Una coça al cul

Javier de Lucas ha passat per Menorca, i potser haguem d’interpretar la poca assistència de públic a l’extraordinària conferència que va pronunciar com un indicador del poc interès real -retòric, el que vulgueu- que ens mereixen els immigrants i els seus problemes. De Lucas diu que esperàvem mà d’obra barata i han vingut persones, però -açò ho dic jo – moltes vegades sembla que no ens n’hem adonat. O que no ho volem veure.

Si dius que els immigrants, abans que els pensionistes i els funcionaris, han estat els primers a pagar els plats romputs de la crisi amb el retall de drets que han sofert, via reforma de la llei d’estrangeria o de directrius europees, automàticament salten els ressorts d’autodefensa amb un “sí, però” seguit d’algun dels tòpics habituals: que ens prenen la feina que primer és nostra, que no es volen adaptar, que si vénen ho han de fer ordenadament i amb papers previs… bé, ja ho sabeu. La veritat, la dura veritat, és que esperàvem mà d’obra barata i ens ha vingut mà d’obra barata que diuen que són persones. Si ens donen beneficis, poden quedar. Si no, una coça al cul.

La història que aquesta setmana m’ha explicat un alumne de l’institut m’ha fet deixat amb els cabells drets i m’ha fet empegueir d’afirmar que visc a un estat de dret. He contrastat la informació que em donava amb una persona que coneix el tema, i em diu que el que m’ha explicat és cert i, a més, m’ha ampliat les dades. Jutjau per vosaltres mateixos.

Resulta que ell i el seu germà viuen a Menorca am son pare. Tots tres legalment, papers en regla. Son pare treballa amb contracte d’obra i servei per una empresa que, malgrat que és privada, fa algunes activitats amb una concessió pública. Una feina dura, sota el sol o aguantat les inclemències de l’hivern, gens agraïda, i pagada amb el salari mínim interpreofessional: 633,30 €mensuals. L’obra i servei significa que en qualsevol moment l’empresa pot argumentar l’extinció de la necessitat que va originar el contracte del seu pare, i prescindir dels seus serveis. Aquesta fragilitat contractual serveix perquè el capatàs, que, atenció, és un estranger de la mateixa nacionalitat del pare del meu alumne, obligui els peons que conserven la feina gràcies a ell a pagar-li, òbviament en negre, un 10% del seu salari. Si no ho fan, una coça al cul.

Més greu encara: l’empresa coneix aquesta pràctica fraudulenta del capatàs, però el gerent fa la els ulls grossos: com que la concessió pública deixa un marge de benefici molt prim, com a mínim necessiten que el personal contractat faci feina de veritat i no s’encanti, com qui ve a dir que s’hi deixi la pell cada dia i encara doni gràcies. De fet, és així. Si no rendeixes prou, o remugues, o et queixes, o no pagues el delme, una coça al cul. I amb l’atur descomunal que ha portat la crisi, cap problema: sempre hi haurà algun desgraciat disposat a besar en terra i acatar les condicions.

La conseqüència directa per al meu alumne, a part de viure constantment en precari, és que aquest estiu, quan els seus companys faran vacances, ell no podrà anar-se’n al seu país a veure sa mare i els germans més petits; marxarà a casa d’un parent a Alemanya, per treballar il·legalment i en negre -és un menor d’edat- a una fàbrica. Treballarà a una línia mecanitzada de producció, empaquetant els productes que s’hi fan, i s’emportarà un sou de més de 700€ mensuals, més primes per productivitat. No li fa il·lusió, però tampoc maleeix la seva sort: és el que hi ha, diu. Almenys així podran continuar a Menorca un any més, perquè amb el salari dels dos mesos que treballarà els basta per pagar el lloguer de quatre mesos del piset a on viuen.

En fi, una història altament edificant. Després te’n vas a una enciclopèdia i et diu que l’esclavitud va ser abolida a Espanya l’any 1880, o que el treball infantil està prohibit als països civilitzats. I és que a les paraules els podem fer dir el que volem. I a les persones també, és clar. Si no fan allò que volem, una coça al cul.

