Miró vs. Pla

Benvolgut amic. He tingut el plaer de visitar l’exposició de Joan Miró “L’escala de l’evasió”, que es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona fins el mes de març. És una mostra fascinant que vull recomanar a qualsevol persona, sigui o no aficionada a l’art. En realitat, per a qui senti una mica de prevenció davant l’art contemporani, aquesta pot ser una bona ocasió per gaudir d’una intensa experiència estètica i no sortir-ne amb l’amarga sensació de no haver entès res.

El títol de la mostra, “L’escala de l’evasió”, que és el nom donat per Miró a una de les seves obres exposades, sintetitza l’oscil·lació entre el compromís amb els esdeveniments de l’època viscuda pel pintor, i la reclusió introspectiva que va caracteritzar la seva trajectòria. Miró no feia mai pronunciaments contundents; obertament, no va subscriure ni adherir-se, recolzar o manifestar-se a favor o en contra de cap proposta. Es va mantenir al marge de la cooptació política oportunista de l’art i de l’artista. I açò no obstant, la seva vida i la seva obra són un testimoni de resistència i resiliència, una espera activa d’uns temps de canvi i renaixença.

Hi ha moltes i profundes diferències entre Miró i vostè: de caràcter, d’actitud vital, d’ideologia i de mentalitat. Però també hi veig uns punts de contacte rellevants. La trajectòria de Miró, i en especial la seva opció per l’exili interior durant el règim franquista, viscut a Mallorca des de 1940, em suggereix un paral·lelisme amb el camí que va triar vostè. Després de la guerra civil, tots dos es tanquen en un món petit: Miró a Mallorca, on tan sols era “s’homo de na Pilar”; vostè, a l’Empordà. Vostè es dedicarà a descriure el món que la guerra ha destruït, amb la consciència explícita d’escriure per als qui vindran, i viurà el lliurament obsessiu a l’escriptura com una àncora per evitar el naufragi personal. Joan Miró, per la seva banda, l’any 1945 escrivia al seu marxant parisenc, Pierre Loeb: “durant aquests anys tràgics no he deixat de treballar ni un sol dia, i gràcies a això he pogut conservar l’equilibri, gràcies a la feina he pogut mantenir els peus a terra; si no m’hauria enfonsat i hauria estat una catàstrofe”. A mesura que el franquisme s’afermava i perdurava, tant vostè com Miró es van mantenir allunyats dels cercles culturals oficials de la dictadura que, a canvi de l’adulació al règim, convertien els artistes en titelles.

De tota manera, si els camins de vostè i de Joan Miró mostren semblances de forma, no és menys cert que van viure la seva reclusió amb un esperit molt distint. Vostè és escèptic i pessimista; Miró és utòpic i idealista. Vostè fugia: del món, de l’embrutiment social, del vedetisme, les enveges i la mediocritat en què el franquisme havia sumit la cultura. Estava enfadat amb tot i amb tothom; la pèrdua de la civilització anterior a la guerra va radicalitzar el seu escepticisme sobre l’espècie humana. Miró, per contra, no fuig: la seva retirada a un món estilístic propi i a una vida de silenci no és una “fuga mundi”, una evasió pura: es tracta més aviat de l’espai escollit pel pintor per meditar, per crear, i per retornar l’art a la realitat com a proposta de llibertat i creació d’alternatives a les turbulències de la seva època.

