En una ocasió -farà uns quinze anys- vaig acompanyar un grup d’alumnes de batxillerat de l’institut de Ciutadella on feia classes a visitar els talaiots de Montefí, que es troben just a la sortida del poble, aferrats a la carretera general. Quan hi arribàvem, em vaig fixar que el talaiot principal estava considerablement més malmès que la darrera vegada que l’havia vist. Però l’esbucament d’aquelles pedres mil·lenàries no es devia a l’atac d’una penya de brètols, cosa que sí ha passat en altres indrets. En realitat el responsable no era algú, sinó quelcom: un arbust -un aladern, potser una mata- que s’havia ensenyorit del monument, havia anat endinsant a poc a poc les seves arrels per forats i escletxes, i havia empès les pedres fins a provocar un enderrossall.
Ho vaig comentar als alumnes, intentant contagiar-los un cer interès per la conservació del nostre patrimoni històric. Ja ho sabeu: la preservació de l’art i la cultura de l’antiguitat, el dret de les generacions futures a gaudir-ne, el respecte per la memòria dels nostres avantpassats, tot això tan reiterat i, tanmateix, tan negligit. I em va passar pel cap suggerir que ara que molts pagesos abandonen el camp, les administracions públiques podrien contractar-los per netejar i mantenir la gran quantitat de monuments i jaciments arqueològics que té Menorca. No comptava que entre aquell grup d’alumnes hi havia un fill de pagès. Va saltar com un llamp: «mon pare és pagès, no jardiner».
Han passat catorze o quinze anys, però he recordat aquesta sentència moltíssimes vegades. Va ser tota una lliçó de dignitat, un tir que va fer diana en la meva bona consciència urbanita i progre, una denúncia sòbria i contundent alhora d’una visió interessada i ignorant del món pagès. Aquesta setmana ho he tornat a recordar. La causa, el discurs de Jaume Matas en l’obertura del debat de política general. El president va avisar que l’agricultura es mantindrà en «posicions gairebé testimonials» com a sector productiu. Després va afegir que l’agricultura ha de ser «un dels grans reptes socioeconòmics que tenim plantejats» (com quedam? «testimonial» o «gran repte»?), i atenció a la perla: això ha de ser així «perquè compleixi la seva funció mediambiental, social, estètica i cultural». Res de productivitat. Ni de competitivitat, ni de creixement de mercat. La funció dels pagesos és, en la visió de Matas, la d’existir com una mena de figures de museu etnològic, unes peces que embelleixen el paisatge, i si de passada en tenen cura, millor. I això ho diu el president d’un país! O no, perquè, òbviament, les Illes Balears no són un país, per a Matas. Vet-ho aquí: què són les Illes Balears des de la mirada del seu president? Un gran parc temàtic. Repassau la resta del seu discurs, traieu-li la retòrica buida, les tergiversacions de la realitat i les mentides, i comprovareu com tots els seus centres d’interès encaixen en aquest concepte. Tot el que ens cal és tenir bones comunicacions (visca les autopistes!), donar un bon servei per complaure els qui ens visiten (no per servir la ciutadania), i fer calaix (els propietaris del parc, s’entén). Així que, estimats pagesos, ja ho sabeu: abandonau tota esperança de ser tinguts en compte per aquest govern, donau gràcies perquè us deixen existir, i a fer allò que us correspon: de jardiners d’aquest magnífic parc temàtic que un dia va ser una societat arrelada en un territori, quasi un país.