A primera vista, l’episodi del trànsfuga calvianer, com si es tractàs d’un serial escrit per un guionista amb poca imaginació, té el mateix argument de tots els casos de corrupció precedents que embruten la nostra història política recent: sempre són maquinacions vinculades a fosques iniciatives d’especulació urbanística. Però aquesta vegada hi ha un element nou, que és el famós «compromís de fidelitat» signat pels quatre primers integrants de la llista local d’UM a les últimes eleccions municipals. Aquest document vindria a ser com la clàusula de rescisió dels futbolistes d’elit, amb la diferència que, en el cas dels fitxatges futbolísitcs, la compensació econòmica pel robatori d’un crac la paga el club que se l’enduu al que el perd, i en canvi en aquesta versió política serien els mateixos jugadors els que, si marxen a mitjan lliga, haurien d’abonar la indemnització al club que els va fitxar.
Ja està que en els temps que corren n’hem vist de tot color i estam curats d’espants. Així i tot, aquesta novetat en la política mallorquina m’ha deixat capficat perquè alimenta la desconfiança, cada cop més profunda, del poble envers els seus representants polítics. Si és necessari establir aquest «compromís de fidelitat» per anar a una llista electoral, hom pot intuir que la vinculació entre el candidat i el partit és feble, insegura, i que té una naturalesa distinta de la simpatia i identificació del candidat amb el projecte polític que representa. El cas Joan Thomàs introdueix una ombra de sospita sobre tots els candidats de totes les llistes. Els ciutadans que integren la nòmina cada cop més extensa de desenganyats, decebuts i frustrats per la política, es demaran què li han ofert a fulano perquè vagi a tal o qual llista.
És obvi que el culpable de la situació creada a Calvià és el propi Joan Thomàs. Però des d’UM s’hauria de fer una profunda reflexió sobre si el model de captació de nous simpatitzants i de confecció de llistes electorals que els seus dirigents han seguit els últims anys és el més adequat per consolidar i eixamplar el seu projecte polític. A determinats pobles, i no és casual que siguin aquells on UM treu els millors resultats, els primers llocs de les llistes són ocupats per persones que atreuen la confiança dels electors per la credibilitat que els dóna la seva trajectòria professional, social, cultural o política. A d’altres pobles, en canvi, la penetració d’UM ha estat un exercici forçat de clientelisme empès des de la presidència del partit, que sovint es confon amb la presidència del Consell, i així trobam llistes que el qualificatiu més suau que es mereixen és el de surrealistes. Una promesa de feina, un càrrec institucional, una torrentada de doblers públics per alimentar associacions noves i afins… qualsevol cosa serveix per untar les corrioles clientelars. Aquestes maniobres podran funcionar a curt termini. Com les operacions financeres de risc, si van bé solen donar alts rendiments en poc temps. Però prest o tard poden rebentar en les mans dels seus promotors. Si la relació entre els candidats i el partit es basa en la clàssica fórmula romana del do ut des i es posa preu a la lleialtat, és qüestió de temps que aparegui un mecenes amb la bossa més plena, disposat a satisfer la clàusula de rescisió i deixar amb un pam de nassos el club.
Els militants d’UM tenen ara la paraula: o segueixen confiant en aquest joc d’amistats perilloses que tant agrada als seus dirigents, o promouen un canvi substancial d’estratègia, en la línia d’alguns dels seus batles més ben valorats. Tampoc no és tan difícil: sols es tracta de donar més importància a la política que als negocis.