En els anys setantes, quan es va produir la implicació d’amplis sectors de l’Església a favor del canvi democràtic, molts cristians van donar el pas de comprometre’s en organitzacions polítiques, sindicals i socials d’esquerres. Els sectors catòlics conservadors tot d’una van reaccionar amb la desqualificació que aquestes opcions individuals conduïen a l’afebliment de la identitat cristiana, la buidaven de la inherent espiritualitat, i reduïen el cristianisme a una simple ideologia.
Bé, no dic que en alguns casos això no sigui així, però en termes generals el que s’ha esdevingut és, més aviat, el capgirament de les tornes: si avui el cristianisme es pot veure reduït a una ideologia, el risc ve per la dreta, no per l’esquerra. La confusió de la “identitat cristiana” amb una submissió cega als postulats doctrinals més integristes, la degeneració de l’espiritualitat en espiritualisme desencarnat, i l’afany per identificar directament l’Església amb els interessos d’un determinat partit polític són un veritable corc que rossega la cohesió de les comunitats cristianes i incomoda profundament moltíssims fidels que no poden consentir aquest escorament. Malauradament, aquesta deriva està avalada per notables representants de la jerarquia eclesiàstica. Basti recordar, a tall d’exemple, fins a quin punt l’arquebisbe de Toledo, Mons. Cañizares, ha tret els peus del llençol en pretendre convertir la defensa de la unitat d’Espanya en un afer pastoral de l’Església… quasi en una obligació per a tots els catòlics!
Aquesta implicació d’una part de la jerarquia estimula els àlfils i peons del moviment integrista catòlic, i llavors no ens ha de sorprendre el comportament d’alguns dels autoanomenats “polítics catòlics”. En tenim una mostra diàfana en les actituds de l’equip de govern de l’Ajuntament de Palma. Per exemple, quan justificaren la cessió gratuïta d’una sèrie de solars municipals a l’Església Catòlica perquè hi construeixi noves parròquies, argumentant que l’actual equip de govern “representa una ideologia” (vet aquí, explícitament, el reduccionisme del qual parlàvem), i que l’Ajuntament de Palma “comparteix els valors de l’Església”, confonent les conviccions personals de la batllessa i d’alguns regidors actuals amb la irrenunciable independència i aconfessionalitat de les institucions públiques.
I la polèmica suscitada entorn als fets succeïts durant la romeria a Sant Bernat de la Real també s’inscriu plenament dins aquests esquemes. La batllessa Catalina Cirer diu que com a catòlica practicant li dol l’actitud del prior de La Real. És clar, les persones d’aquesta mentalitat, com dèiem, no fan diferenciació entre la seva identitat cristiana i la seva ideologia política, i per tant, quan un capellà, per molt prior de La Real que sigui, ha discrepat públicament d’una decisió política seva, s’ha sentit ferida en la seva identitat religiosa.
La senyora Cirer, que diu sentir-se colpida com a catòlica practicant, ha de saber que a molts altres catòlics practicants el que ens dol és, precisament, la seva actitud de mesclar contínuament les seves conviccions religioses amb el seu rol polític. Com a catòlic practicant em sent legitimat a demanar-li que abandoni d’una vegada aquest reduccionisme de confondre la fe, que compartim, amb els afers polítics, en els quals discrepam.