Escric aquest article just després de sentir per ràdio una crònica sobre l’inici dels treballs de la Cimera Euromediterrània que es celebra a Barcelona. El rei d’Espanya ha dit en el discurs inaugural que aquesta cimera no es pot limitar a commemorar els deu anys de la Declaració de Barcelona, sinó que s’ha de materialitzar en accions concretes. Em fa l’efecte que aquí s’hi escau allò que diuen en castellà, “dime de qué presumes y te diré de qué careces”. Perquè quin és el balanç del procés de Barcelona encetat el 1995? Qualificar-lo de decebedor és ser generós. Basta repassar l’hemeroteca per comprovar que les grans línies estratègiques de cooperació i els plans de desenvolupament anunciats aleshores estan estancats o, com a màxim, alentits. Els nou mil milions d’euros que ha invertit la Unió Europea al llarg de la darrera dècada en cooperació euromediterrània tenen tota l’aparença d’un pegat posat damunt d’una ferida que no para de sagnar. En deu anys, les relacions nord-sud i occident-món àrab han empitjorat, la sima s’ha fet més profunda, i les expectatives de creació d’un espai articulat de cooperació que vagi més enllà d’uns acords comercials s’han rebaixat. La Unió Europea fa una valoració marcadament economicista del procés de Barcelona: destaca la perspectiva de crear una zona de lliure comerç per a l’any 2010, i valora positivament l’avenç en liberalització comercial i en increment del volum d’intercanvi. Així mateix, sembla que un dels acords més ambiciosos que es podrien materialitzar en aquesta nova cimera és la creació d’un banc euromediterrani. I no dic que això no pugui ser positiu, però si aquesta és l’aspiració màxima dels mandataris, vol dir que realment els tords volen baixos.
Mentrestant, s’han filtrat a la premsa les dificultats dels participants per consensuar una declaració conjunta de la cimera. Fa deu anys, almenys les paraules eren una zona de consens. Aleshores no va ser difícil afirmar la importància de la lluita contra el terrorisme. Però encara no havíem passat per l’11-S, l’11-M, el 7-J i les altres dates menors del calendari de la guerra global contra el terror. Ara, la discussió sobre què és i què no és “terrorisme” s’enduu bona part de les energies dels responsables de redactar un document que pugui ser assumit per tothom. Supòs que si finalment es posen d’acord almenys en les paraules, encara haurem d’estar contents.
Simultàniament, a Mallorca acollim el primer acte de l’Aliança de les Civilitzacions. I també en aquesta trobada els participants demanen més accions i mesures concretes que bones intencions, però em tem que novament hem d’interpretar aquesta insistència com la constatació que fins ara les bones paraules no s’han convertit en fets.
Bé, potser ja és un avanç tanta insistència en la intenció de passar de les declaracions a les accions, però ens ho creurem com Sant Tomàs: quan ho toquem. I per començar, s’hauria d’acabar que les paraules s’utilitzin per endolcir o emmascarar l’absència o la insuficiència de realitzacions concretes. El món està malalt, i si no es posa remei -no pedaços calents- a les ferides més greus, l’avenir pinta fatal. Desmond Tutu ho deia ahir a Palma: “la humanitat es precipita cap al caos”. Apocalíptic o lúcid?