A mi també m’ha sorprès l’èxit, tan relatiu com vulgueu, d’El gran silenci, aquesta pel·lícula-documental que ens mostra la vida dels monjos d’una Cartoixa francesa. Coincidesc en aquesta sorpresa amb la majoria de persones que l’han anada a veure i amb qui l’he comentada: és si més no curiós que una pel·lícula d’aquestes característiques -gairebé tres hores de silenci, sols la imatge i un auster so ambiental, lentíssima i minimalista- encara es mantengui a la cartellera comercial, cinc setmanes després de la seva estrena, sense cap operació de marketing i un ressò discret als mitjans de comunicació. I sembla digne d’atenció el fet que la major part d’espectadors confessin haver-se sentit tocats per aquesta experiència de silenci, i que en parlin sobretot en termes d’experiència estètico-espiritual, com quan surts d’un concert que t’ha impressionat o d’una exposició d’art que t’ha tocat les fibres més fondes.
Antoni Puigverd –un catòlic sense Déu, segons es defineix ell mateix- se’n feia ressò al seu article habitual a Presència de diumenge passat, i apuntava, crec, en la direcció correcta per a entendre aquest impacte: bona part de l’èxit es deu al fort contrast entre allò que veim i sentim en aquesta pel·lícula i allò que, per contra, tenim en la nostra societat: renou, brogit, estrès, un estil de vida histriònic i desgavellat, un constant acaramullament de coses i més coses, un bombardeig continu de missatges i reclams de tota mena… Si una cosa hem perdut, i molt, és el silenci. Cada cop resulta més difícil trobar espais de silenci. Te’n vagis a passejar pel camp, vagis a Lluc, a la vorera de la mar, o encara que simplement et quedis dins ca teva, la possibilitat que el teu silenci sigui contínuament interromput i avortat és constant. El telèfon -el fix i el mòbil-, la ràdio, la música enllaunada en distints formats -des del teu equip de musica fins al MP3 que passeges pel carrer, passant per la “música ambient” amb què et castiguen als centres comercials o als carrers cèntrics de la ciutat… -, tot sembla dissenyat i preparat perquè no hi hagi cap espai de silenci. Ni una concessió. No fos cas que, si un dia ens hi trobàssim, tinguéssim por: trobar-nos amb nosaltres mateixos!
Erich Fromm, el famós psiquiatra i intel·lectual vinculat a l’Escola de Frankfurt, va dir en una ocasió que les persones que no siguin religioses s’haurien d’acostumar a passar una estoneta cada matí davant una paret blanca, sense fer res, en silenci, i que això evitaria moltes consultes al psiquiatra. I això ho va dir a principis dels anys 60..! Fromm tenia clar que no podem viure i estar mentalment sans si no ens permetem desconnectar-nos de tant en tant. Avui això sembla més necessari, i paradoxalment més ignorat, que mai… Deu ser per això que funciona El gran silenci: perquè ens parla d’allò que no tenim, i ja sabem que les absències tenen sovint més força evocadora que les presències desapercebudes.
La projecció d’El gran silenci als cinemes coincideix amb el Nadal, que és quan l’excitació, el trull i l’excés s’incrementen fins al paroxisme. L’esperit de Nadal fa temps que ha estat subsituït per l’esperit comercial -el menys espiritual dels esperits. Què podem esperar d’una època en què tenim problemes per trobar el regal adequat per a la persona que estimam perquè “ja té de tot”, d’aquest temps en què injectam consumisme per totes les vies possibles als nostres fills, d’aquesta paròdia del naixement d’un Déu fet Pobre? D’acord, és difícil fugir-ne, no podem fer-nos el raro, la família i tot això, però… i si ens regaléssim, enguany, un poc de silenci?