Què, el trobau un pèl demodé, aquest eslògan? Doncs des de fa mesos, potser un any, el debat sobre l’energia nuclear, que semblava enterrat, ha reaparegut amb força en els fòrums polítics europeus. Davant les innegables dificultats energètiques d’Europa, als partidaris de l’energia nuclear els ha faltat temps per tornar a fer-ne apologia. Els nuclearistes entusiastes se situen majoritàriament a la dreta política, abanderada, ací i a tot arreu, del desenvolupisme i el creixement exponencial sense gaires matisos. Però això no és cap sorpresa: a aquests se’ls veu venir d’enfora. El que resulta més subtil i, per tant, més perillós, és el posicionament de la socialdemocràcia europea. El primer dirigent a apostar per un nou impuls de l’energia nuclear va ser el britànic Tony Blair. Immediatament, la comissària europea del PP Loyola de Palacio i molts governants europeus conservadors van expressar el seu suport a Blair, mentre que va rebre missatges heterogenis per part dels seus correligionaris.
I què passa amb el PSOE? Ah, depèn. D’una banda, el mes de gener de 2004 els socialistes espanyols decidien presentar-se a les eleccions europees en coalició amb Los Verdes, amb l’acord d’abandonar l’ús de l’energia nuclear a Espanya en un termini de 20 anys. Mesos més tard, al programa electoral socialista per a les eleccions generals se seguia en la mateixa línia: «Mantendremos nuestro compromiso de sustitución gradual de la energía nuclear por energías más seguras, más limpias y menos costosas, que se llevará a cabo de forma ordenada en el tiempo, dando prioridad a la garantía de seguridad y con el máximo consenso social.» (pàg. 116). Però per altra banda, el comissari europeu Joaquín Almunia (PSOE), el gener de 2006 urgia la UE a reobrir el debat nuclear, posicionant-s’hi subtilment a favor, en afirmar que davant l’encariment del petroli i el gas natural i l’excessiva dependència europea de les importacions energètiques, les energies alternatives resulten clarament insuficients. Pocs dies després, l’aleshores ministre d’indústria, José Montilla, creava la mesa de diàleg sobre l’energia nuclear, donant una preeminència claríssima als representants nuclearistes i reduint la veu contrària a dos únics representants de l’ecologisme.
El PSOE és especialista a reivindicar coses i a fer-se l’alternatiu quan no s’hi juga res, i a mudar el discurs quan convé. Ho va fer amb l’OTAN, ho ha tornat a fer recentment amb la memòria històrica del franquisme i la guerra civil, i ara, amb l’energia nuclear, crec que tornarem a menjar morena. Em tem que les actuals crides a la “reobertura del debat nuclear” són en realitat un eufemisme del greenmarketing necessari per aconseguir l’increment dels partidaris de l’energia nuclear, que ara sols arriben a un 4% a l’estat espanyol. Però el més preocupant és que probablement tindran èxit. Perquè, certament, les fonts actuals d’energia són insuficients per cobrir la creixent demanda energètica. I perdonau-me el pessimisme, però em tem que, arribat el cas, la societat consumista en què vivim no optarà per reduir el consum energètic; li resultarà més fàcil estovar la seva por i reciclar la seva oposició a l’energia nuclear: ara no és com abans, hi ha més seguretat, els residus estan més controlats, és la menys dolenta de les solucions possibles, no hi ha alternativa, i bla, bla, bla.
Jo, per si de cas, he tret del calaix aquella xapa amb un solet vermell somrient i l’eslògan antinuclear més popular de la dècada dels setantes, i he pensat que és ben cert que el món dóna voltes i que no hi ha temps que no torni, i que, com deim els menorquins, si vivim coses veurem…