Sigui com sigui, tots dos han acabat fent un servei impagable a la nostra cultura. Les paraules de Joan Miró en acceptar el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, l’any 1979, sintetitzen el seu compromís i la seva actitud positiva; jo crec que vostè, malgrat que en les velleses va accentuar la seva amargor i solitud, també s’hi pot sentir reflectit. Si més no, els seus lectors d’avui rebem així la seva obra: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes. Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per a expressar-se, l’obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat [...] Que quan un artista parli en un entorn on la llibertat és difícil, converteixi cada una de les seves obres en una negació de les negacions, en un deslligament de totes les opressions, tots els prejudicis i totes les falses valors establertes”.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Valencians

Benvolgut amic. Fa molt de temps que els valencians viuen engrunats entre Catalunya i Espanya. En certs ambients catalanistes vanitosos i bufats he sentit en alguna ocasió la broma —de molt mal gust— de referir-se als valencians com «els nostres andalusos», o sentenciar sorneguerament que totes les nacions tenen el seu sud. I si aquesta picardia insultant em fa oi, me’n fa tant o més l’atàvica caricaturització espanyola que converteix els valencians en el clixé del mediterrani passat de voltes: faller, xerraire, pagesot, fatxenda, pesseter, esvalotat.

A vostè també l’enutja la ignorància sobre el País Valencià, com es desprèn de molts comentaris escampats per dins els seus llibres. En la seva època ja s’havia iniciat el desmantellament sistemàtic i completiu de la identitat valenciana —llengua, cultura, herència autòctona, lligams amb l’àrea catalana—, perpetrat des del nacionalisme espanyol amb la participació entusiasta, no seria just negar-ho, de molts valencians —individus i institucions. Davant aquesta dissort, i del flac favor que li feia al valencianisme un catalanisme expansiu que exalçava els llaços en comú i no reconeixia ni entenia les diferències, vostè va trobar el contrapunt genial i alternatiu en Joan Fuster, a qui reconeix el gran treball per desprovincialitzar les terres valencianes, una tasca d’una importància superior, diu, a tot el que a Barcelona es pensen.

Com vostè explica, a Fuster se’l van cruspir perquè la força dels mediocres a tot arreu és immensa; quan s’organitzen contra algú, són imbatibles. I el País Valencià va seguint les passes del savi de Sueca. Els tòpics deformadors s’han incrustat amb tanta força en la imatge prefabricada de València, que ja són com una paparra que ha fet re: xucla la sang i fa emmalaltir la víctima.

En el fons, no ens interessa entendre València. Del que hi ha succeït els darrers anys no en tenim un relat, un esquema, un raonament. Ens basten els titulars cridaners i simplistes per creure’ns que hi entenem alguna cosa. Amb la mirada embrutida pels clixés, caiem de quatre potes en la injustícia d’explicar els excessos que s’han comès a València —en política, en economia, en gestió del territori— a la idiosincràsia rampelluda i boja dels valencians.

Idò no. El que passa a València és la conseqüència del que va descriure Fuster: la despersonalització d’un país, la ridiculització i sostracció de la seva identitat, la provincialització mental i política, el tractament del territori com una mercaderia, són el camí més curt i segur per arribar a la corrupció, la desfeta col·lectiva i el trencament d’una societat. El periodista de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, en un lúcid article, conclou que el drama valencià és estructural. “Ha habido abusos”, diu, “pero lo valenciano —y lo balear— está siendo objeto de un escarnio excesivo en España”. No és el gen mediterrani del deute, avisa Juliana, sinó la bastida d’un estat que fonamenta la seva estructura en el dèficit fiscal d’uns territoris. Bàsicament, el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.

El nus del problema no és la rauxa de València, sinó la cobdícia de Madrid. No és la descentralització política, sinó el centralisme fiscal. No és l’autonomia, sinó la seva gestió per part de gent que no hi ha cregut mai. No és l’autogovern, sinó el mal govern. La responsabilitat del drama valencià no és, precisament, del tímid sector valencianista polític i empresarial, sinó de la dreta regional valenciana, que amb el vist-i-plau i l’escarni hipòcrita de la dreta i l’esquerra espanyoles han convertit València en el que és.

Si la història és mestra de la vida, com deia Ciceró, hauríem de saber veure a temps que la dreta que ens governa ara a Menorca i a les Balears té el mateix ADN que la valenciana. Com ha escrit un amic en el seu bloc, “hem d’anar vius a no fer el joc al centralisme espanyol, que consisteix en destruir la identitat cultural d’aquests territoris i espoliar-ne part del PIB. I tot això ho fa governant malament, ja que no pot evitar la temptació de la corrupció.”

