Ciutadans sense llar: societat sense cor?

CÀRITAS DIOCESANA DE MENORCA

La majoria de nosaltres tenim cotxe particular. Quan ha arribat l’hora de canviar-lo, quasi tots —excepte aquells que el canvien cada dos per tres, per gust— sentim una certa recança, una mica de nostàlgia en desfer-nos del vell cotxe. Es comprèn: tan sols és una màquina, però és humà posar llaços d’afecte en les coses que ens fan servei. Els infants, més sensibles i directes que els adults, solen expressar amb més claredat aquest enyor. Però bé, l’expectativa d’estrenar cotxe nou, prest suavitza o elimina aquesta recança…

Succeeix la mateixa cosa, i encara amb un grau més intens, quan, per la raó que sigui, canviam de casa: quants records deixam entre les quatre parets que han estat la nostra llar! Quantes vivències, quants sentiments ens evoquen l’espai, els mobles, les vistes des de la finestra… Però també en aquest cas, si ens mudam per anar a una casa millor, o perquè hem decidit començar una nova etapa de la vida a un altre indret, les sensacions nostàlgiques s’alleugeriran.

Ara bé: què passa quan l’abandonament del cotxe, de la casa, i de tot allò que ens lliga a unes seguretats, a un espai de pertinença, es produeixen no per substitució —nou cotxe, casa nova— sinó perquè anam a parar al carrer? Hi hem pensat mai, en aquesta possibilitat? És difícil fer-se càrrec d’aquesta experiència, posar-nos en la pell dels qui alguna vegada, o moltes, l’han viscuda directament. I és difícil, molt difícil, per una sèrie de raons bàsiques que la Unió Europea reconeix en els seus textos dedicats a aquesta terrible xacra social: perdre la pròpia llar és una de les formes extremes de pobresa i exclusió social, un motiu de greu estigmatització de la persona que ho pateix, i un tipus de pobresa i exclusió fàcilment invisibilitzats.

A nivell teòric i formal —lleis, normatives, plans socials, etc.— el dret a l’habitatge es considera un dret social i ciutadà bàsic. La Constitució Espanyola recull explícitament aquest dret. Però és un dret poc protegit, perquè quan algú perd l’habitatge, la llar, entra en una espiral d’exclusió en la qual és molt fàcil empitjorar, i molt difícil sortir-ne. El fenomen del sensellarisme (sense-llar) genera una cadena de fets que amb molta facilitat cronifiquen la situació. A un full de sensibilització editat per Caritas Espanyola amb motiu del Dia dels Sense Sostre 2011 (27 de novembre), aquest drama se’ns presenta en primera persona: “Em feis invisible. I per tant, no puc accedir a formar-me, constantment em demanen dades als llocs on m’acullen, també dotzenes de papers que no tenc per demanar una targeta de salut, com que no tenc casa no em deixen empadronar, no entenc els documents que em donen…”

La invisibilitat. La ignorància social. Aquest és un dels aspectes més dramàtics de les persones sense sostre. I des de Caritas volem ser autocrítics: tal vegada la nostra feina a les cases d’acollida, encara que feta des de la millor intenció, contribueixi a perpetuar la invisibilitat dels sense sostre, a burocratitzar la seva atenció, a tractar-los més com objecte d’ajuda que com a persones lliures, persones que malgrat totes les mancances que puguin patir, no deixen de ser individus dignes, ciutadans amb els mateixos drets que tots nosaltres. Per açò no volem tancar-nos a la defensiva, reivindicant sense cap qüestionament la nostra dedicació als sense sostre. També volem rebre crítiques, de les persones ateses en primer lloc i per damunt de tot. Volem millorar, ens volem convertir d’allò que no feim bé, volem ser part de la solució, i no còmplices de la perpetuació del problema.

Dit açò, volem subratllar que l’atenció a les persones sense llar no és un problema estricte dels serveis socials i de les entitats que es dediquen específicament a la lluita contra l’exclusió social. És un problema de tots, és una lacra social, que qüestiona el concepte mateix d’estat del benestar: com pot ser que a la Unió Europea hi hagi 18 milions de persones en situació d’exclusió residencial, i que dos milions i mig dormin al carrer o en albergs d’emergència? I tinguem en compte que aquestes dades són de 2008. Abans de l’inici de l’actual període de crisi econòmica. Com deuen estar avui aquestes dades?

