Comerç per al desenvolupament

Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia l’any 2001, té un llibre que es titula Fair Trade for All. El vaig comprar pensant que parlaria del que normalment entenem per Comerç Just -és a dir, els productes comercialitzats amb aquest segell-, però en llegir-lo vaig veure que el seu curs anava per altres derroters. I tanmateix no em va decebre, més aviat em va refermar en la convicció que el Comerç Just és una petita gran promesa del que haurien de ser les relacions comercials a escala mundial.

La tesi d’Stiglitz no és complicada: amb l’aval de la seva experiència com a execonomista en cap del Banc Mundial, mostra que les successives rondes de negociació de l’Organització Mundial del Comerç són un enfilall de fracassos i discrepàncies entre el Nord i el Sud perquè s’han afrontat com si tot el problema fos una qüestió de regateig: qui cedeix més o menys a l’hora de repartir el pastís mundial. Pel camí s’ha oblidat que la regulació dels mecanismes del comerç és un instrument, la regulació s’ha convertit en una finalitat en si mateixa, tot i que l’objectiu hauria de ser una agenda orientada al desenvolupament i a les relacions justes. Els acords de l’OMT han de ser mecanismes reguladors, sí, però per permetre la consecució dels fins del desenvolupament, no per treure’ls de l’agenda.

Stiglitz està convençut que, si es produís aquest canvi de perspectiva, el comerç mundial, en lloc de ser un inconvenient per al desenvolupament equilibrat, sostenible i equitatiu, seria el seu principal aliat, el seu motor. Mentrestant no arriba aquest dia, ens queda, ara i aquí, el Comerç Just.

Descarrega’t el reportatge «Comerç Just: un producte, una història»

Bon Nadal

Déu ha vingut a casa, desdint-se de sa glòria.
Ha demanat permís
al ventre d’una noia sotraguejat per un decret del Cèsar,
i s’ha fet un dels nostres:
un palestí de tants al seu carrer sens número,
mig menestral de feina barroera…

Voldria que el trobéssiu, d’una abraçada entera,
Company, Amor, Resposta.

Es diu Jesús.
Es diu com ens diríem
si fóssim ben nosaltres.
..
PERE CASALDÀLIGA

Bones pràctiques en laïcitat

Fa una mica més d’un any circulava per internet un powerpoint que, d’una manera tendenciosa i malèvola, presentava la recent llei de centres de culte de Catalunya com una eina diabòlica (mai més ben dit) de persecució religiosa i coerció de la lliure expressió pública de la fe. Però si llegim el text d’aquesta llei i el seu reglament d’aplicació, i sobretot si analitzam la política de la direcció general d’afers religiosos de la Generalitat durant aquests anys, entendrem que les coses són bastant, molt, diferents.

Val a dir que els grups ultres catòlics promotors de la campanya de descrèdit contra aquesta llei sumen dues aversions primordials contra el vicepresident (sortint) de la Generalitat, Josep Lluís Carod, que n’és l’impulsor: l’odien perquè, diuen, és un menjacapellans, i per la seva posició independentista. No és nou ni recent que el clericalisme carrincló i l’espanyolisme més tronat vagin de la maneta, però açò ja seria matèria per a un altre article.

Tornem al tema. Aquesta legislació parteix d’un principi tan bàsic com és la necessitat que percep tot govern de regular i arbitrar qualsevol àmbit de la vida social que visqui una situació de conflicte. La realitat és que l’arribada de població nouvinguda i la pluralització de creences religioses ha donat lloc a una proliferació important de tot tipus de centres de culte. De vegades no compten amb les mesures mínimes de seguretat que ha de tenir qualsevol espai d’ús comunitari, i altres vegades la legítima aspiració d’una confessió religiosa per obrir un local ha topat amb reticències per part de la població, o amb l’oposició o el menyspreu d’alguna administració. Davant açò, la Generalitat ha ordenat que els plans d’ordenació urbanística han d’incloure zones qualificades com a equipaments religiosos (i amb açò evita que un ajuntament pugui prohibir o coercir la llibertat religiosa), i de l’altra preveu mesures sancionadores si un local que aplega una comunitat no disposa de llicència d’obertura (i amb açò prevé de possibles desgràcies per inseguretat o insalubritat).

Però hi ha més exemples que ens poden fer veure la gestió de la direcció general d’afers religiosos de la Generalitat com un referent de bones pràctiques. Els ultres que han criticat Carod Rovira per aquesta llei, i que blasmen el seu presumpte laïcisme agressiu, haurien de llegir la Guia per a la gestió de la diversitat religiosa als centres educatius, de recent publicació. Tal vegada els sorprendria descobrir que recomana que l’escola “ha de donar a conèixer les festes tradicions locals i nacionals, també les d’origen religiós”, i que “els dies de celebracions d’arrel cristiana, o de qualsevol altra confessió religiosa, haurien de conservar el caràcter respectuós entre totes les tradicions que han de tenir les activitats de tots els dies del curs escolar, tot aprofitant l’ocasió per formar en cultura religiosa, independentment de la fe o de l’opció de pensament de cadascú”.

Bé, segur que aquest plantejament també deu sorprendre els qui se situen en l’altre extrem, confonent laïcitat amb exclusió del fet religiós de l’espai escolar i públic. Perquè aquí també n’hi ha, de nofres. Quan m’explicaven que una escola pública de primària ha decidit que enguany no muntaran betlem per no ofendre les creences religioses de l’alumnat musulmà, m’ha semblat que alguna cosa important hem perdut pel camí de la tolerància. Als qui pensen així, també els deu sorprendre ―i molestar― que la mateixa direcció general del presumpte laïcista Carod Rovira hagi subvencionat la publicació d’un llibret de reflexió i diàleg espiritual sobre les Benaurances, editat pel moviment cristià de gent gran “Vida Creixent” per al treball dels seus grups. La raó? Vida Creixent realitza una activitat de socialització, dinamització i formació de persones majors. Se’ls ha de subvencionar encara que siguin un moviment religiós? No. Se’ls ha de subvencionar precisament perquè són un grup religiós que realitza una activitat social positiva.

