A finals d’estiu vaig rebre la visita d’uns amics de Barcelona. «Palma no està tan malament com ens havies contat tu i com explica la premsa… Els carrers es veuen cuidats i nets», em van comentar. És clar: s’allotjaven a un hotel del centre, i quan em digueren això venien de voltar pel Passeig Mallorca, Jaume III, el Born i el Parc de la Mar. I la setmana passada m’han visitat uns altres amics, menorquins, que s’han allotjat a ca meva. Visc a la zona de Son Gotleu. El dia que van arribar van anar a l’oficina de correus del carrer Indalecio Prieto. Era l’horabaixa, i ja fosquejava. En tornar, de seguida em van abocar el sac: «Palma està molt bruta i deixada, tu. Papers pel terra, contenidors envoltats de munts de deixalles, faroles que no fan gens de llum… tot té un aspecte lamentable».
Contradicció? No, en absolut. Tots dos tenen raó. Perquè Palma és això: una ciutat dual, on conviuen unes poques zones privilegiades amb una perifèria absolutament oblidada. Les diferències són tan severes que costa de creure que parlem de la mateixa ciutat. Podrem discutir sobre si les reformes realitzades els darrers anys al centre de Palma són les més adients però, com a mínim, ofereixen un aspecte cuidat. Res a veure amb els populosos barris allunyats del centre, on la brutícia i l’abandó se’ns mengen pels peus. La deixadesa de l’Ajuntament de Palma amb aquests barris és tan exagerada, és tan absoluta la seva insensibilitat, i fa tant temps que dura, que comprenc l’estat d’ànim de molts dels seus veïns: per què hem de protestar, si tanmateix no ens fan cas? De què serveix que ens esforcem a fer res i a reclamar millores, si tot plegat és una pèrdua de temps? El sentiment que domina molts ciutadans és el de la claudicació, fruit de l’esgotament. I és dur haver de reconèixer que el moviment veïnal, degudament manipulat i torejat pels personatges que comanden a Cort, ha acabat per ser percebut com un element inútil.
Però aquest no és el final de la història. Quan més baixos estan els ànims, quan tot sembla més difícil que mai, sorgeix un grup de persones que es neguen a rendir-se i que, amb les úniques armes de la voluntat, la tenacitat i l’esforç, comencen a fer una feina callada, de formigueta. Estic parlant de Son Gotleu. Mestres d’escola, el capellà de la parròquia del barri, personal del centre de salut, grups diversos, comerciants, veïns… persones anònimes que des de fa mesos han anat creant una xarxa invisible de complicitats i cooperació, i que dissabte que ve es donaran a conèixer com a Plataforma Ciutadana de Son Gotleu.
El sol fet que neixi aquesta Plataforma ja és un èxit. Una lliçó de perseverança, de democràcia de base, de vitalitat ciutadana. Se’m fa difícil creure que cap membre del govern actual de l’Ajuntament de Palma sigui mínimament sensible a aquest succés, però si l’exemple de Son Gotleu fos seguit per un barri rere un altre, si aquesta petita victòria ciutadana significàs un canvi de tendència en l’actitud dels ciutadans cap als governants municipals, no seria exagerat creure que els podríem guanyar de la mateixa manera que ells ens han intentat vèncer: per cansament. Hi queda molta feina a fer, cert. Però alguns ja han començat.