La Unió Europea i la legislació dels estats membres reconeix que per sortir d’aquesta espiral és necessària una estratègia global, que vagi molt més enllà de l’atenció directa a les persones que es troben ja, de fet, sense llar. La política urbanística, la construcció d’habitatges, les polítiques socials en un sentit ample, els serveis de foment d’ocupació, els serveis de salut… tots els sistemes de protecció social han de treballar en una mateixa direcció des d’una perspectiva preventiva, i no sols de tapaforats dels problemes concrets.

En la campanya d’enguany amb motiu del Dia dels Sense Sostre, una vegada més Caritas vol cridar l’atenció de les institucions públiques i dels seus responsables polítics, de les empreses, dels bancs, de les organitzacions i els interlocutors socials, perquè cadascú es prengui la solució de la xacra del sensellarisme com un repte propi, i no com una concessió més o menys voluntariosa a una demanda de Caritas.

Però també, i de manera especial a través d’aquestes línies, volem cridar la teva atenció, lector, ciutadà particular i anònim, perquè ens ajudis a posar la lluita contra el sensellarisme entre les prioritats del conjunt de la societat. Obre el teu cor i posa el teu granet d’arena perquè, quant abans millor, ningú dormi al carrer, ningú estigui mancat de l’escalf d’una llar. Perquè allò que percebem com un dret per a nosaltres, no ho podem considerar un regal per a les persones en situació d’exclusió i pobresa. Moltes gràcies.

Gavines

Benvolgut amic. L’anècdota de les gavines que explica al seu “Viatge a Sudamèrica” em sembla, malgrat el puntet còmic, un episodi francament bàrbar. Era el dia de Sant Esteve de 1957. Vostè navegava a bord del transatlàntic italià Conte Grande, que havia salpat de Lisboa tres dies enrere. Abans de dinar, el van sobtar unes detonacions procedents de la banda de popa, i va descobrir el lamentable espectacle: alguns passatgers, amb carrabines llogades a la tripulació, practicaven el tir al plat en el cos de les gavines que planaven sobre l’estela del vaixell. Vostè ho qualifica d’ignominiós: completament d’acord. No som gaire animaler, però encara menys partidari de la violència. El maltractament de les pobres bèsties, siguin de pèl o de ploma, em disgusta. Açò no treu que senti per les gavines una accentuada antipatia, i en aquest punt vostè i jo dissentim.

A un altre llibre narra la troballa que va fer en la seva joventut a un illot del grup de les Medes: una cova on les gavines acumulaven, per pur instint i no per necessitat, una muntanya de peix fet malbé, excedent d’una pesca més que abundant. Quan les gavines van notar la seva presència es van posar a xisclar i voletejar, excitades de pura gelosia, temoroses que els volgués prendre els ous, o potser el peix podrit. Els termes amb què relata aquesta experiència subratllen el seu desgrat: qualifica la cova d’immunda i recorda l’estol d’aus com una presència angoixant.

Però tot açò no li basta per renegar de les gavines. Al contrari, presenta la seva actitud com una lliçó exemplar, la mateixa que els moralistes i els poetes benpensants solen fer de les formigues, a saber: l’elogi de l’atresorament de béns davant la incertesa de l’avenir. Idò a mi les gavines no em suggereixen aquesta virtut, què vol que li digui. Entenguem-nos: no critic els valors de l’estalvi, la previsió i la reserva, que trob molt convenients, sobretot en l’època de vaques magres que ens ha tocat viure. Del que discrep és de la idoneïtat de les gavines com a imatge modèlica d’aquest capteniment. També hi ha qui les veu com un símbol de la llibertat, cosa que tampoc no em convenç: els comportaments gregaris i estridents mai no m’han fet gaire el pes.

No em negarà que aquesta au de figura esvelta, colors suaus i vol aristocràtic, davall l’aparença de finor amaga uns hàbits bastant bruts. En estat salvatge, com deia vostè de les illes Medes, acumula per acumular i va deixant un magatzem de podridura que fa tombar d’esquena. Quan n’hi ha superpoblació, les seves cagarades espatllen el paisatge amb una crosta que tarda anys a desaparèixer. I la seva naturalesa, ja de per si ronyosa, troba l’apogeu quan s’estableix a prop de les aglomeracions humanes: llavors canvia el peix per les deixalles, els illots pels abocadors, i les coves dels roquissars pel domicili menys saludable dels femers.

