En el llibre Extranjeros en el paraíso, el “Col·lectiu Virus”, un grup d’experts en immigració, denuncia que les manifestacions de rebuig contra la immigració i els episodis de violència contra ciutadans estrangers donen arguments a l’Estat per fer d’àrbitre entre dos extremismes: d’una banda, el d’aquells que clamen “prou immigrants”, i de l’altra, el d’aquells que demanen “papers per tothom”. Situant aquestes dues postures com dos pols equidistants, l’Estat se sent legitimat per establir una legislació d’estrangeria moderada, pretesament intermèdia entre els dos radicalismes. Però quan les postures extremistes “anti-immigració” s’estenen i guanyen adeptes, segons el Col·lectiu Virus es produeix l’efecte de desplaçar, de descentrar el centre, de manera que postures que a priori serien “centristes”, com la de pretendre una legislació d’estrangeria menys restrictiva i més social que l’actual, acaben essent percebudes com un plantejament de màxims. En aquest cas, l’Estat acaba establint una legislació d’estrangeria que restringeix, i en ocasions vulnera, drets humans bàsics com la lliure circulació o la igualtat davant la llei, apropant-se al primer extremisme i allunyant-se decididament del segon.
Transposem aquest raonament al debat actual sobre la reforma de l’Estat espanyol. En principi, les postures extremes serien, d’una banda, la de l’espanyolisme unitarista i antireformista, i de l’altra, la de l’independentisme radical. El centre, plural i amb tots els matisos que vulgueu, vindria representat per aquells que postulen una via reformista per convertir Espanya en un estat veritablement plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. El govern de l’Estat, responsable d’articular el debat i de promoure les solucions pertinents, intenta arbitrar una postura intermèdia, trobar una solució de compromís. Fins aquí, tot correcte.
Fixem-nos, però, que en el debat actual ningú no demana la independència. Els nacionalistes han fet un exercici de moderació, entenent que per arribar a acords cal que acostin les seves postures negociadores a un escenari “centrat”. En canvi, els representants de la postura contrària no sols no han fet cap esforç de centrament, sinó que han optat clarament per una radicalització de l’espanyolisme extremada, desmesurada i apocalíptica. La conseqüència d’aquesta situació és que el centre ha quedat descentrat i, almenys per una part significativa de l’opinió pública espanyola, els plantejaments moderats dels partits nacionalistes, i fins i tot dels sectors del PSC i el PSOE que voldrien unes reformes estatutàries ambicioses, són percebuts i denunciats com a radicals, excloents, extremistes, i tota la llista d’adjectius habituals.
D’acord: el PP s’està quedant sol en la defensa de les seves postures ultramontanes. Però no perdem de vista dues coses: la primera, que la seva “solitud” gaudeix del suport, actiu o passiu, d’una part important de la societat espanyola. La segona, vinculada a la primera, que el descentrament del centre resta marge de maniobra al govern de l’Estat, que d’alguna manera haurà de satisfer les demandes que li arriben de l’espanyolisme més recalcitrant, en part instal·lat dins les files del seu propi partit. Si aquesta perspectiva és correcta, l’escenari que s’apunta és que ni amb un govern del PSOE en minoria, sostingut per forces nacionalistes, hom pot aspirar a una reforma ambiciosa de les estructures de l’Estat. La radicalització del PP posa el PSOE contra les cordes: si opta per unes reformes menors i de rebaixes, satisfarà les pretensions del PP i dels sectors socials que representa però perdrà el suport nacionalista. En cas contrari, s’allunyarà del centre artificial i descentrat que la pressió del PP ha creat. El problema és que tots dos escenaris són propicis per als interessos del PP. Però fatals per resoldre positivament el contenciós històric de l’Espanya plural.