La novel·la Olympia a mitjanit, de Baltasar Porcel, que mai no em cansaré de recomanar, és una lúcida i amarga caricatura de la societat mallorquina dels nostres dies. La caterva de personatges extravagants, situacions esperpèntiques i històries grotesques que conté revelen una mirada paròdica i descarnada sobre un territori i un poble que, tot i que avui continuen anomenant-se Mallorca, cada cop tenen menys a veure amb allò que varen ser en un passat no gaire llunyà. Però una vegada més haurem de donar la raó al tòpic: la realitat sempre acaba superant la ficció. Ni els episodis més agosarats sorgits de la fogosa imaginació de l’escriptor andritxol aconsegueixen el nivell de sarcasme patètic/sublim de l’espectacle que hem pogut veure a la platja de Sa Marjal i al poble de Son Servera dissabte passat.
Ja s’ha escrit molt sobre aquest succés, i més que s’escriurà. I tanmateix, permeteu-me suggerir que més enllà dels comentaris que podem fer els sospitosos habituals del columnisme periodístic, el tema en qüestió sigui traslladat amb urgència a àmbits acadèmics, per tal que els experts en sociologia i ciència política, en psicologia social i antropologia, i potser també en etologia -la ciència que estudia el comportament dels animals i els mecanismes que el determinen-, aprofundeixin i treguin conclusions dels fets que envolten l’afer de la piscina del senyor Pedrojeta, el servilisme dels governants, l’estultícia de les fantasmagòriques associacions i plataformes que apuntalen el PP, i la niciesa de tot l’estol de ciutadans (ciutadans?) locals i forasters, famosillos i altres varietats de bolets no comestibles que no tenen altra feina que defensar els privilegis d’una minoria prostituint la paraula llibertat.
És dolorós constatar que la ficció de Porcel i la realitat vista a Son Severa mostren una coincidència essencial, de connotacions fàustiques: bona part del nostre poble s’ha venut l’ànima al dimoni a canvi de les seves promeses de benestar i progrés, ignorant que al final, quan ja no pots fer marxa enrere, els compromisos del diable sempre acaben revelant-se com una enganyifa.
I és que encara podríem riure si a l’altra banda del ring polític hi hagués un oponent en condicions de plantar cara i vèncer el PP. Però rai. La cooperació necessària del govern estatal -el president Zapatero i la ministra Narbona són culpables d’aquest desgavell, sense atenuants-, junt amb la l’absoluta inutilitat de Francesc Antich i del PSIB-PSOE per defensar Mallorca de les malifetes dels seus correligionaris, conviden a un pessimisme més que justificable. Però pessimisme no vol dir fatalisme. A l’altra banda de la immoralitat d’uns i la incompetència còmplice dels altres, tenim l’esforç i la perseverança de les entitats i persones que han encapçalat la contestació contra la piscina de Pedrojeta, esdevinguda icona de la lluita per la malmesa dignitat del nostre país. Són una minoria, és evident, però representen allò millor que li queda a Mallorca. De nosaltres, de tots nosaltres, depèn que la seva tenacitat acabi essent una expressió testimonial -últims cartutxos gastats en una guerra que som a punt de perdre-, o que, per contra, sigui potenciada i transformada en energies de canvi.