L’Església catòlica mallorquina fa passes enrere, i a gran velocitat, en l’ús preferencial de la llengua catalana en les seves activitats i, en conseqüència, contribueix -per acció i per omissió- al procés de residualització de la nostra llengua. Això no és un judici, ni una opinió; és una constatació enterament objectiva. Altra cosa serà la valoració que això ens mereixi. A mi em sembla un gravíssim error, i una tendència nociva tant de portes a dintre -és perjudicial per a la cohesió de la pròpia comunitat catòlica mallorquina- com de portes a fora -és negativa per a la societat a la qual l’Església serveix.
Aquesta involució, que contrasta amb el compromís i el testimoniatge de l’Església mallorquina de fa poques dècades, es nota amb especial claredat en les activitats eclesials que continuen tenint una incidència social rellevant, com ara la catequesi d’infants, i s’observa sobretot a Palma. Fa cosa de dos anys, una mare em contava que s’havia queixat al rector d’una parròquia del centre de Palma pel fet que la seva filla rebia la catequesi en castellà. L’argument dels catequistes era el típic de la submissió lingüística: com que a cada grup hi havia infants nouvinguts, s’havia optat per fer la catequesi en castellà… i així no es marginava ningú. Un altre cas: a principis del present curs, una altra parròquia, també de Palma, va fer arribar a les escoles de la seva barriada un full informatiu sobre l’oferta de catequesi infantil: un full escrit íntegrament en castellà… dirigit a infants escolaritzats en català, cosa que no ajuda gens a valorar la importància de la feina normalitzadora que es fa a les escoles en el tema lingüísitic. I bé, d’exemples n’hi ha, malauradament, de sobres; però segurament cap no resulta tan llampant, per la seva força simbòlica, com el fet que la parròquia dedicada al Beat Ramon Llull, pare del català literari, no tengui ni tan sols una missa celebrada íntegrament en la seva llengua…
Tot això fa que molts catòlics mallorquins -i, insistesc, en especial a Palma- se sentin estranys a la seva pròpia terra; irònicament, podrien evocar Ex 18,3 o 1Mac 1,38. Alguns ja han expressat el seu malestar veient la pràctica desaparició del català en determinats àmbits eclesials com un perillós germen de segregació per raó de llengua, un perill de creació de comunitats mútuament ignorades. Però és que últimament també han sovintejat les crítiques des de fora de l’Església, des dels sectors socials sensibles a la marginalització del català. I aquí no hi val defensar-se dient que els usos lingüístics de l’Església són un afer intern. No. L’Església ha de ser considerada com qualsevol altra entitat que tengui una incidència social significativa. I si les lleis i el sentit comú apel·len a la normalització lingüística com una tasca que ha d’implicar tota la societat, l’Església no se’n pot evadir i ha d’encaixar les crítiques que pugui rebre quan la seva actuació sigui considerada, des del punt de vista de la normalització de la llengua, incorrecta o insuficient. Ben igual que hom pot criticar, posem per cas, un club esportiu, un centre d’oci o cultural, o una empresa de serveis.
Per això crec que és positiu, i fins i tot necessari, que aquest debat no es circumscrigui als cercles eclesiàstics, sinó que, per la seva incidència social, es faci a través dels mitjans de comunicació. La setmana que ve, doncs, continuarem.