Les pintures que va fer Caspar David Friedrich dels penyals i roquissars de l’illa bàltica de Rügen s’han convertit, junt amb les obres de William Turner, en un dels referents acostumats per explicar el discurs del Romanticisme sobre la petitesa de l’ésser humà davant la immensitat de la natura. Enmig de l’onada d’optimisme científic i tècnic de la revolució industrial del segle XIX, molts artistes romàntics es van convertir en el seu contrapunt pessimista i atribolat, cercant d’expressar el caràcter capriciós, titànic i terrible de les forces naturals, impossibles de ser abastades i controlades per la criatura humana, sempre feble i limitada. Com més s’envania la racionalitat tècnica davant les innegables conquestes amb què hom pretenia dominar el món, més accentuaven els artistes romàntics el seu discurs estètic, que anava des de l’admiració meravellada i l’evocació mística i melangiosa -aquest seria el cas de Friedrich- fins a l’estupor tràgic més propi d’altres autors. Per cert, si us interessen aquestes qüestions, i en particular us crida l’atenció el personatge i l’obra de Friedrich, permeteu-me que us recomani la novel·la Tota la vida, d’Ada Castells (Empúries, 2005): una delícia. La il·lustració de portada és, precisament, Els espadats de Rügen, obra que Friedrich va pintar entre 1818 i 1819.
I ves per on, la setmana passada l’illa de Rügen, de la qual -ignorant que és un- només en tenia notícia a través de l’obra de Friedrich, va saltar a les planes de l’actualitat perquè hi van trobar un moix mort, víctima de la grip aviària. Les notícies de la premsa destacaven que aquest pobre felí ha estat “el primer cas d’un mamífer mort per la grip aviària a Europa”: com un avís subtil, sibil·lí, de la inexorable aproximació del virus de moda cap als humans: primer van ser unes aus a les llunyanes terres del sudest asiàtic, ara ja són els mamífers domèstics d’aquí a la vora, i demà… Tremolau, maleïts! Poc es devia imaginar el moix de Rügen que es convertiria en notícia mundial. La culpa, com sempre, és de la immigració. Tots els emigrants són iguals, siguin aviaris o humans: no respecten les fronteres ni el Tractat de Schëngen, i arriben sense papers i carregats de malalties, cosa de la qual cosa ja ens va avisar la senyora Munar fa un parell d’anys.
Tornem als romàntics: ells se sentien petits davant la grandiositat de les forces de la naturalesa. Nosaltres també. Els últims anys hem tingut exemples prou demolidors de la potència destructora de la naturalesa enfadada -tsunami, Katrina…-. Però a més a més, descobrim que en la naturalesa diminuta, en els racons microscòpics de la matèria, també es poden congriar grans amenaces. Quan començàvem a considerar la Sida com un malson quasi controlat -cada cop és menys notícia, per bé que se segueix cobrant milers de vides-, apareix una cuca ultrapetita, forastera i misteriosa que ha començat per engripar pollastres i ves a saber cap a on decidirà posar rumb. Un bitxet tan insignificant que els científics fins i tot discuteixen si pot ésser qualificat d’ésser viu. Viu potser no, però espavilat, Déu n’hi do. Les autoritats sanitàries llancen cada dia missatges tranquil·litzadors: tot controlat, no hi ha riscos, s’han pres les mesures necessàries. El mateix discurs que els poders globals fan davant altres amenaces: Iraq, camí d’arreglar-se. L’economia, no hi ha perills a la vista. El canvi climàtic, un empirreume que sols preocupa quatre radicals. Què voleu que us digui: jo contempl les pintures dels romàntics, i no puc evitar que em segueixin contagiant una mirada desconfiada, humil i encongida davant el caràcter imprevisible del món.