Aquesta havia de ser la segona part de l’article que, amb el mateix títol, vaig publicar avui fa una setmana. Però donada la repercussió i les reaccions que ha suscitat aquella primera part, he considerat que havia de refer el text de dalt a baix i aprofitar aquest espai per aclarir i, perquè no, rectificar alguns dels judicis que vaig emetre. Un eclesiàstic que admir, i que em mereix una gran consideració pel seu indubtable compromís amb la nostra llengua, considera que el meu article, de to massa agressiu, ha provocat que la gent que manté una actitud hostil respecte a la llengua s’hagi tancat en banda, i que la gent d’església que ha treballat dur a favor de la normalització lingüística s’hagi sentit injustament tractada i menystinguda. Bé, doncs: si aquestes són les reaccions que he provocat, està clar que m’he equivocat. Perquè la meva pretensió no era la de trepitjar calls, i no volia ser agressiu sinó vehement per fer d’altaveu d’un malestar realment existent dins la comunitat catòlica mallorquina. Pretenia cridar l’atenció sobre un problema que, d’una o altra manera, m’ha expressat molta gent, i voldria que tots assumíssim el repte i hi féssim front. El to potser excessivament incisiu de la meva redacció era un recurs estilístic que perseguia provocar una sacsejada -cosa que, pel que es veu, he aconseguit-, però en absolut ofendre gratuïtament. Deman disculpes, doncs, si la meva rotunditat ha molestat algú.
D’altra banda, em sembla que he caigut en l’equivocació de culpabilitzar la víctima: si davant l’increment demogràfic que viu Mallorca no s’actua amb convicció a favor de la integració cultural dels nouvinguts, es pot arribar a provocar un fenomen de veritable substitució sociocultural. L’Església mallorquina no és aliena a aquest impacte. I mentre que molts àmbits de la societat civil, i fins i tot de les institucions polítiques, mostren una trista actitud de dimissió a l’hora de mantenir la preeminència de l’ús públic de la llengua catalana, l’Església mallorquina manté un nivell comparativament alt. No a tot arreu, certament; no tothom hi posa de la seva part, tampoc; i s’hi podria fer més, n’estic convençut. Però així i tot, no és just silenciar la feina -just a tall d’exemple- del CETEM i de la seva revista Comunicació, la tasca del Santuari de Lluc i del conjunt de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors, o la feina de nombroses delegacions diocesanes (la que conec millor és la d’ensenyament, i en puc donar fe) que mantenen el català com a llengua vehicular d’una manera absolutament normal i natural.
Fets aquests aclariments, doncs, vull tornar a l’origen i a la motivació de fons que m’empenyeren a plantejar aquest debat a les pàgines del Diari de Balears: estic convençut que des d’un punt de vista cultural, lingüístic i de cohesió social, Mallorca és a prop del límit. Desgraciadament, molta gent assisteix amb indiferència a aquest procés degeneratiu. I, el que és més greu, des de determinades opcions polítiques i des de les institucions públiques que aquestes controlen s’evidencia una actitud, més o menys formalitzada, de col·laboració activa amb aquesta descomposició. Si no hi ha un compromís renovat, ferm i valent, de tota la societat i, per tant, també de les institucions i mediacions de la seva societat civil, perdrem el tren d’una manera irreversible. En aquesta batalla, que no és contra ningú sinó a favor de la supervivència d’un poble, molts hi volem veure la nostra Església, li demanam una actitud coratjosa i un compromís nítid, i pensam que és necessari afrontar aquest debat. Concretament, i pel que fa a la qüestió lingüística, podem evocar un precedent que ens hauria de servir d’esperó. Però com que he acabat l’espai, n’hauré de parlar la setmana que ve.