És d’agrair la claredat amb què s’ha expressat Joan Cerdà, nou conseller d’UM i ex-batle de Pollença, a l’entrevista publicada dissabte passat a les pàgines d’aquest mateix diari: no, els anomenats “crítics” d’UM no pretenen fer cap nou partit, sinó que romandran dins UM. Està bé que hagi estat tan clar i llampant, perquè per les informacions aparegudes la setmana passada hom podia haver-se imaginat que destacats crítics d’UM i alguns ex-dirigents del sector renovador del PSM estarien treballant per constituir un nou partit polític nacionalista. I no, d’això, res de res.
El que tenim davant és quelcom molt més senzill: una operació per la qual alguns destacats dirigents del moviment renovador pessemer, després d’haver perdut el darrer congrés, estarien posant les bases per desembarcar dins UM. Res a dir, escolta. En democràcia, cadascú es fa del partit que troba més oportú, no en faltaria d’altra. Com deia l’acudit, cadascú baixa les escales com vol. Això no obstant, no em negareu que l’observador més benintencionat i ingenu ha d’estar com a mínim sorprès en veure que, quan encara no fa un mes del congrés del PSM, aquells que hi van fer les declaracions i els juraments d’amor etern més abrandats, que justament es presentaven sota la bandera de “PSM, 30 anys més”, i que acusaven els partidaris del Bloc nacionalista i progressista de voler dinamitar el PSM de sempre… en fi, que hagin tingut tanta pressa a abandonar el vaixell i anar a tocar a una parròquia veïna.
Fins fa quatre dies, si algú s’atrevia a insinuar que alguns dels caps visibles del sector renovador (no tots els renovadors; és de justícia que precisem) pretenien conduir el partit cap a un perfil centrista com a passa prèvia a la confluència amb Unió Mallorquina, els al·ludits saltaven visiblement ofesos i acusaven els primers d’insidiosos i d’anar amb mala fe. Aquestes excuses solien anar acompanyats de les preceptives descàrregues dialèctiques contra UM i tot allò que representa.
Ja ho diuen, que excusatio non petita, accusatio manifesta. I en tot cas, els fets actuals són prou eloqüents. S’argumentaran en base a una hipotètica “defensa compartida del nacionalisme”. Però, a veure: una gent que fins ahir mateix defensava un nacionalisme d’esquerres i ecologista, ara no tindrà cap problema per unir-se a UM, l’únic partit nacionalista de l’estat que, en els temps que corren, ha estat capaç de pactar amb el PP? UM és el partit de les autopistes i el Pla Encimentador de Mallorca, el partit que ha dit sí a l’Hospital de Son Espases, el partit de les subvencions a la carta a entitats amigues (i si no existeixen, les creen), el partit que ha votat a favor d’un estatutet d’autonomia que es nega a equiparar el català amb el castellà, que vota amb el PP al Parlament per evitar la retirada del decret de trilingüisme, el partit que… en voleu més, de nacionalisme?
Amb tot, no us pensàssiu que en qüestió de dies o setmanes veurem ningú demanant el carnet d’UM. El que està en marxa és, segons fonts ben informades que òbviament no puc desvetllar, una operació més subtil i que, tanmateix, acabarà en el mateix port. El guió, més o menys, seria el següent: primer, ex-renovadors del PSM constituirien una nova força política municipalista; posteriorment establirien alguns acords de caràcter municipal i puntual amb UM, i finalment -el temps i les circumstàncies diran si això es duu a terme abans o després de les eleccions locals i autonòmiques- s’arribaria a un acord global amb el partit de Munar… amb quotes de representació definides i pactades.
Bé. Aquest era el destí de la renovació? Els qui, com servidor, ja érem escèptics o directament ateus davant els hipotètics beneficis d’aquesta renovació, ara no feim més que confirmar les nostres sospites. Els qui, en canvi, anaven de bona fe i veien en la renovació un veritable projecte de regeneració interna del PSM i de rellençament d’un projecte nacionalista d’esquerres i ecologista, tenen tota la raó del món per sentir-se, i seré prudent, enfadats i enganyats.