L’hora de la Política

Fa quasi quaranta anys, l’economista James Tobin ja va proposar un impost per gravar els intercanvis de divises, preveient que la falta de control de l’especulació financera internacional seria un dels talons d’Aquil·les del capitalisme del futur.

Després d’ell, durant dècades s’han aixecat una multitud de veus per reclamar normes fiscals transfrontereres per atenuar el poder omnímode que anaven agafant les multinacionals, regides des d’uns centres de poder cada cop més anònims, opacs i escàpols a qualsevol mesura de control. Però quan eren els temps adequats per afrontar aquestes reformes, l’absència d’una governança mundial i la connivència d’uns polítics seduïts pels èxits de la globalització, va deixar els deures sense fer.

Després ha vingut la crisi i, com ens recorda Paul Krugman, l’”amenaça fantasma” d’una fiscalitat internacional o de mesures que garanteixin un control més rigorós espanta les multinacionals i les grans corporacions financeres, veritables propiciadores de l’actual desastre. Davant qualsevol anunci de reformes que mirin cap amunt (les que colpegin els de baix, cap problema), el Mercat treu el nas i diu alerta mosques, i tots els governs acoten el cap i besen els peus del Leviatan.

Enmig d’aquest marasme, és hora de reclamar el retorn de la Política. No de la politiqueta que retalla drets, sinó d’una autèntica Ars Publica que pugui bastir unes noves regles de joc. És hora que una nova generació de líders mundials prenguin les regnes d’aquest cavall desbocat i facin prevaler la sobirania del dret i la justícia per damunt d’una pretesa ciència econòmica determinista, que mana i ordena com s’han de fer les reformes. Ja ho va advertir Ciceró: “La ciència que es decanta de la justícia més que ciència s’ha d’anomenar astúcia”.

Descarrega’t el reportatge «Esclaus de l’espoli fiscal»

Els polítics, “spin-off” de la crisi

Ahir vaig aprendre què és un spin-off en l’àmbit del cinema. És un dels darrers anglicismes que ha xuclat la nostra llengua —o potser som jo qui arriba tard. El cas és que últimament m’he envestit amb aquesta parauleta un parell de vegades, i ahir vaig descobrir s’empra per identificar una pel·lícula o una sèrie derivada d’una altra; a partir d’un personatge secundari o d’un tema menor es desenvolupa una història paral·lela, abandonant-se la trama principal del relat original. Així, Els Ewoks seria un (patètic) spin-off de Star Wars.

Totalment al marge d’açò —després hi tornarem—, aquestes dies he constatat que el focus principal d’atenció en relació a la terrible crisi que patim es centra cada cop més en els polítics. No tant en la política, sinó en els polítics i, particularment, en dos aspectes: primer, en allò que podríem dir la ràtio de polítics per institució (quants ministeris, conselleries, direccions generals i altres càrrecs polítics sobren, bàsicament); i segon, en els seus salaris.

Si he de fer cas a l’extensió que han ocupat les informacions i opinions sobre aquests dos temes a la premsa escrita, tant a la local com a la general, a la gran quantitat de temps que s’ha dedicat a les tertúlies radiofòniques a discutir sobre açò, i als correus electrònics que he rebut, d’aquests que circulen de bústia en bústia perquè la gent els considera prou interessants com per fer un “reenvia” a tutti quanti, el relat conclusiu emergeix tot sol: a) tots els polítics són uns ineptes o uns aprofitats, que s’han ficat en política per forrar-se; b) les seves mans foradades ens han portat a la crisi; c) no tenen ni idea del que cal fer per sortir-ne; d) les decisions que prenen per sortir de la crisi ens perjudiquen a tots; i, per no fer més llarg, e) els polítics cobren una pasta considerable per no fer res o per fer-ho tot malament i, per tant, que es retallin ells els sous dràsticament i que s’eliminin tants càrrecs com sigui possible.