Potser la meva aversió és massa subjectiva. En tot cas, les gavines han deixat en els menorquins algun record malagradós. Fa una partida d’anys, un succés fortuït va estar a punt d’acabar en tragèdia. Una gavina despistada va abandonar el sobrevol de l’antic abocador municipal de Maó i va entrar en els dominis de l’aerport, amb la mala sort de ficar-se dins el reactor d’un avió que rodava per la pista per enlairar-se. No va passar res, però hauria pogut ser gros. La intervenció de la gavina hauria perjudicat el transport. Hi ha coses que millor si les gavines no les toquen.

Ja ho veu, no m’és simpàtic aquest animaló. I tanmateix, torn al principi: si d’una cosa em declar totalment contrari és de cap tipus de violència. Supòs que, com amb tot allò que forma part de la naturalesa, haurem d’aprendre a suportar, ni que sigui estoicament, les criatures que ens desperten menys afecció.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

L’elecció dels inútils

Benvolgut amic. La frase del títol és ambigua. Intencionadament ambigua, perquè vull dir les dues coses que pot significar: una, que si es compleixen les previsions, diumenge que ve seran elegits una sèrie de senyors i senyores d’una inutilitat manifesta; l’altra, que també nosaltres, els electors, ens comportam en conjunt com una perfecta colla d’inútils.

Cada quatre anys, a les eleccions generals, els votants de les Balears triam únicament diputats dels dos partidots grossos —que no grans partits. És legítim, però ineficaç. Mai no he cregut en la màxima que diu que els pobles no s’equivoquen. Jo crec que fa anys i panys que ens equivocam, que tropissam amb la mateixa pedra: concretament, la famosa pedra de la Puerta del Sol. Després en parlarem.

Tant si són socialistes com populars, així que arriben a Madrid els diputats illencs desapareixen com una gota d’aigua dins la mar, un oceà immens on naufraguen els millors desitjos i les intencions més nobles. Poden ser bellíssimes persones, però la seva lleialtat al partit els neutralitza. Els diputats del partit guanyador es tornen professionals de l’amén, valedors necessaris de la majoria governamental. Aquella gran promesa que ens havien fet en campanya —que es deixarien la pell per defensar els nostres interessos— prest sucumbirà sota la lògica implacable d’un partit quan governa: la prioritat de mantenir-se en el poder. Les qüestions vitals per a les Illes Balears —la insularitat, el transport, el turisme—, arribades als despatxos de Madrid es converteixen en una anècdota provincial d’ultramar. En el millor dels casos mereixeran una ullada, amable o displicent segons el cas, per part d’algun director general.

Al seu torn, els diputats del partit opositor, com que no tenen res a perdre, se senten lliures per poder dir el que vulguin sense por de morir per la boca, com els peixos. La seva verbositat és inversament proporcional a la capacitat d’influir o condicionar els resultats de cap votació. Amb majoria absoluta del contrari, la seva fraseologia es torna hiperbòlica.

M’incloc entre els que envegen les comunitats autònomes que obtenen representants nacionalistes o regionalistes: en no tenir hipoteques a Madrid, gaudeixen de més marge i són menys inclinats a la submissió. Però encara no som prou els qui pensam així. Bé, tal vegada descobriríem que açò tampoc funciona, però de moment no ho podem saber. Serà aquesta vegada la bona?

Un dels símbols de la ciutat de Madrid és la pedra que marca el kilòmetre 0, a la Puerta del Sol. Vostè diu, i li ho subscric, que és molt més que una llamborda: és un programa, un desideràtum, un axioma. Aquesta pedra explica que tot comença i acaba a Madrid, i que la resta és accidental. Per açò, quan es tracta de defensar els interessos legítims d’un territori, a Madrid només entenen la negociació amb cartes fortes. Fa segles que és així, i no fa color de canviar. A finals del XIX, Valentí Almirall es va adonar que l’única manera de sortir d’aquesta dinàmica estèril era deixar de formar part del joc de partits i d’habilitats cortesanes. Vostè, anys més tard, reiterava que Madrid és una cort, i que tota cort es compon de dues coses: hi ha primer els de dalt, i després el públic que bada. Durant la seva primera corresponsalia a Madrid, amb vint i pocs anys, prest va copsar que en la política madrilenya només suren els buròcrates, els demagogs i els aduladors. A Madrid, escriu vostè, no hi ha lleis ni reglaments: hi ha amics, hi ha favors. El president Adolfo Suárez, en els seus anys bons, es referia al petit Madrid del poder com la gran cloaca madrileña. Molt gràfic, i molt trist.