Fins la setmana que ve, si Déu vol.
 

Amb totes les víctimes

He rebut per correu electrònic un missatge d’una plataforma civil de caràcter internacional, a través de la qual en nombroses ocasions he donat el meu suport a accions de reivindicació, manifests i cartes a favor de les causes socials i humanitàries més diverses. Em demanen que respongui a una enquesta de valoració de la feina que fa aquesta organització, i que proposi algunes línies d’acció per a 2012.

He respost l’enquesta amb molt de gust. Però a més de felicitar-los per les seves iniciatives, també els he observat els seus silencis. Repassant de cap a cap totes les causes que han merescut la seva atenció i mobilització al llarg del darrer any, hi ha dues absències que em semblen injustificables.

La primera és que no hi ha la més mínima referència a l’increment de casos de persecució i violència contra les minories cristianes a diversos indrets d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Ni una nota genèrica sobre aquesta trista realitat, ni cap referència concreta a un, només un, dels gravíssims atemptats que han patit aquestes minories al llarg del darrer any: els coptes a Egipte, per exemple, o la cadena d’atemptats la nit de Nadal —per segon any consecutiu— al nord de Nigèria contra fidels reunits en esglésies cristianes. Els palestins oprimits per Israel mereixen, als ulls d’aquesta organització, més ressò i atenció: qualsevol anècdota basta perquè saltin a la primera línia de les seves preocupacions.

De la mateixa manera, m’ha semblat una mica simplista —en línia d’una massa freqüent bona fe progre i ingènua— el tractament que al llarg de l’any ha fet aquesta organització de l’anomenada “Primavera Àrab”: tot són missatges d’ànim i suport, però pràcticament no hi ha cap anàlisi dels perills o les contradiccions que amenacen aquest moviment, cosa que resta credibilitat al relat dels fets que en fa aquesta plataforma.

Tant de bo que la cadena de moviments de protesta als països àrabs condueixi a la seva democratització, a l’establiment d’uns governs que promoguin la pau, la justícia, el desenvolupament sostenible i la creació d’un estat de benestar, però dels bons desitjos a la realitat present hi ha, com a mínim, la distància del dubte. La il·lusió pels canvis positius no justifica callar les contradiccions. Que aquests moviments poden dur a la moderació dels partits islamistes és un anhel enormement desitjable, però d’aquí a afirmar que els Germans Musulmans d’Egipte són, ja ara, “islamistes moderats”, és confondre absolutament les coses. Si aquest error el comet un articulista d’opinió seria negligible; tothom rellisca alguna vegada. Però quan es tracta de textos escrits en nom de l’organització, que se suposa que han passat els controls pertinents, l’errada no pot ser menystinguda.

Durant les dues darreres dècades han passat massa coses i massa transcendents com perquè puguem continuar mirant el món amb unes simples ulleres ideològiques —les que siguin. Els vells esquemes de la Guerra Freda ja fa temps que són història, i per tant ja no té cap sentit dividir el món i els seus conflictes en bons i dolents, en els nostres i els altres. El rigor, la veracitat i l’objectivitat no poden ser una excusa per no prendre partit, però sí que garantiran la credibilitat, la solvència i l’autoritat moral de les nostres opcions.

Per a qualsevol persona, i molt més per a una organització que faci bandera de la defensa dels drets humans, que lluiti per un món nou construït sobre les bases de la igualtat, la justícia i el dret, no hi pot haver víctimes silenciades. Pensem en la importància radical que dóna Walter Benjamin a les víctimes oblidades de tota la història. Tan importants, que és en elles que Benjamin veu el sentit de tota lluita utòpica. No en les promeses de futur, no en la consumació triomfal dels nostres bons desitjos, sinó entre les runes dels qui ens han precedit i ho han donat tot, àdhuc la pròpia vida i el dret a ser recordats. Sense el memorial de rescat d’aquestes víctimes, de totes les víctimes sense distinció, no hi pot haver un futur gaire millor que el nostre imperfecte present.