I ara, tornem al principi: sostenc que tot aquest argument, que personalment consider un maldestre farcit de tòpics i idees simplistes però que de mica en mica s’ha obert camí fins arribar a convertir-se en el relat oficial de la crisi, ve a ser un spin-off  de l’autèntica crisi. És a dir, tot i ser certes moltes de les crítiques que es fan als polítics, aquestes toquen un aspecte tangencial i secundari. Aquest spin-off ens allunya de la trama principal de la pel·lícula de la crisi, que no té tant a veure amb la capacitat o l’encert dels polítics, sinó amb les falles del sistema financer, l’estultícia dels especuladors, i les dificultats del propi sistema per posar en marxa mesures correctores que, en lloc de tocar les conseqüències de la crisi (el dèficit públic, els salaris, les pensions, els drets socials), abordin les seves causes.

El setembre de 2008, quan entràvem de ple en l’esclat de la crisi i les borses mundials agafaven l’aspecte d’una muntanya russa, un rotatiu generalista va incloure un quadern amb anàlisis d’importants experts de tot el món. El Nobel d’economia Joseph Stiglitz va advertir en un d’aquells comentaris que les grans corporacions bancàries i d’assegurances nord-americanes, que en aquell moment tothom acusava de ser les causants de la crisi, posarien a treballar els seus think tanks i invertirien moltes energies per netejar la seva imatge i recuperar la confiança dels consumidors, i que procurarien capgirar la percepció generalitzada, traslladant la pressió als governs mundials perquè fessin els deures… per treure’ns de la crisi!

No crec en les teories de la conspiració, però sí en la lucidesa d’algunes ments privilegiades. Mentre perdem el temps en discutir sobre el nombre necessari de càrrecs polítics i sobre els seus salaris, cosa que sense deixar de ser important no és més que la xavalla de la crisi, tots nosaltres —uns més que els altres; els immigrants els primers, no ho oblidem— estam pagant els plats romputs de les malifetes d’uns culpables anònims a qui se’ls en fot si els nostres plats estan plens o buits.

I açò sí: que els polítics no cometin heretgies com tocar els beneficis de la banca, que no regulin gaire la circulació de les inversions de les multinacionals, i que no posin pals a les rodes dels creadors de la riquesa, no fos cas que minvàs la confiança dels inversors, pobrets, i encara tindríem un disgust. En el relat oficial, els polítics no han de pensar ni inventar res, només han d’escoltar els autèntics experts i fer “allò que s’ha de fer”, sense discutir ni posar emperons. Perquè només els gurus tenen autoritat moral i credibilitat per saber i decidir què s’ha de fer… Però bé, per aquest camí entraríem a parlar d’economia política en termes més aviat de mitologia que de ciència empírica, i com que açò seria un spin-off de la reflexió que he volgut fer, ho deixarem aquí.

“Encara no hem entès la immigració”

Javier de Lucas, un dels màxims especialistes en immigració de l’Estat, ha visitat Menorca convidat per Càritas per oferir una xerrada dins el cicle Conviure és viure. El seu diagnòstic és contundent: ens sobra molta retòrica bonista i la nostra visió del fenomen migratori continua essent esquemàtica i deficient.

Javier de Lucas ho té ben clar quan afirma que “encara no hem entès la immigració”. El professor ens fa aquesta i altres reflexions des de Menorca, on ha participat en una xerrada dins el clicle Conviure és viure, que és organitzat per Càritas.

Tenim assumit que la multiculturalitat és ja un tret estructural de la nostra societat?

Som una societat multicultural, en efecte, però això no és una conseqüència de la immigració: ja abans érem diversos! Ara per ara ens omplim la boca amb paraules com multiculturalitat i convivència intercultural, però ens falta més claredat i més voluntat de reconeixement d’elements molt senzills però que són essencials i previs, el més important dels quals és el reconeixement dels drets fonamentals.

No estan prou garantits els drets dels immigrants?

