L’altre dia vaig llegir que han tret a concurs la plaça de director/directora de la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga. Vaig anar a demanar on es compren les paperetes, però la senyoreta que em va atendre em va explicar que un concurs per cobrir una plaça laboral no és una rifa. No gaire convençut, ho vaig demanar a un amic misser, però ell va ser de la mateixa opinió: «no, company, això no passa ni tan sols a les institucions de panfonteta del trust Matas-Munar».
Però jo crec que s’equivoca. Un cosí meu que és més beneit que en Pere Taleca ha entrat a fer feina a una conselleria, i sa mare m’ha dit que el cosí ha tret la grossa. Ho veis? Ha de ser així, perquè aquest parent meu mai no aprovaria un examen. Bé, un sí que el va aprovar. El mes passat es va presentar a les proves del nivell B de català, perquè diu que prest les llevaran i ell tot això que tindrà, i a la prova oral li van demanar què sabia del cas Bitel: va respondre que els Bítels eren un famós grup de rock que es dedicava a espiar els correus electrònics dels seus rivals. L’examinador es va esbutzar de riure, però com que el cosí ho havia explicat en un català prou correcte, el van aprovar.
Li vaig contar això del cosí a l’amic misser, i em va reconèixer que per cobrir llocs de feina de baixa qualificació potser sí que de vegades es fan els ulls grossos, o que es fan alguns favors, però que això no pot passar amb un càrrec del prestigi i la importància de la direcció de la Fundació Llorenç Villalonga. Però jo insistesc: va ben errat. A Mallorca passen coses molt curioses. A l’Ajuntament de Palma, per exemple, fa un parell d’anys -potser encara és així, no ho sé-, si et contractaven com assessor de serveis socials no podies anar a fer feina; ni tan sols et posaven taula i cadira de despatx. I per fer de representant del Govern a les cases balears d’Argentina, en els requisits de la convocatòria posava que havies de saber rus. I no només amb coses de feina es veuen rareses: fa uns anys, també, a un poble mallorquí, per poder votar primer t’havies de morir. És a dir, si vivies, podies escollir entre anar a votar o no fer-ho. Però si et mories, segur que després votaves.
L’amic misser em va demanar que li mostràs el retall de diari amb la convocatòria de feina de la Fundació Llorenç Vilallonga. Després de llegir-se el paper va sospirar, i em va dir que no, que això no és una rifa, però que té alguna… curiositat. Segons ell, es tracta d’una convocatòria prêt à porter, un concurs fet a mida: per ser-ne el director/directora has de ser llicenciat/llicenciada en filologia -cosa normal perquè en aquesta Fundació tracten de llibres-, però a més has de tenir una llicenciatura en dret, econòmiques o empresarials i, què hi té a veure això amb la literatura? Això ho vaig entendre. Però el que no vaig comprendre és que em digués que sols hi faltava que posàs com a condició haver estat col·laborador/col·laboradora de Crónicas Marcianas, i a més a més estar en contra del matrimoni homosexual. Aquesta broma no la vaig entendre. Però tant se val, que digui el que vulgui. Jo seguesc pensant que aquest afer és una rifa. Ep: si algú té el número que traurà, que m’avisi. Pagaré bé.