Ho podem canviar? Em fa l’efecte que no. Vull dir, no crec que puguem reformar el sistema i el tarannà de la política que es fa a la capital de l’estat. Els qui ho han intentat n’han sortit escaldats, perquè els atavismes històrics són massa feixucs. El que sí està en la nostra mà és canviar la inutilitat del nostre vot.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Homenots desconeguts

Benvolgut amic. Dilluns passat vaig visitar la seva casa natal a Palafrugell, avui seu de la Fundació Josep Pla. No hi havia estat mai, i esper que aquesta no hagi estat la darrera vegada. Les responsables de la Fundació, la directora Anna Aguiló i Mireia Xarau, són un encant de persones, atentes i d’una cordialitat natural, bones coneixedores de la seva obra. Qualsevol planià farà bé d’escoltar-les i deixar-se guiar per elles: és la millor manera de fer via en allò que hom cerca, i no perdre’s per camins estèrils.

De fet, jo volia aprofitar la visita per furonar dins la seva biblioteca i els arxius del centre documentació, a la recerca d’alguna pista sobre un periodista d’origen menorquí, conegut de vostè i desconegut per la gran majoria de menorquins; l’únic paisà nostre que, junt amb Francesc de Borja Moll, vostè va convertir en un dels seus Homenots. Em referesc, ja ho sap, a Sadurní Ximénez.

Miquel Àngel Limón n’ha fet una recerca rigorosa i intensa. Qui va ser Sadurní Ximénez? Escriptor, periodista i corresponsal de guerra, viatger infatigable, bon coneixedor de la geopolítica i les relacions internacionals de la seva època, erudit en cultura clàssica, empresari colonial frustrat, políglota notori, primer traductor a l’espanyol de la narrativa d’Anton Txèkhov… De tot aquest bagatge en tenim notícies certes, però tanmateix la seva personalitat, el seu geni, la seva biografia real, se’ns presenten desfigurades per la presentació literaturitzada i fabulosa que n’han fet diversos escriptors, vostè entre ells i d’una manera especial. Què hi ha de cert i de fictici en el seu homenot Sadurní? Pío Baroja també li va dedicar unes pàgines a les seves monumentals memòries; com el de vostè, el relat de Baroja fa més olor de literatura sobre el personatge que de semblança objectiva de la persona. I no parlem ja d’aquells que, sense haver anat a les fonts, no fan més que repetir els llocs comuns d’una manera mimètica i acrítica. El repte de Miquel Àngel Limón és rompre aquesta crosta per arribar a poder dir alguna cosa certa de qui va ser, més enllà dels tòpics repetits fins avui, Sadurní Ximénez Enrich, nascut a Maó l’any 1853 i mort a París, atropellat per una moto, el 25 d’abril de 1933.

En fi: em vaig haver de donar un toc pels morros, perquè no vaig trobar ni un fil. Sort que Anna Aguiló em va estalviar la pèrdua de temps, informant-me que no es té notícia de cap epistolari entre vostè i Sadurní, o de cap altre escrit seu no inclòs a l’obra completa, en què hi fes alguna referència.

Però si no vaig trobar cap indici per seguir la pista de Ximénez, em va compensar abastament la descoberta de l’exposició temporal que aquests mesos es pot veure al segon pis de ca seva, dedicada a uns altres homenots desconeguts, periodistes com el nostre homenot menorquí. “A l’ombra de Josep Pla. Cinc escriptors-periodistes gironins de la República: Claudi Ametlla, Manuel Brunet, Agustí Cabruja, Jaume Gascon i Emili Vigo”, es planteja com la recuperació d’aquests cinc homes, injustament oblidats, que van morir a l’exili o que van quedar silenciats a l’interior. La presentació dels materials de l’exposició i el recull de textos destacats empeny l’espectador a posar-se en situació, a fer-se càrrec del drama d’aquests periodistes enmig de les aspres circumstàncies que van haver de viure i suportar.

