Ja m’ha passat unes quantes vegades, i supòs que a qualsevol de vostès també: agafes un full divulgatiu dirigit al turisme que ens visita, o descobreixes un reportatge a una revista sobre les Illes Balears; el fulleges, mogut per la curiositat de veure com ens presenta, què diu del nostre paisatge, de la terra i els costums, de la gent i de la cultura. I sovint, just t’has posat a llegir, comences a trobar inexactituds i errors, i ben qualque vegada autèntics disbarats que capgiren o tergiversen aspectes més o menys importants de la realitat. Inevitablement, penses que si tu has detectat els errors perquè coneixes bé el teu país, quantes te’n deuen passar quan viatges a un altre lloc que desconeixes?
Val a dir que, en general, els materials d’informació turística que generen les institucions públiques, aquí i arreu, són generalment els més fiables. Sempre et pot sorprendre desagradablement un canvi d’horaris -d’obertura d’un museu, del transport públic-, però vaja, són coses que entren dins uns marges comprensibles. Però és clar, com que les administracions no tenen el monopoli de la informació turística, i no tenen ni poden tenir la capacitat de fiscalitzar tot allò que s’edita, el resultat és que s’arriben a dir animalades de l’alçada del campanar de la Seu. En qualsevol cas, de les grans corporacions i empreses dedicades als viatges i al turisme t’esperes una informació fidedigna i mínimament contrastada, que no t’estafi i et doni gat per llebre. Però no. D’on menys t’ho esperes et surten les bufogues.
Fa poc, viatjant de Maó a Palma amb un avió d’Iberia-Air Nostrum, vaig agafar la revista Aladierno (nombre 95, juny 2006), que edita Iberia Regional. Hi havia un reportatge titulat “Mallorca: la isla preciosa”. Més enllà de l’esnobisme queco que respirava la redacció, farcida dels tòpics més manyegats i recurrents (“el paradisíaco archipiélago balear”, “su benigno clima mediterráneo”, “Palma, la cosmopolita capital balear ofrece un abanico inagotable de posibilidades”, i bla, bla, bla), em vaig començar a preocupar davant informacions com a mínim dubtoses, com la que afirmava que el Palau de l’Almudaina recull la història dels diferents pobles que han passat per l’illa, des dels assentaments megalítics fins a la Corona d’Aragó -de fet, no s’entén massa bé què vol dir això-. Però la revista em va caure definitivament de les mans quan vaig veure una fotografia a on hi apareixen sis esplèndides coques de patata, que el peu de foto definia lacònicament com “ensaimadas”. És clar, després un turista anirà a comprar una ensaïmada, i es queixarà perquè l’hi donen enrollada i no llisa, com la de la foto. Però n’hi havia més: de sa Llonja de Palma s’afirma que “alberga en nuestros días el Museo de Bellas Artes”. I arribant ja al deliri, diu que Cala Pi és “un lugar que toma el nombre del propio torrente que emerge de ella”.
Déu n’hi do, eh? Trob que Ibèria, que ens escura la butxaca amb els preus abusius que ens fa pagar per moure’ns entre illes (cap frontera, deia un lema del govern de fa un temps, ho recordau?), podria anar més alerta i no dedicar-se a confondre i enganyar els pobres turistes que cometen la imprudència de llegir les seves revistes. No ho sé, amb els doblers que guanya a costa de la nostra insularitat podria contractar periodistes locals perquè parlin d’allò que coneixen més bé que ningú. Qualsevol ho faria millor que l’infeliç que va escriure aquelles beneitures.