Estimat lector: si vostè encara considera que el món és complex, que moltes de les coses que hi passen són ambivalents, i que per explicar-nos molts fenòmens cal anar a la seva arrel i analitzar-ne les causes en profunditat, faci-s’ho mirar: això, avui en dia no es porta. El que priva és ser superflaix, tenir sempre un titular a la punta de la llengua, ser capaç de reduir la veritat més intrincada a la frase més clara i curta possible. Cap idea que no es pugui transmetre en format SMS no es pot entendre, i per tant no serveix per a res. Els arguments llargs, les explicacions ponderades i les conclusions obertes són perjudicials, perquè indueixen a pensar que les coses no són blanques o negres, i és clar, llavors com sabrem qui són els dolents?
Fixi’s com ho fan els líders mundials i observi com s’aborden els grans temes, i es convencerà que el matís és sinònim d’embolicar la troca innecessàriament. Fixi’s en Bush, per exemple. Quan els diplomàtics i els experts en relacions internacionals insistien que la solució a l’amenaça del terrorisme global passa per analitzar-ne les causes i atacar els problemes de socarrel, en Bush, que sap que les coses són més fàcils, va donar una lliçó de pragmatisme, una mena de «que te pego, leche» versió Era Global: li va dir a un ajudant seu que telefonés a en Musharraf i li expliqués com anava tot: «si no ens ajudau, us bombardejarem fins a fer-vos retornar a l’edat de pedra». Oi que ho va entendre, el pakistanès? Més aviat que de pressa!
Després tenim això de les paraules del Papa, i és interessant parlar-ne tenint en compte allò que va passar encara no fa un any amb les caricatures de Mahoma. Aleshores, alguns comentaristes van gosar parlar de la inoportunitat o la manca de prudència dels dibuixos danesos, que encenien el foc de la discòrdia amb l’irascible món musulmà. Quin cas! El que pertocava era defensar, sense matisos, la llibertat d’expressió, i no fer cap concessió ni una al dubte, mare de totes les febleses. Allò era diferent de les recents paraules del Papa: aquí sí que cal parlar d’inoportunitat, d’imprudència, de provocar els musulmans, perquè el Papa no és ningú per parlar de llibertat d’expressió, que abans arregli ca seva, i a més, això de donar la raó a Ratzinger fa lleig, no queda prou in, i seria mal d’explicar. A qui li interessa entrar a valorar les paraules en el seu context, cercar la coherència amb la postura que vam mantenir quan allò de les caricatures? «Caña al mono, que es de goma». Així de clar, així de simple. Així, sempre.
I finalment, el mestre Aznar: «no oigo a ningún musulmán que me pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos». Ho veuen? Això sí que és tenir les idees clares i saber-les expressar d’un ventall! Vaja, sempre hi haurà algú que voldrà trobar ossos en el lleu, però quina importància té una menudència com el fet que en aquell temps Espanya no existís? Això són ganes d’embullar la idea bàsica i central que, de fet, també enunciava Aznar al matix discurs: «¡Esto es la guerra!».
L’eix bàsic de la publicitat -missatges curts, idees poques i simples- ara és l’eix fonamental de tota la comunicació. Així ens pensam que sabem coses, que tenim idees i opinions pròpies, i podem anar tirant. Perquè això de pensar que el món és complicat, francament, fa molta vessa.