Aquests dies s’ha presentat el llibre El cant de la Sibil·la a Mallorca (Documenta Balear), del musicòleg Francesc Vicens. DdB, a l’edició de dissabte, se’n feia ressò amb una interessant entrevista a l’autor, en la qual hi vam poder veure alguns dels aspectes més suggerents d’aquest treball. En Francesc Vicens ens parla de les múltiples adaptacions, variades i sovint curioses, que el cant de la Sibil·la ha conegut al llarg dels segles a Mallorca. L’actualització és, de fet, un senyal inequívoc de qualsevol tradició viva: la seva perivència en el temps no es produeix per la repetició mecànica i anquilosada d’un gest del passat, sinó pel seu caràcter simbòlic present, actuant, que suscita i fa visible la identificació dels qui la celebren.
En aquest sentit, val la pena que observem com hem rebut i com transmetrem la Sibil·la i, per extensió, la celebració del Nadal, els mallorquins i mallorquines d’avui. No descobriré res nou -i esper que no se’m titlli d’apocalíptic- si afirm que la nostra cultura mostra símptomes inquietants de dissolució. D’una manera més racional o més instintiva, més conservadora o més reivindicativa, tots percebem una mica que la nostra identitat i tot allò que la sustenta ens està fugint. Pel que fa a les tradicions nadalenques, fixem-nos com avui, més que actualització de les tradicions, allò que predomina és la seva substitució: més Pare Noël que Reis Mags, més arbres (pitjor: àrbols) que betlems… Però vet aquí que enmig d’aquest maremàgnum, la Sibil•la sobreviu, i amb bona salut. És ben cert: a Mallorca no hi ha Nadal sense Sibil·la, i ningú no percep que aquesta tradició estigui en crisi.
Per això resulta si més no curiós que fa un parell d’anys el Consell de Mallorca vagi atorgar solemnement a aquest cant la Declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC). En Francesc Vicens també s’interroga sobre la intenció i el significat d’aquest gest. Si la Sibil·la no està en perill, per què se li atorga una declaració de protecció? Què és, de fet, el que s’ha de protegir? La seva «autenticitat»? Potser es tracta d’evitar que els mallorquins d’avui facem allò que s’ha fet sempre: actualitzar i recrear cada dia la tradició, poar-la del passat i projectar-la cap al futur amb la marca dels signes de cada època, de cada temps. Si és així, supòs que hem d’estar més preocupats que contents: la Sibil·la ja no seria un símbol d’allò que som, sinó d’allò que vam ser. Un fòssil de la identitat perduda. Una peça, en aquest cas immaterial, de museu d’història.
Mirat així, potser s’entenen millor algunes actituds socials i polítiques de la Mallorca contemporània: la preservació del patrimoni es converteix en recordatori d’un passat irremeiablement perdut, incompatible amb el progrés, necessari i irrenunciable. Per aquest camí, la memòria col·lectiva es redueix a un simple vestigi històric que encara ens queda en aquest present efímer i evanescent, una despulla que convé posar dins una vitrina perquè puguem entendre i recordar d’on venim, qui van ser, com eren i què feien els nostres pares. Potser és que hem assumit que la nostra identitat és ja, de fet, cosa del passat, sense capacitat d’identificar-nos com a poble, de mobilitzar-nos i impulsar-nos a construir un altre present i un altre futur?
Des d’aquestes cabòries, Bon Nadal a tots.