Al costat i al servei del poble

Benvolgut amic. La televisió pública espanyola ha emès la minisèrie “Tarancón, el quinto mandamiento”, un ‘biopic’ sobre el qui va ser president de la conferència episcopal durant els difícils anys finals del franquisme i de la transició democràtica, el cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Que jo recordi, vostè no l’esmenta mai. Als índexs de la seva obra completa tampoc no s’hi recull cap referència. Bé, no m’estranya: la majoria d’eclesiàstics als quals dedica algun passatge són d’èpoques passades, i li interessen més per la seva aportació cultural que per l’exercici de la seva obra religiosa.

Supòs que aquesta desatenció té a veure amb l’interès més aviat moderat que li mereix la qüestió religiosa en general. Sobre la teologia, manté el mateix escepticisme que davant l’especulació filosòfica: no s’hi sent atret ni apte. A Josep Valls una vegada li va expressar la seva incapacitat per entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sap què és un sofregit! El tema religiós no és absent en la seva obra, però no hi ocupa un lloc rellevant. Diria que vostè se sent molt a prop d’aquell vers d’Ausiàs March que recull a un dels seus llibres: “Catòlic sóc, mes la fe no m’escalfa”. Vostè abomina tant del fanatisme irracional, la intolerància i l’exaltació integrista, com de l’anticlericalisme sistemàticament vulgar i groller, que considera una predisposició típica del país. Si ha d’escollir, prefereix la certitud religiosa a la política, però, escèptic com és, totes dues li semblen propenses a una infatuació asfixiant.

En qualsevol cas, des de la seva mentalitat conservadora i proburgesa, en els seus escrits tenen més pes el mecenatge eclesiàstic i la producció cultural que les obres de misericòrdia i les realitzacions de la doctrina social. I no parlem ja de quan la fidelitat a l’Evangeli entra en conflicte amb el poder: o no en parla, o ho critica. La seva justificació de la censura que Prat de la Riba va exercir contra la publicació de l’article “La ciutat del perdó” de Joan Maragall, em va fer arrufar el nas. En aquest punt, vostè i jo discrepam a fons.

Tornant al cardenal Tarancón, allò que el fa gran és la seva llibertat i independència davant el poder, la fidelitat a la seva consciència, la claredat de la seva posició quan es tracta de triar entre el servei per la reconciliació de tot el poble i la continuïtat del suport al règim franquista, sabent que la conseqüència indefectible seria la pèrdua d’estatus i privilegis per part de l’Església.

Més a prop en l’espai i en el temps, aquestes festes hem viscut un altre exemple d’una Església que està al costat del poble i es fa ressò dels seus neguits. Va ser a Palma, durant la festa de l’Estendard del 31 de desembre. Si el batle de Palma, Mateu Isern, va fer el gest estúpid i provocador d’emprar el castellà en aquesta celebració de la identitat mallorquina —cosa que cap batle no havia fet mai—, una bestiesa que lògicament va encendre la concurrència, a la missa solemne de la festa a la Catedral, el predicador Pere Fiol, rector de Muro, va recordar les paraules del Papa Joan XXIII a l’encíclica “Pacem in Terris” sobre el deure dels poders públics d’aplicar-se eficaçment a afavorir els valors de les minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques. Actualitzant aquest missatge, mossèn Fiol va afirmar: “lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon papa Joan. Quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer canviar-les o buidar-les de contingut”.

