Em confés profundament colpit per l’exposició d’escultures de l’artista polonès Igor Mitoraj que podem veure a Palma, dalt Murada, gràcies a la iniciativa “Art al carrer” de la Fundació La Caixa. Em permet recomanar-vos que la visiteu a última hora del capvespre, quan les aglomeracions de gent s’esvaeixen i els jocs capriciosos de llums i ombres del sol foscant acreixen la capacitat suggestiva d’aquestes monumentals escultures. Ignor si el títol de l’exposició, El mite perdut, li va posar el propi autor, si és idea del comissari, o si correspon a l’entitat organitzadora. En qualsevol cas, em sembla el títol més escaient, ja que ens transporta directament a la mirada de l’autor: a través d’unes escultures de reminisciències mitològiques clàssiques explícites, però fragmentades i interpretades (no imitades), Mitoraj ens està parlant del nostre temps, d’aquesta època desmitificada, dessacralitzada, abandonada a la intempèrie de la post-racionalitat. La cultura occidental postmoderna troba en l’obra de Mitoraj un mirall magnífic en el qual contemplar-se i reconèixer-se.
No crec que sigui inadequat llegir aquesta exposició com unes imatges que poden acompanyar les reflexions de Heidegger sobre la condició espiritual de la nostra època. El filòsof alemany escrivia, comentant la poesia de Hölderlin, que el temps que vivim és el temps dels «déus fugits», un temps de nit i d’indigència en el qual no només «el sagrat es perd en la seva qualitat de rastre que conduïa a la divinitat, sinó que les petjades ja estan quasi esborrades». En el nostre temps «s’ha apagat l’esplendor de la divinitat. Aquesta època de la nit del món és el temps de penúria perquè, en efecte, cada vegada es torna més indigent. De fet, és tan pobre que ja no és ni capaç de sentir la falta de déu com una falta».
Des d’aquestes reflexions, tornem a Mitoraj. Les seves obres (imatges rompudes, fragmentàries, embenades) ens evoquen uns mites perduts però no finiquitats, morts però no desapareguts: els déus i herois grecs i romans, però també el Déu, les Verges i els sants del cristianisme, que per a l’Europa postcristiana són tant mites-desmitificats com els primers. Tots ells representen el substrat que, fins ahir mateix, just fins que va ser desmitificat, de-construït i, en conseqüència, des-fonamentat, sustentava les nostres representacions del món i les bases del pensament occidental. Tot això s’ha esfondrat.
Seguint amb el paral·lelisme entre l’expressió estètica de Mitoraj i les reflexions de Heidegger, recordem que aquest darrer reivindicava la tasca del poeta (i, per extensió, de l’artista), com a insubstituïble per albirar els camins de sortida d’aquesta penúria en què s’ha sumit la nostra cultura, després que les velles representacions metafísiques i la racionalitat moderna hagin evidenciat els seus límits i la seva caducitat. Les escultures de Mitoraj, malgrat que sobretot són evocació del passat, al·ludeixen també a la necessitat i urgència de trobar noves vies d’expressió de la dimensió espiritual i mítica de la persona humana, una dimensió empresonada entre la negació materialista i la temptació del retorn al fonamentalisme religiós. I no em referesc als perills de l’islamisme radical, sinó al fonamentalisme que nia i s’expressa molt més a prop nostre. A Palma mateix, sense anar més lluny. Però bé, això són figues d’un altre paner; ja en parlarem un altre dia. Avui tan sols volia recomanar-vos que no us perdeu l’exposició de Mitoraj.