No és tan complicat. Al capdavall, només es tracta d’entendre i aplicar aquella màxima que proposava el polític nord-americà Daniel Webster a principis del segle XIX: “tot allò que faci que els homes siguin bons cristians, també farà que siguin bons ciutadans”. I qui diu cristians, diu musulmans, diu budistes, diu agnòstics, diu ateus.

Política i ajuda humanitària

Es mor la socialdemocràcia?

Les darreres mesures econòmiques del govern espanyol han provocat una lògica allau de comentaris càustics per la contradicció que suposa que, tractant-se d’unes receptes predicades des de fa temps pels valedors més abrandats del neoliberalisme i el fonamentalisme de mercat, siguin introduïdes per un govern socialista-obrer.

Si obrim el focus veurem que a tota Europa succeeix el mateix: resulta molt difícil traçar una línia divisòria entre les mesures de política econòmica que prenen els governs segons si són de dretes o d’esquerres. Les diferències s’expliquen millor a partir d’altres eixos: la tradició més o menys estatista (àrea llatina vs. món anglosaxó), la balança comercial, la solvència i liquiditat de cada estat i de les seves principals empreses, i les recomanacions (llegiu ordres) dictades pels organismes reguladors i supervisors, o pels atacs rebuts des dels mercats financers.

Salta a la vista que a Europa el baròmetre polític marca un declivi espectacular de les opcions d’esquerra. A les eleccions al parlament europeu de 2009, els partits de dreta, centre-dreta i liberals van assolir 403 escons; tota l’esquerra junta (socialistes, ecologistes, comunistes i independents progressistes) tan sols en van conquerir 274. I en les eleccions estatals i regionals, la tònica es manté, o encara empitjora. Potser és allò que deia Mario Capanna: posats a triar, si no estam disposats a canviar el sistema ―perquè no creiem en les alternatives o perquè no volem fer els sacrificis que comportarien―, la gent prefereix els originals a les fotocòpies. Ja que hem de sofrir retallades, no semblen gaire de fiar aquells que proclamen “ni una passa enrere en polítiques socials”, i després fan el contrari del que diuen. Millor confiar el vaixell als qui no es tallen un pèl a l’hora de predicar mà dura, retallades i sacrificis. Almenys aquests diuen i fan el mateix, i s’ho creuen. Fa por, tot açò. Però sembla que els tirs van per aquí.

Si observam el que ha passat a les eleccions catalanes del 28N, i per bé que aquí l’eix nacional pesa moltíssim, les coses no són gaire distintes; la gent no ha votat grans solucions per sortir de la crisi, perquè sap que la seva magnitud està fora de l’abast d’un govern regional, però sí que reclama mà ferma, solvència gestora i poques manies. Encara està per veure que l’equip d’Artur Mas ho aporti, tot açò, però és el que la gent espera d’ells, i per açò els han votat.

Cal demanar-se si ens trobam davant un simple canvi de cicle polític, amb l’habitual moviment pendular esquerra-dreta que es viu a Europa des de la postguerra, o davant una ruptura més profunda. Hi ha indicis d’esgotament de tot un model. La socialdemocràcia va néixer com una alternativa a l’esquerra revolucionària. No pretenia substituir el capitalisme per un altre sistema polític i econòmic, sinó reformar-lo des de dintre, llimar els seus excessos, compensar els desequilibris que intrínsecament generava i afavorir un repartiment més equitatiu de la riquesa. I no seria just negar que aquesta perspectiva ha estat matriu de grans aportacions i conquestes socials. Però açò ha funcionat mentre hi havia per repartir, i mentre el capitalisme s’ho deixava fer perquè els seus fonaments no trontollaven. Val a dir que aquest full de ruta ha portat els grans partits socialdemòcrates a abandonar progressivament els seus objectius finals, conformant-se cada cop més en el vol curt de la gestió de la realitat i el tacticisme per mantenir-se en el poder, o per accedir-hi quan pels lògics cicles polítics n’era apartat per la ciutadania.

Aquest esquema ha funcionat també en temps de crisi, però només quan les sotragades eren conjunturals. Ara ens trobam amb una crisi estructural, mai vista des de la Gran Depressió de 1929. I una de dues: o les possibilitats de reforma interna del capitalisme ja han donat tot el que podien donar de si, i més prest o més tard es plantejaran alternatives globals ―viables o forassenyades, ja se veurà―, o bé l’esquerra reformista haurà de reinventar-se.

A partir de 1929, les noves teories de Keynes van fornir la socialdemocràcia d’un bagatge intel·lectual i tècnic que li han donat combustible fins avui. La Gran Recessió iniciada el 2008 potser donarà a llum un nou esquema econòmico-polític de referència com ho fou el keynesianisme, i la socialdemocràcia podrà afrontar una imprescindible reformulació per sobreviure i rellançar-se. Mentrestant, l’únic que deixa veure és una gran desorientació, una tremenda incompetència per plantejar alternatives, i una patètica incapacitat per fer una altra cosa que no sigui imitar, tard i malament, les polítiques de la dreta, amb la boca petita, amb mala consciència, i volent fer creure que fa una cosa distinta.