El degotís de males notícies que envolta la posada en marxa d’IB3 no fa color d’aturar-se. Com més s’apropa el moment del part (de la parida, més aviat), més clar queda que un dels objectius principals dels seus impulsors és limitar i obstaculitzar tant com puguin la recepció de la televisió catalana. L’ocupació de les seves freqüències per part d’IB3 no pot tenir altra explicació que les ganes de tocar els nassos. Quan els dirigents (més que directius) d’IB3 diuen que la recepció dels canals catalans no corre perill perquè seran resintonitzats en una altra freqüència, ratifiquen la tesi que ho fan just per emprenyar: no hauria estat més fàcil deixar TV3 i el C33 allà on estan, i ubicar IB3 en una freqüència nova, la mateixa que ara ocuparà un dels dos canals catalans?
És cert, tanmateix, que no hi ha res de sorprenent en tot això. Supòs que no hi deu haver cap il·lús que s’esperàs una altra cosa d’un govern del PP balear amb majoria absoluta. A aquest partit li pertocava, i a fe que compleix el guió, carregar-se una conquesta tan important de la societat civil, via OCB i Voltor, com va ser la instal·lació dels repetidors a Mallorca perquè poguéssim veure les televisions catalana i valenciana. El que no era previsible, i en conseqüència resulta decebedor i llastimós, era que el govern del PP perpetràs la seva maniobra amb la complicitat activa de la Generalitat de Catalunya. La signatura de l’acord de col·laboració entre els governs català i balear del passat 17 de febrer suposa un èxit rotund per a l’estratègia de Matas i el seu govern, per un doble motiu. En primer lloc, perquè IB3 finalment aconsegueix tapar de manera permanent el senyal del C33, i també el de TV3 “quan hi hagi col·lisió d’interessos”, cas en el qual prevaldran els interessos d’IB3. I en segon lloc, perquè el vist-i-plau del govern català renta la cara al de les Illes Balears, que surt impol·lut de l’afer i ara podrà dir, amb raó, que no ha actuat contra TV3 sinó amb la seva col·laboració.
Sí, hom podrà dir que si el Govern català no s’hagués avingut a negociar el Govern balear li hauria fotut pel dret. I doncs, no hauria estat preferible això? No hauria estat millor que el Govern balear hagués fet allò que li semblàs, i que des de Catalunya s’hagués donat suport a la societat civil illenca i a les forces polítiques que des de fa molts anys ens pegam per una veritable col·laboració dels governs de les Illes, de Catalunya i del País Valencià en matèria de mitjans de comunicació públics i en català? No hauria estat més adient esperar que quan es produeixi un canvi de majoria política a les Illes, el govern de Catalunya establís un acord amb el balear que sumàs i no que restàs? Però no. Els qui suposadament ens haurien d’haver estalonat ens han deixat amb el cul a l’aire. La foto de la Vicepresidenta Estaràs amb el Conseller en cap Bargalló signant el conveni, més que un acord de col·laboració desprèn el tuf d’una sentència d’arxivament de cas: el de la reivindicació de milers de ciutadans de les Illes Balears durant els darrers vint anys.
Al costat d’aquest lamentable episodi, també resulta trist observar com el reordenament televisiu general de l’estat, per això de la televisió digital terrestre i la possibilitat d’atorgar noves concessions de televisions privades, oblida un cop més, i de manera absoluta, la possibilitat d’introduir les altres llengües cooficials en la programació d’aquestes televisions. Algú sap què fan les forces nacionalistes representades a les Corts espanyoles, presumptament decisives davant un govern del PSOE en minoria? Vaja, potser som jo que he quedat desfasat. Potser això són batalles d’altres temps.