Catalunyisme

Parafrasejant -o desfigurant, com vulgueu- el títol d’un cèlebre libel de Lenin, se m’ocorre que també el catalanisme té les seves malalties. Una d’elles, de llarga evolució, és la que jo anomen catalunyisme. Si el catalanisme és el moviment polític, social i cultural que des del segle XIX lluita pel redreçament nacional de Catalunya o dels Països Catalans, el catalunyisme seria la seva versió malaltissa, nascuda de l’egolatria i no de l’autoestima, mescla de ressentiment, restrenyiment, agrura i complex d’inferioritat respecte d’Espanya. El pitjor efecte d’aquesta afecció ideològica és que, aquells que la pateixen, acaben per definir o defensar Catalunya únicament per contrast i oposició a Espanya. Sense referir-se a Espanya, ni que sigui a la contra i fent tota casta d’escarafalls, no saben dir res de Catalunya. Més que preocupar-se per la consciència nacional dels catalans i l’autoafirmació efectiva de Catalunya com a nació, viuen obsessionats perquè algun dia Espanya digui que Catalunya és una nació. Com en el conte de Blancaneus, recordau? A la madrastra no li bastava saber-se la més guapa, necessitava que el mirall li ho digués.

D’acord, estic ironitzant. Però no exagerant. Com podríem explicar, sinó, l’ofuscació d’alguns destacats dirigents polítics perquè l’encaix de Catalunya dins Espanya sigui de naturalesa pròpia, distinta i assimètrica respecte de la resta d’encaixats? Sembla que el seu objectiu no sigui aconseguir el màxim de sobirania i autogovern per a Catalunya, sinó tan sols tenir-ne més que els altres… No som l’únic convençut que si durant la transició democràtica no s’hagués consolidat el model de l’Espanya de les autonomies (el famós «café para todos»), i s’hagués concedit una autonomia limitada (molt inferior a l’actual) únicament a Catalunya i Euskadi, molts catalunyistes s’haurien donat per més que satisfets.

Cal dir, tanmateix, que el catalunyisme no és unívoc. Hi ha, pel cap baix, dues variants. Són d’origen oposat, però coincidents en el símtpoma principal: l’obsessió per Espanya. Uns, duen fatal que Espanya no estimi Catalunya. El que volen, sobretot, és ser espanyols diferents; aquests queden retratats amb aquell tango de Gardel: «con mi culpa o mi rencor / no pretendas de mí para quererme / que deje de ser yo…». Els de la segona variant, per contra, un xic tocats de perversió sadomaso, quan es troben millor és quan reben garrotades espanyoles. Necessiten que Espanya els doni branca per saber que estan al seu lloc, fent allò que cal fer…

Els esdeveniments i les declaracions polítiques de les darreres setmanes em fan cada cop més versemblant allò que ja m’ensumava: que en el tripartit català té més empenta el catalunyisme (de les dues espècies) que el catalanisme. El President de la Generalitat, amb la declaració institucional amb motiu del Dia de la Constitució, ha ratificat tots els tòpics del catalunyisme gardelià (i en bilingüe, no fos cas que Espanya no ens entengués). Per si algú servava dubtes, ara s’ha aclarit del tot la missió històrica a la qual se sent cridat Pasqual Maragall: que Espanya distingeixi entre nacionalitats i regions (i, per cert, les Illes Balears, què serem?), que Catalunya sigui lleial a «Espanya, nació de nacions» (sic), i explicar bé a Espanya què és i què vol Catalunya («quan Catalunya s’explica, convenç»). Hem passat del «Catalunya vol ser» de Pujol a l’«hem d’explicar Catalunya a Espanya» de Maragall. La missió ja no és afirmar Catalunya, sinó reformar per reforçar Espanya. «Espanya hi sortirà guanyant». Ho ha dit Maragall.