«A nosaltres ens sobren les campanyes electorals». M’ho ha dit diverses vegades un company de partit amb més experiència que un servidor. A la societat mediàtica li escau la política mediàtica, que beneficia els partits grans, amb més capacitat de desplegar grans operacions propagandístiques. És igual que abans de les campanyes els representants dels partits petits treguin bona nota: val més que no es facin il·lusions, perquè la realitat goebbeliana sempre acaba imposant-se, posant les coses al seu lloc.
Era d’esperar, doncs, que amb el colossal desplegament publicitari a favor de la (mal anomenada) Constitució Europea, a mesura que s’anàs apropant la data del (mal anomenat) referèndum, les enquestes d’intenció de vot mostrassin una inclinació cada cop més favorable al vot afirmatiu. Tot hi jugava a favor: els partits més grans -a dreta i esquerra, nacionalistes i ‘no nacionalistes’-, tots junts (és un dir) defensant el sí; tot l’aparell de l’Estat fent campanya activa pel sí i donant màxima difusió al caramull de materials editats per a l’ocasió; tots (o gairebé) els mitjans de comunicació, públics i privats, servint la causa de més-Europa-igual-a-votar-sí…
Però no. El que ha succeït ha estat ben bé el contrari: com més hem avançat en la campanya, més posicions han escalat les opcions crítiques, a saber: el vot negatiu i l’abstenció. Les poques enquestes realitzades a finals de 2004 mostraven un esquifit 3% de partidaris de votar no al referèndum, si bé és cert que la majoria no sabia què faria. El baròmetre de gener del CIS, que correspon a una enquesta realitzada entre els dies 19 i 24 de gener, diu que un 5,7% han decidit que votaran no. I diumenge coneixíem altres dues enquestes que dibuixen un escenari encara més sorprenent. D’acord, la d’Òmnium Cultural, que mostra un 32% d’intenció de vot negatiu a Catalunya, potser agrana un pèl cap a casa. Però què hem de dir de La Vanguardia, que a partir d’una enquesta realitzada entre el 7 i el 10 de febrer apunta un 14% de “vots no” al conjunt de l’Estat?
Els partidaris del sí es deuen sentir com els partits petits davant unes eleccions “normals”: deuen sospirar perquè s’acabi la campanya, tot preveient que si duràs més, pitjor els aniria. Què ha passat? Com pot ser que, paradoxalment, com més intensa i majoritària ha estat la campanya pel sí, més han crescut el no i l’abstencionisme? Els motius deuen ser complexos i variats, però m’atrevesc a apuntar el comentari que em feia un amic com a força significatiu: «jo no sabia què havia de votar, però em decantava més pel sí, perquè som europeista. Però després de veure les manipulacions i mentides que diuen, quan veig com fan demagògia volent fer creure que votar no és votar contra Europa… Europa s’ha de defensar amb els seus errors, però sense amagar-los ni falsejar-los. Decididament, votaré no». Us promet que és textual. Li vaig fer repetir, i en vaig prendre nota davant d’ell, comentant-li que ho publicaria a un article. «Sí, fes-ho. Europa sí, però que no ens prenguin el pèl».
Tan clar i senzill com això. Els europeistes que diumenge votarem “No”, deim que Europa s’ha de construir des de baix, amb transparència i sense enganys, i que una altra Constitució és possible. El dia que ens presentin un referèndum de veritat (decisiu) sobre una Constitució de veritat, votarem que sí.