Resulta preocupant que dos dels temes més rellevants que la política espanyola té en aquests moments damunt la taula, com són el Pla Ibarretxe i la Constitució Europea, suscitin en els dos partits majoritaris, PP i PSOE, una mateixa reacció: espantar el personal, atacar les opinions contràries recorrent sistemàticament a la por.
Respecte a la qüestió basca, ja fa temps que l’espanyolisme va enterrar aquell argument segons la qual “totes les idees es poden defensar en democràcia, el que no és acceptable és la violència”. Per si algú servava dubtes, ara comprovam que, en el fons, no s’ho creien: quan el nacionalisme basc ha proposat democràticament -tant en la forma com en el fons- una idea, un projecte de nova articulació política del País Basc amb Espanya, s’han tirat a la jugular dels seus impulsors i han començat a fer por amb els fantasmes habituals: la divisió entre els bascos, el trencament de les regles del joc, la ruptura de la convivència, el risc de les aventures secessionistes… en fi, ja ho sabeu.
Ara, davant el referèndum per a la ratificació del Tractat Constitucional Europeu, fan servir la mateixa estratègia. I si bé no em sorprenen els exabruptes i clams apocalíptics dels dirigents del PP, que davant qualsevol dissidència reaccionen igual, no puc dir el mateix de la plana major del PSOE. Francament, m’esperava un altre estil, una actitud més seriosa, més rigorosa, una manera més assenyada i responsable de defensar la seva aposta pel “sí” al referèndum enfront dels qui demanam el “no”. Però ja ho veis, també han caigut en el recurs fàcil de la por. Em disgusta que polítics de la trajectòria de Javier Solana, Josep Borrell o José Montilla, per esmentar els exemples més recents, utilitzin arguments superficials i demagògics que no fan altra cosa que empobrir el debat. Borrell i Solana ens recorden que, si no s’aprova la Constitució, es posa en risc el procés de construcció d’Europa, ja que els governs dels estats no es tornaran a seure en molt de temps per redactar un nou text constitucional. Vaja, això deu voler dir que el problema no és ni Europa ni la Constitució; el problema són els estats, no? Deu ser que als ciutadans tan sols ens cap dir que sí allò que els governs ja han acordat. Per això el referèndum no és vinculant, sinó consultiu: es tracta de donar l’opinió i prou, sense cap conseqüència pràctica. I l’única opinió correcta dels bons ciutadans és beneir el que ja s’ha decidit. Si deim que no, preparem-nos, que ve el llop.
Però José Montilla ha superat el llistó: dissabte ens va renyar als partidaris del “no” per les males companyies que hem triat, etzibant-nos que anam de bracet amb l’extrema dreta, que també diu que no. Per la mateixa regla de tres, li podem retreure al ministre les habituals votacions al Parlament Basc en què els socialistes voten el mateix que l’esquerra abertzale connivent amb ETA. A mi sempre m’ha semblat fora de lloc, aquesta acusació, i per això també m’ho sembla la seva. De fet, és tan barroera que el propi Borrell ha hagut de sortir al pas, matisant les paraules del seu company i acceptant que és injust ficar tots els partidaris del no dins el mateix sac.
Ben mirat, tot això fa el mateix color d’allò tan simple que diuen els pedagogs: que els pares que “eduquen” els fills en la por, en realitat estan evidenciant els seus propis temors. La pregunta és, doncs: de què tenen por els polítics que ens volen fer por?