Sobre la immigració projectam una mirada fragmentària. La immigració no és només una qüestió econòmica, laboral, legal, social o cultural. És tot això, sí, però és molt més, és una qüestió política integral, i això encara no ho hem entès. La conseqüència és que fallam per la base, condicionant els drets de les persones immigrades. La qüestió clau és qui té dret a ser ciutadà i per què. Els ciutadans gaudeixen de drets fonamentals, i aquests es tenen o no es tenen, però no es poden fer dependre de condicionants.

Per exemple?

El dret a la unitat familiar. És o no és aquest un dret fonamental? A mi em sembla que sí. Doncs els immigrants no tenen reconegut aquest dret. El seu exercici està condicionat per la solvència econòmica i per tant no és un dret, és un privilegi. Podem parlar de respecte a la vida de les persones quan se’ls nega l’expectativa de viure en família? Jo crec que no.

Els immigrants paguen els plats trencats de la crisi?

L’ordenament jurídic estatal i el marc normatiu de la Unió Europea, com es pot veure clarament en els acords del Programa d’Estocolm de 2009 i en la darrera reforma de la Llei espanyola d’estrangeria, ens estan enviant, als ciutadans, un missatge claríssim: qui ens posa en situació de crisi són els qui tracten de gaudir del nostre estat de benestar sense ser part de l’Estat, és a dir, els immigrants, i per tant, si els “nacionals” estam passant una situació de dificultats, en tot cas n’hi ha uns altres sobre els quals carregam la pitjor part de la crisi. Això genera una percepció errònia monumental, i és que ens creim que les retallades no ens arribaran. Mentida: no comencen per nosaltres, però obren la porta perquè acabin arribant, com s’ha demostrat amb les darreres mesures econòmiques i laborals preses pel Govern.

Quin model ens ha de servir de referència per construir una societat que garanteixi la igualtat i la convivència dins la diversitat?

És obvi que els dos models que tradicionalment es proposen com a marc de referència avui fan aigua. El multiculturalisme practicat a la Gran Bretanya pretenia construir una societat plural, però ha acabat creant una multitud de focus segregats. I l’assimilacionisme republicà francès no ha complert la seva promesa d’igualtat, perquè és absurd parlar de la tercera o quarta generació d’immigrants. O són tots francesos o no ho són. En la pràctica, no tenen les mateixes possibilitats els francesos que tenen per cognom Dupont que aquells que es diuen Mohamed. Hi ha altres referents que podem observar, com el del Quebec, on s’intenta treballar la integració dels immigrants alhora que es preserva la pròpia identitat o llengua minoritzada. En qualsevol cas, ho tenim tot per fer. Ens hem de prendre seriosament que som una societat diversa i hem d’entendre que igualtat no vol dir homogeneïtat.

Discriminació positiva?

És clar. Igualtat i desigualtat són termes normatius, són respostes. La diversitat és un fet. El que cal és saber tractar la diversitat per garantir la igualtat. No s’han de crear estatuts jurídics diferents per a col·lectius diversos, però reivindic la idea de la discriminació positiva. Aristòtil ja deia que la igualtat no és tractar tothom de la mateixa manera, sinó donar a cadascú allò que necessita.

El Consell de Menorca, de rebaixes

Al Consell Insular de Menorca li ha arribat l’hora de les rebaixes governamentals, que en aquests temps de crisi solen adoptar la mateixa forma: reducció del nombre de conselleries i de càrrecs públics de lliure designació. Sembla que aquesta decisió ha estat acollida amb satisfacció unànime, però a mi -dec ser el raret d’aquesta pel·lícula- m’ha deixat amb la mosca al nas.

En principi, d’acord: si els ingressos de les institucions s’han estret i ara toca estalviar, i si, a més, el govern central ha decidit retallar els salaris dels treballadors públics, els responsables polítics han de predicar amb l’exemple, i sembla del tot adequat que, a més de retallar-se els propis salaris, optin per reduir la maquinària a unes dimensions més modestes. Però si observam la seqüència i els detalls de la remodelació del Consell menorquí és fàcil detectar algunes coses que grinyolen. Vegem-ho.

