Els nostres joves són com els musulmans. No, rectific: les nostres opinions sobre els joves són com les nostres opinions sobre els musulmans. Quan es jutja el fenomen de l’islamisme radical i les seves diverses manifestacions, les opinions solen bascular entre dos pols: d’una banda, la crítica i la condemna d’unes actituds que ens semblen contràries a la convivència democràtica, i que consideram impròpies en el món modern i, de l’altra, l’intent de comprensió d’aquest fenomen com a expressió d’un malestar profund, explicant-lo, sovint amb un cert to de disculpa, com una resposta irada a les agressions i injustícies que pateix el món no desenvolupat, del qual els països islàmics en són part. D’acord, ambdues apreciacions no són excloents sinó compatibles. Però quan esclata una crisi -l’afer de les caricatures del Profeta en seria un dels darrers exemples- les opinions tendeixen a polaritzar-se i a menystenir els matisos.
Els macrobotellones (crec que en català encara no tenim aquesta paraula) que s’estan multiplicant darrerament també generen aquesta dualitat d’opinions. No hi falta qui s’exaspera i acusa els joves de caure en el pitjor dels egoismes. Alguns han establert paral·lelismes amb les recents mobilitzacions a França: mentre que els joves francesos surten al carrer per reivindicar contractes justos i salaris dignes, els joves d’aquí s’ajunten per beure alcohol en quantitats industrials i tirar-nos en cara que passen de tot. Altres opinions, per contra, sovint amb un discurs notablement moralitzant i un xic paternalista, interpreten els botellones com un indicador de malestar generacional, una expressió de descontent davant la manca d’expectatives davant d’un futur incert. Doncs bé, pens que hauríem d’anar alerta amb les simplificacions. Si bé és cert que els botellones són un fenomen sociològic que no es pot despatxar amb quatre desqualificacions, perquè probablement expressen alguna patologia social, no crec que condueixi a res de bo la minimització del fenomen i l’adopció d’una actitud sobreprotectora o permissivista. Però seria igualment nefast que els poders públics atenguessin a les crides dels sectors socials reaccionaris que pretenen arreglar-ho tot amb més policia al carrer, mà dura i repressió. Com també és perjudicial el tractament sensacionalista que en fan alguns mitjans de comunicació, àvids de cercar la fotografia més escandalosa o el titular més altisonant.
Potser l’alternativa estigui en no parlar tant sobre els joves, i parlar més amb els joves. O més encara, deixar-los parlar, i escoltar-los d’una punyetera vegada. Per començar, crec que hauríem d’evitar la generalització d’aquest fenomen atribuint-lo sense més matisos “als joves”, com si fossin un tot homogeni, com si entre les generacions joves no trobéssim la mateixa pluralitat i diversitat que existeix en tota la societat. I per descomptat, és injust que aquestes notícies s’emportin tanta pàgina i tant de titular, mentre que les activitats que duen a terme una multitud de joves organitzats en entitats i organitzacions de les més diverses característiques poques vegades mereixen l’atenció deguda per part dels mitjans de comunicació i, sobretot, per part dels responsables polítics. Els Joves d’Esquerra Nacionalista del PSM, que conec bé, s’escarrassen a fer-se sentir i a fer propostes en positiu, i ja veis el cas que els fan. Ja seria desgraciat que els botellones fossin el detonant d’unes accions públiques de política juvenil més ambicioses i sòlides que les raquítiques iniciatives habituals. Si això passàs, hauríem de reconèixer que això funciona, que aquest és el camí. Tantes me’n digues…