Si la treva d’ETA va de debò i esdevé definitiva, haurà de ser considerada el primer esglaó d’un procés de pau tan necessari com complex i difícil. La tragèdia terrorista ha deixat profundes ferides en la societat basca. El magnífic documental de Julio Medem La pelota vasca ens mostrava com la fractura va molt més endins i molt més enllà de les diferències que separen els col·lectius socials, les organitzacions polítiques i sindicals, les entitats ciutadanes. El conflicte ha obert abismes entre veïns, familiars i conciutadans d’un mateix poble. Per això, la desaparició d’ETA i la pacificació no poden ser l’objectiu últim del procés que s’està gestant a partir d’ara. El gran objectiu ha de ser la reconciliació de la societat basca amb ella mateixa. Sense reconciliació, la pau sempre serà incompleta, fràgil i insuficient.
Per assolir aquest objectiu, l’aportació que poden fer els mediadors és essencial i insubstituïble. Malgrat tota la prudència que cal tenir en aquests moments, crec que, d’entrada, hem d’elogiar dues iniciatives que van unides: d’una banda, que el govern espanyol hagi iniciat, ja abans de la treva, contactes amb la banda armada a través de mediadors. I d’altra banda, el fet que representants de l’església catòlica hagin acceptat aquest important i difícil encàrrec. Però no tothom ho veu així. A principis de gener d’enguany es va filtrar la notícia que el Vaticà i la Conferència Episcopal Espanyola havien autoritzat que tres eclesiàstics iniciassin una tasca de mediació entre el govern espanyol i l’entorn d’ETA. Aviat se’n van conèixer els noms: el cardenal francès Roger Etchegaray, president emèrit del Consell Pontifici de Justícia i Pau; el sacerdot redemptorista irlandès Alec Reid, que ja va tenir un paper destacat com a mediador en el conflicte irlandès, i el sacerdot biscaí Joseba Segura, vinculat al col•lectiu Elkarri i home de confiança del bisbe de Bilbao. Pocs dies després (11 de gener), el Foro Ermua va emetre un duríssim comunicat en el qual demanava explicacions a la Conferència Episcopal, considerava lamentable i improcedent aquesta suposada mediació eclesial, i condemnava aquesta possibilitat perquè, segons aquesta entitat, dóna legitimitat al terrorisme com a forma d’acció política.
Aquests darrers dies hem tornat a sentir algunes veus contràries a qualsevol diàleg i negociació. Per aquests sectors, l’única via acceptable és la derrota absoluta d’ETA per la via policial i judicial, i no toleren cap mena d’interlocució. Bé, potser a la llarga aquesta opció també portaria a la desaparició del terrorisme, però difícilment conduiria a la reconciliació.
En altres conflictes, la mediació d’eclesiàstics, catòlics o d’altres confessions, ha estat fructífera i d’un valor inestimable. A Irlanda, amb el mateix Alec Reid; a Sudàfrica, amb el bisbe anglicà Desmond Tutu; a Guatemala, amb el bisbe Juan Gerardi, que morí assassinat l’any 1998 sense que s’hagin identificat encara els responsables; al Timor Oriental, amb el bisbe Carlos Felipe Ximenes Belo, que fou guardonat amb el Nobel de la Pau l’any 1996. I podríem seguir.
L’església catòlica té en aquests moments la possibilitat i la responsabilitat de jugar un paper clau en el procés per la pau i la reconciliació a Euskadi. És possible que alguns no ho entenguin o no ho acceptin. Es previsible que es reiterin crítiques com les del Foro Ermua, o com la que Aznar va dirigir als bisbes bascos el juny de 2002 quan va qualificar una carta pastoral seva sobre el terrorisme com una “perversió moral” perquè apel·lava al diàleg. Però si l’encara incert horitzó permet no sols desitjar sinó intuir la possibilitat d’una reconciliació col•lectiva de la societat basca, cal aplaudir la decisió de l’església de mullar-s’hi. És la seva missió.