Aquesta setmana expira el termini que ERC-Mallorca s’ha fixat per decidir la seva participació en el projecte de bloc nacionalista i progressista, junt amb PSM, Alternativa-EU-Verds i una plataforma de més de 600 persones. Si el proper dia 15 aquests altres partits no han acceptat les condicions d’ERC (a saber: tracte d’igual a igual entre totes les forces polítiques i, per tant, el tercer lloc a cada llista electoral), les bases d’ERC tindran fins a final de mes per pronunciar-se a favor o en contra d’afegir-se al bloc en unes altres condicions.
Es tracta, certament, d’una decisió important. Sortosament han quedat enrere les discussions estèrils sobre la presència d’ERC a Mallorca, sovint plantejades en termes de legitimitat. No, em sembla que aquest debat avui està fora de lloc. Malgrat que els seus resultats electorals la mantenen com una força extraparlamentària i extramunicipal a tot Mallorca, no es tracta d’una aventura conjuntural, sinó una realitat consolidada, que respon a la voluntat i el compromís d’una part del nacionalisme mallorquí. Tenen raó les veus que des d’ERC-Mallorca han reclamat que cap partit no pot atribuir-se de manera exclusivista la representació de tot el nacionalisme a Mallorca. I tanmateix, l’afortunada superació del debat legitimista, no exclou -més aviat actualitza- la qüestió realment important: ERC ha de decidir què vol aportar, i com ho vol fer, a la societat i a la política mallorquines. Bé, en realitat això ho han de decidir sempre i a cada moment totes les forces polítiques. I hi ha dues maneres d’afrontar la qüestió: una, prioritzant el servei a la societat i al país, fins i tot a costa de sacrificis per a la pròpia organització. L’altra, posant per davant els legítims interessos de partit, orientant l’estratègia cap a l’afirmació de la pròpia organització.
I hi ha vegades que aquesta decisió esdevé peremptòria, dramàtica, quan allò que està en joc és, gairebé, la supervivència d’un país o, si més no, d’un model determinat de país, de política i de societat. I aquesta és la situació en què es troba Mallorca avui. L’actual legislatura ha comportat una destrucció en termes de territori, de llengua, d’identitat, d’equitat social, i de sostenibilitat en tots els àmbits, que sols de pensar en la possibilitat que això perduri quatre anys més fa tremolar el menys poruc. Bona part de la societat mallorquina, conscient d’aquesta situació d’emergència nacional, reclama des de fa temps que els partits nacionalistes i d’esquerres sumin els seus esforços per aconseguir la derrota del PP, condició absolutament indispensable per plantejar qualsevol projecte de reconstrucció.
El projecte de bloc nacionalista i progressista sorgeix com a resposta pragmàtica a aquesta demanda social. De moment, alguns dels seus eventuals socis ja han decidit aparcar les seves diferències, i sumar per guanyar. I ha estat, no ho oblidem, una decisió difícil, traumàtica en el cas del PSM, perquè una part de la seva militància no ha donat suport a aquesta opció estratègica.
Ara és el moment d’ERC. La seva aportació és necessària i convenient. Les seves idees, la seva feina, la seva gent, poden convertir-se en un element constitutiu i fonamental d’aquest nou projecte que vol ser el bloc. A la seva militància, a les seves bases, els correspon decidir si fan un gest que pot resultar decisiu per aconseguir allò que més necessitam en aquests moments: derrotar el PP. Deixau-me posar una hipòtesi tràgica: imaginem que, finalment, ERC rebutja participar en la construcció del bloc nacionalista i progressista, que es presenta en solitari a les eleccions, i que aconsegueix tres mil vots. Ara, imaginau que el PP aconsegueix la majoria absoluta per tan sols un diputat d’avantatge, i que si els tres mil vots d’ERC s’haguessin sumat al bloc, el PP hauria perdut la majoria absoluta. Us ho imaginau? Jo sí, i no voldria estar dins la pell dels militants d’ERC. Vaja, no sabria com ho he d’explicar als meus fills.