És obvi que aquestes referències no van fer cap gràcia als qui, des del capdamunt de les institucions que haurien de vetllar pels nostres drets com a poble, es dediquen sistemàticament a vulnerar-los. En fi, quan l’Església té problemes amb el poder perquè fa costat al poble, és un senyal de coherència, un indicador que està allà on ha d’estar i fa el que ha de fer. Com solia dir el beat Juníper Serra i citava mossèn Fiol, “allò primer és allò primer, i així hem de ser fidels a Déu i a la nostra Terra”.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Oposició de l’oposició

Benvolgut amic. A Espanya, un governant no és més que un opositor momentàniament triomfant que aplica i realitza les seves idees d’oposició. Açò explica per què no es governa mai per alguna cosa sinó que es governa sempre contra alguna cosa. No es governa mai integrant, sinó diferenciant. Per açò la principal característica dels governs del país és sempre més una finalitat destructiva que constructiva. Aquesta nota és típica de la mentalitat política espanyola.

Ho va escriure vostè, açò. Jo només puc dir-li que ho subscric fil per randa. Però la coincidència no m’alegra, perquè entre l’època en què ho va redactar i aquesta carta que li escric ha passat més de mig segle, i resulta bastant trist, per no dir grotesc, que les coses hagin canviat tan poc. De fet, els polítics de color blau que ens comanden avui a Menorca, tal vegada perquè a més de ser espanyols són espanyolistes, semblen entestats a ensenyar, dia rere dia, fins a quin punt són alumnes aplicats d’aquesta escola, que podem anomenar d’oposició de l’oposició.

Un dels signes més clars és l’ús i abús de cartes a la premsa per part dels actuals governants: batles i batlesses, consellers i conselleres, apareixen dia sí i altre també a les pàgines d’opinió per justificar les seves decisions. No en tenen prou amb l’adulació dels corifeus habituals: necessiten sortir a la palestra directament. Les cartes a la premsa sempre han estat, aquí i a tot arreu, un recurs assidu dels partits d’oposició. A vostè, senyor Pla, li repugna la xerrameca de molts polítics, però reconeix que la feina dels opositors consisteix a plantejar i argumentar alternatives, amb l’esperança de convèncer el major nombre possible de ciutadans. I la premsa és un lloc idoni per dur a terme aquesta tasca.

En canvi, les accions adequades, sòlides i convincents d’un govern no necessiten que els seus executors les hagin d’explicar, justificar i defensar constantment a través d’articles a la premsa. Les bones polítiques es defensen totes soles. En açò, precisament, consisteix governar: en demostrar amb els fets, i no tant amb les paraules, que ets capaç de fer-ho millor que els adversaris. Per contra, quan els governants necessiten recordar als seus administrats que tal cosa la fan pel seu bé, si han d’escriure cada dos per tres als diaris per alabar les seves pròpies iniciatives, podem arrufar el nas: vol dir que no estan tan segurs d’allò que presumeixen, de comptar amb el suport de la majoria de ciutadans. I encara és més sospitós si fan aquella cosa tan lletja de bravejar de majoria absoluta, com si la política fos una impúdica exhibició de testosterona. O d’estrògens.

Aquest vici, per la seva freqüència, ha quallat en la saviesa popular: excuses de mal pagador, deim a Menorca. “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”, diu el refranyer castellà. Hi ha fins i tot una llatinada per definir aquest comportament: “excusatio non petita, accusatio manifesta”.

Els nous governants menorquins s’han lliurat amb devoció a aquesta pràctica que, segons els experts en marketing polític, és poc recomanable perquè mostra més les febleses que les fortaleses. Alguns, al marge de l’encert o l’error d’aquesta estratègia, escriuen cartes amb formes correctes i respectuoses. Altres són més bèsties, i encegats per la mala llet no s’adonen que amb l’estil barroer i furiós dels seus escrits posen en evidència les seves mancances. En qualsevol cas, una cosa sembla clara: el temps de donar la culpa als anteriors governants per dissimular la inacció, els arguments de la suposada herència enverinada, i la recurrència a la falta de doblers, ja comencen a fer pudor. Estan on estan per governar, no per queixar-se. Per açò, ja hi ha l’oposició.

Aprofit per desitjar-li un Bon Nadal i un feliç any nou. Li tornaré a escriure després de Reis.