El dimarts 18 de maig, la premsa local informava de la remodelació del Consell sense matisos, és a dir, com una decisió ja presa i consolidada. A tots els mitjans apareixien el nom del conseller caigut -Esteve Ferrer, de Ciutadania i Família-, i els cinc noms dels directors insulars amputats. En canvi l’endemà, dimecres 19, el vicepresident de la institució, Damià Borràs, apuntava que els retalls anunciats són només una possibilitat entre altres, i a dia d’avui encara no s’ha confirmat la decisió definitiva.

Qualsevol que conegui mínimament la dinàmica de comunicació de les institucions -de totes, públiques i privades- sap que quan es tracta de cessaments i s’han publicat els noms, els globus sonda tenen una difícil tornada enrere: si un govern no acaba executant allò que ha anunciat, farà el paperot. Mirau què li passa a Zapatero: amb el seu constant avui dic blanc i demà m’ho repens i dic gris, ha capolat sense remei la seva credibilitat. Tornant al Consell menorquí, si s’executen els cessaments anunciats com una “possibilitat”, serà obvi que la decisió ja estava presa abans -cosa molt lletja- de comunicar-ho als propis afectats, i abans que sortís a la premsa. Si per contra hi ha tornada enrere, la sensació d’improvisació serà marca Zapatero de totes totes. I aquí no s’hi val allò de matar el missatger: si els mitjans han publicat els noms és perquè algú del Consell els va filtrar.

D’altra banda, fixem-nos quin és el departament que se suprimeix, i amb ell el seu conseller i el seu director insular: Ciutadania i Família. Cal recordar que aquest departament fou creat a principi de legislatura pel desdoblament de l’àrea d’Acció Social. En aquell moment, l’oposició del Partit Popular acusà l’equip de govern de crear conselleries sense contingut per col·locar més gent a dit. El govern del Consell rebutjà aquesta crítica, i al·legà que es volien impulsar les polítiques socials, les accions dirigides a menors, família i immigració. Doncs bé: si això era important en època de vaques grasses, com no ho hauria de ser ara, quan l’esclat de la crisi ha incrementat fins a uns nivells alarmants les borses de pobresa i exclusió social, les persones sense prestació per desocupació o amb uns ingressos insuficients, les situacions d’especial necessitat, i quan són justament els immigrants els qui pateixen més greument les bufetades de la crisi? No és justament ara quan s’haurien d’intensificar més que mai les polítiques socials? Potser hauria estat més interessant unificar, posem per cas, les àrees d’ordenació del territori i mobilitat, ja que en els propers temps, si més no fins a la propera legislatura, la gestió urbanística es troba sota mínims i, pel que fa a carreteres, ja tenim aprovat i a punt d’iniciar-se el gran projecte de la legislatura, la variant de Ferreries. No ho sé, es podrien haver estudiat altres alternatives, però justament retallar una àrea social, eliminant una conselleria i una direcció insular? Si s’afirma que la gestió d’aquesta àrea es podrà dur igualment des d’un altre departament, i que els usuaris no notaran la retallada, no és açò l’acceptació tàcita que la crítica d’excés d’estructura i d’organigrama inflat, formulada del PP des del primer dia de la legislatura, era l’anàlisi correcta. I si teníem una conselleria sense contingut, poca sensibilitat social demostra un govern que, en els difícils temps que corren, en lloc d’omplir-la de contingut i dotar-la d’inversions, simplement la suprimeix.

Finalment, hi ha elements que fan pensar que potser les coses encara són més senzilles: els qui manen en el Consell s’han desfet de les baules més febles de la cadena de comandament. S’hauria decidit prescindir de determinades persones que, per la raó que sigui, haurien caigut en desgràcia, cosa que voldria dir que en lloc de fer-se un plantejament estratègic -quines àrees convé aprimar, com es reestructura l’organigrama amb criteris d’eficiència- s’ha fet un plantejament personalista. Fatal.

M’ho miri com m’ho miri, en aquest afer no hi veig política en majúscules, sinó un passa tu passa jo de vol ras i curt. Si algú no m’ho explica millor i em convenç, avui hauré perdut una mica de fe.