Un helicòpter, escollit per observar la realitat de Mallorca. És l’ocurrència que més li escau a qui des de fa anys s’està fent enfora de la vida normal del comú dels mortals, a qui s’ha acostumat a no tocar de peus a terra, a qui ens sobrevola des d’un món que no és el nostre. Sí, des d’un helicòpter Mallorca fa de bon mirar, però és impossible comprendre-la. Des d’allà dalt la realitat torna petita, i els problemes també. M’imagín volant per damunt Palma: no sabria veure cap diferència entre un vianant que passeja per Son Vida i un altre que camina pels carrers castigats del meu barri de Son Gotleu. Fins i tot seria incapaç de distingir el seu probable distint color de pell. Tots seríem iguals, quina alegria, quina… il·lusió vana. Des d’un tros enfora la vida segurament és més guapa, però no és tan real.
Han volgut mostrar-nos les carreteres des de l’aire. Però les carreteres van per terra, i les persones normals és des de terra que les miram. I les patim. Des d’allà dalt no pots veure el pagès que conrea el tros, i un tractor pot ser fàcilment confós amb una excavadora. El camp deixa de ser fora vila i es converteix en un solar.
La distància difumina la realitat, dèiem, i els problemes dels qui anam a peu tornen petits als ulls dels qui volen. Ells, acostumats a volar, ignoren que el show de les carreteres i les autopistes és una puntada de peu al cor de milers de ciutadans directament afectats. Acostumats a volar, pugen a l’helicòpter i ens freguen davant els ulls les seves obres. Només puc entendre aquesta persistència en fer ostentació d’allò que ens fa més mal com a mostra de la seva inconsciència, inevitable quan un vola, quan ha perdut el sentit de la realitat.
Magre consol, però, aquesta possible explicació. Entre els ciutadans de Mallorca que discrepam profundament de l’acció dels nostres governants, abunda un considerable sentiment d’impotència. Què més han de fer perquè la gent obri els ulls?, ens demanam. Què més ha de passar perquè la gent reaccioni?, ens dolem. Però el temps corre, i la persistència d’aquests i d’altres interrogants significa que encara no hem trobat la resposta. El següent pas és tirar la tovallola, deixar-te caure presoner de la resignació i cercar-te una ficció més habitable que la realitat: com que aquesta no sabem com canviar-la, com a mínim que aquesta no ens canviï a nosaltres.
Sí, aquesta temptació és lògica. Jo també la patesc. Hi ha, però, una altra via. Mirem la cara dels qui volen: riuen. Estan contents. Semblen feliços. Alegres, si més no. Després, mirem la cara dels nostres fills: segur que els volem deixar el nostre món de ficció, fruit de la derrota assumida? No ho crec.
“I carregaré la meva arma
amb tota la munició necessària
per sobreviure amb la raó intacta
en aquest món d’addictes a l’alegria.”
(Josep Lluís Aguiló, L’estació de les ombres, El Tall, Palma 2004).