que tramoies, jocs de paraules que, al cap i a la fi, just serveixen per conservar la forma menyspreant el fons, preserven la lletra matant l’esperit i, sobretot, insulten la intel·ligència.
La compareixença del conseller Rodríguez al Parlament per donar explicacions pels afers de corrupció que l’esquitxen de prop s’assembla molt, massa, a la conducta del frare carlí. Quan el conseller diu que pot jurar amb la mà damunt la Bíblia que ignorava la detenció d’Hidalgo, és probable que des d’un punt de vista formal estricte estigui dient la veritat; ens podem creure que el conseller no sabés exactament què passaria: si detindrien el batle, si el detingut seria algú altre, o si tan sols es duria a terme un escorcoll documental a les dependències de l’ajuntament d’Andratx. És igual perquè, tanmateix, no és d’això que parlam, no és això el que li demanam els ciutadans, no és això que volem que ens respongui. La famosa conversa telefònica entre el conseller i el batle mostren que el primer sabia que hi havia una operació en marxa, i que per tant estava al corrent de les presumptes irregularitats i delictes del seu amic i company de partit. D’això parlam, la resta és comèdia. Però ell creuat les mans sobre el pit i, tot compungit, ens ha assegurat que «per aquí no ha passat».
Bé, res de nou. Al capdavall, tot aquest afer és massa coherent amb la deriva d’aquesta banda callejera (quin gust que li han agafat a la pancarta i la mani!) que ha fet de l’ocultació de la informació, la distorsió de la realitat i la manipulació de la veritat el tret més característic del seu llibre d’estil. Basta que llegiu El Mundo qualsevol dia: feis-ho, i entendreu moltes coses.
Ah, que no me n’oblidi. Em toca aprofitar aquest primer article de l’any per felicitar-vos. Idò això: els millors desitjos per aquest 2007. Per exemple, que aquesta tropa perdi les eleccions del maig. Sincerament, és una de les coses més desitjables en aquests moments. No, no és animadversió personal. És una qüestió de salut publica.