Per algú de la meva generació, el descobriment de l’experiència i el treball d’aquests periodistes no té relació amb els records personals, és clar, però respon al deure de restituir el seu testimoniatge a la memòria col·lectiva. L’impacte que ens provoca la seva trajectòria estroncada i silenciada ens ajuda a revalorar la llibertat d’expressió de què gaudim avui, en tant que no és una troballa fortuïta, un regal caigut del cel, sinó una àrdua conquesta que hem d’agrair, reivindicar i sostenir.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

El paisatge i la mirada

Benvolgut amic. Els comentaristes més acreditats de la seva obra solen destacar el caràcter utilitari de la seva visió del paisatge. És cert: a vostè li encanta el paisatge humanitzat, limitat i profitós. Prefereix el paisatge abastable amb la mirada i d’una utilitat clara, a la incerta bellesa dels grans paisatges de postal. La contemplació d’unes muntanyes espectaculars, commovedora per als esperits romàntics, a vostè el deixa més aviat fred, i si en fa algun comentari és per observar la inutilitat de tanta mineralogia còsmica i aclaparadora. Em fa gràcia l’opinió que li mereixen les grans muntanyes de Suïssa: “per la meva modesta manera de ser, aquestes muntanyes són massa altes. Amb molt menys passaria”.

Ara bé, s’equivocarà de llarg qui es pensi que l’únic que a vostè l’interessa del paisatge és el rèdit que hom en pot treure. No: la utilitat li afegeix gràcia i bellesa sempre i quan no deixi de ser un paisatge. Vostè elogia el pagès mallorquí —que descriu com a tenaç, treballador i intel·ligent— “perquè conserva el paisatge del país en un estat d’ordenació fecunda i, per tant, d’una gran bellesa”. Per vostè, la bellesa creix amb la custòdia del territori. Quan, per contra, l’acció humana no millora el paisatge sinó que el destrueix, llavors s’enerva, i es queixa que aquest país sigui ple de rucs amb idees genials per modernitzar-ho tot.

El dilema no és, en el fons, d’interessos, sinó de percepció. El problema està en la mirada: allà on vostè, i el seu pagès mallorquí, i el menorquí, i qualsevol amant del propi país —no perquè sigui millor que els altres, sinó perquè és el seu—, allà on tots aquests hi veuen un paisatge, els negociants sense escrúpols, els polítics mesquins —de poca cultura o de baixa estatura moral—, els oportunistes i arribistes, hi veuen un solar.

A Menorca, com a tot el nostre entorn, ara mateix les passam magres. Sabem que les causes de la crisi són estructurals, d’abast mundial i especialment severa a l’Eurozona. Però hi ha una gent entestada a donar la culpa al paisatge, i a les normes aprovades els darrers anys per protegir-lo de la depredació. Només veuen solars, parcel·les, immobles, drets de propietat. El paisatge roman invisible als seus àvids ulls fenicis. Pretenen millorar l’atractiu turístic de la nostra illa, però em sembla que la seva mirada no té res a veure amb la dels turistes, que vénen a Menorca atrets justament pel seu paisatge privilegiat —i útil, és clar. Amb confiança cega i temerària en la bondat dels seus invents, prometen treure’ns de la crisi, i cada vegada amaguen menys que estan disposats a sacrificar el paisatge —a matar la gallina dels ous d’or— per aconseguir-ho. El seu projecte no és la potenciació dels atractius del paisatge, sinó la seva substitució per qualsevol vel·leïtat d’un mal entès progrés.

Però la història no està escrita, i no crec que haguem de donar res per perdut. Som legió els qui ens negam a acceptar que el destí inexorable de Menorca sigui convertir-se en un parc temàtic, i que els menorquins estiguem condemnats a esdevenir els últims indis de la reserva. En aquest sentit, amic Pla, li he de dir que discrep del to fatalista d’alguns comentaris de la seva Guia de les Illes Balears. En les seves pàgines, ve a dir que Eivissa ja està cuita, a Mallorca li queda poc, i Menorca just espera el torn de sucumbir a la voracitat constructora. Idò no. Perquè som molts, estic segur que la majoria, els qui volem un futur diferent i millor.

Vostè considera que la bellesa de Mallorca —com la de Menorca, hi afegiria jo— és un producte, en bona part, de les seves justes, humanes i antigues institucions. El repte, ara mateix, és evitar que les futures generacions ens puguin acusar d’haver permès que la degeneració d’aquestes illes sigui producte, en bona part, de les injustes, inhumanes i modernes institucions. Ens hi va la vida. Ens hi deixarem la pell.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.