Des d’avui fins dissabte el Partit Liberal canadenc celebra el congrés en el transcurs del qual elegirà nou president. Hi ha diversos candidats, i no estic en condicions de fer pronòstics sobre qui té més possibilitats de sortir elegit. Tampoc no és que de sobte m’hagi vingut un afany especial per la política canadenca. El meu interès arrenca del fet que el professor Denis Smith, amic i visitant habitual de Mallorca, m’ha fet arribar el seu darrer llibre: Ignatieff’s world, una biografia-crítica intel•lectual de Michael Ignatieff… que resulta ser un dels aspirants a liderar el Partit Liberal de Canadà. La lectura de les seves escasses cent cinquanta pàgines m’ha deixat tocat: Ignatieff es revela com un paradigma -i advertència- del risc de claudicació i regressió del pensament democràtic en el nou desordre mundial que caracteritza la nostra època.
Michael Ignatieff és un exponent rellevant de la intel·lectualitat liberal progressista al món anglosaxó. Durant els anys 90 va adquirir un notable prestigi com a escriptor i comentarista polític, i sobretot es va fer famós com a director i presentador de documentals per a la BBC sobre grans temes de política internacional: crisis humanitàries a diversos indrets del món, el ressorgiment del nacionalisme a Europa de l’Est, les guerres a l’ex-Jugoslàvia, etc. Ja aleshores va començar a donar símptomes d’escorament cap a postures un xic bel·licistes i de justificació d’allò que ell anomena “intervencionisme humanitari”, i que considera la superació del vell model de l’internacionalisme liberal.
Després del breu rampell d’eufòria que va seguir a la caiguda del mur de Berlín, diverses crisis internacionals van sumir Ignatieff en una mena de depressió intel·lectual: la Guerra del Golf, la tragèdia dels Grans Llacs africans, la neteja ètnica a l’ex-Jugoslàvia… Ignatieff va començar a qüestionar aleshores la validesa dels organismes i mecanismes de relacions internacionals, començant per criticar la ineficàcia de l’ONU. Fins aquí, res a dir: qualsevol comparteix aquest diagnòstic i aquesta crítica. El problema és l’evolució posterior del pensament d’Ignatieff, i sobretot el seu punt d’arri-bada després de l’11-S: com que la cooperació internacional multilateral no funciona, una potència ha d’assumir el lideratge mundial, i això només estan en condicions de fer-ho els EUA. A partir d’aquí, Ignatieff s’ha convertit en un dels supporters més entusiastes de George Bush i la seva guerra contra el terrorisme global, en ideòleg de Tony Blair, i en teoritzador de les seves propostes polítiques, derivant cap a postures ja directament reaccionàries: al seu llibre El mal menor (Taurus, 2005), defensa la legitimitat dels procediments il·legals i invisibles, la guerra preventiva, la suspensió de llibertats civils i la supressió de garanties jurídiques com a instruments vàlids per lluitar contra el terrorisme, basant-se en la superioritat ètica dels qui el combaten.
No sé si Ignatieff farà carrera política. En qualsevol cas, ja ara és un exemple d’abandonament de l’esperança en el diàleg i la solució negociada dels conflictes internacionals, de renúncia a reconstruir els mecanismes i les institucions internacionals, de retorn a les velles tesis de la necessitat històrica de l’imperialisme d’occident com únic camí viable per fer front al caràcter salvatge dels seus enemics… Un exemple poc engrescador, certament. Però em tem que el seu viatge intel•lectual des del liberalisme progressista fins a les riberes del reaccionarisme no sigui una temptació més propera del que ens agradaria admetre.