Digau-me nostàlgic, però enyor aquells temps (no massa llunyans) quan sabies quina era l’activitat de cada companyia. La telefònica, per exemple, sabies que es dedicava a posar telèfons i fer funcionar la línia. Les elèctriques, a fer i distribuir llum. Les petrolieres, a comprar petroli, transformar-lo en benzina i vendre-te-la. Els bancs i les caixes, a fer negoci amb els teus estalvis, a canvi d’alguna -sempre modesta- bonificació. Però això era abans. Avui, les coses han canviat. Els bancs, per exemple, s’han convertit en una mena de basars que rivalitzen a veure qui té la botiga més grossa i ben proveïda, i et poden vendre des d’un ordinador fins a una vaixella, passant per tota mena d’andròmines servibles i inservibles. I ara s’ha posat de moda que les grans corporacions de les quals ets client, i que per tant disposen de les teves dades personals, et telefonin a ca teva, a qualsevol hora del dia, per brindar-te un servei o un producte… que no té res a veure amb la seva activitat! Així, el teu banc et pot telefonar perquè et subscriguis a una meravellosa enciclopèdia -si ho fas et costarà un pico d’euros menys-, la teva operadora de telefonia et pot brindar una caixa de vins gran selecció perquè passis un Nadal ben galdós… I d’aquest pas qualsevol dia et telefonaran per brindar-te un infant d’un país exòtic en adopció, amb totes les despeses del viatge pagades. Que no t’ho creus? Tu dóna idees, i ja veuràs de què són capaços.
L’estratègia sempre és la mateixa: sempre ets un afortunat client que ha tingut el privilegi de ser seleccionat per aprofitar-se d’aquesta promoció irrepetible. I la meva actitud també sempre és la mateixa: m’empreny. No m’agrada que entrin a ca meva, sense avisar ni demanar permís, per intentar vendre’m qualsevol cosa. Quan vull comprar, som jo qui vaig a la botiga. No és el botiguer qui, quan vol vendre, ve a ca meva. En fi, dec ser un poc antic.
La darrera que m’ha passat és digna de ser contada. Fa un parell de dies rep una d’aquestes telefonades: la companyia “tal” m’ofereix en exclusiva -avantatge de ser-ne client- una assegurança d’hospitalització a un preu imbatible. Li dic, a la senyoreta que em parla, que no m’interessa. Em diu que, igualment, si vull em pot enviar una documentació informativa a casa, sense cap compromís. Bé, d’acord. I llavors em clava una pallissa de condicions contractuals, garanties legals, drets i deures del client, gairebé ni la puc seguir, i record que em diu que la nostra conversa s’està gravant, “per motius de seguretat”. Minuts més tard em demana si m’han de domiciliar els rebuts d’aquesta assegurança al mateix compte corrent a on em cobren les factures de subministrament d’aquesta companyia. «Ep!», dic jo, «facilitaré les meves dades bancàries en cas que m’interessi, no ara». I ella em contesta que les he de facilitar ara, perquè quan s’acabi l’obsequi de la companyia, que em regala la quota dels primeres dos mesos d’assegurança, ja em passaran les factures… si jo no els telefon per donar-los una ordre en contra. «Que no era sols informació, que m’havia d’enviar? Ara resulta que, si em despist, ja em tenen agafat!», li dic jo. I ella, ben tranquil·la: “Jo li he explicat tot ben clar, senyor, deu ser que vostè no ho ha entès”. Ostres, encara m’insulta: ara em diu beneit! I aleshores record que «aquesta conversa s’està gravant per motius de seguretat». Ara ho entenc: és per a la seva seguretat! Si els denunciassis per estafa no tindries res a fer, segur que tenen ben estudiat com enredar-te en les seves xarxes d’una manera totalment legal…
Total, que ja ho sabeu: alerta amb aquesta telefonada, que si us agafen despistats us escuraran la butxaca. Ah! quins temps aquells, quan aquesta empresa era una simple companyia elèctrica…