Al costat i al servei del poble

Benvolgut amic. La televisió pública espanyola ha emès la minisèrie “Tarancón, el quinto mandamiento”, un ‘biopic’ sobre el qui va ser president de la conferència episcopal durant els difícils anys finals del franquisme i de la transició democràtica, el cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Que jo recordi, vostè no l’esmenta mai. Als índexs de la seva obra completa tampoc no s’hi recull cap referència. Bé, no m’estranya: la majoria d’eclesiàstics als quals dedica algun passatge són d’èpoques passades, i li interessen més per la seva aportació cultural que per l’exercici de la seva obra religiosa.

Supòs que aquesta desatenció té a veure amb l’interès més aviat moderat que li mereix la qüestió religiosa en general. Sobre la teologia, manté el mateix escepticisme que davant l’especulació filosòfica: no s’hi sent atret ni apte. A Josep Valls una vegada li va expressar la seva incapacitat per entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sap què és un sofregit! El tema religiós no és absent en la seva obra, però no hi ocupa un lloc rellevant. Diria que vostè se sent molt a prop d’aquell vers d’Ausiàs March que recull a un dels seus llibres: “Catòlic sóc, mes la fe no m’escalfa”. Vostè abomina tant del fanatisme irracional, la intolerància i l’exaltació integrista, com de l’anticlericalisme sistemàticament vulgar i groller, que considera una predisposició típica del país. Si ha d’escollir, prefereix la certitud religiosa a la política, però, escèptic com és, totes dues li semblen propenses a una infatuació asfixiant.

En qualsevol cas, des de la seva mentalitat conservadora i proburgesa, en els seus escrits tenen més pes el mecenatge eclesiàstic i la producció cultural que les obres de misericòrdia i les realitzacions de la doctrina social. I no parlem ja de quan la fidelitat a l’Evangeli entra en conflicte amb el poder: o no en parla, o ho critica. La seva justificació de la censura que Prat de la Riba va exercir contra la publicació de l’article “La ciutat del perdó” de Joan Maragall, em va fer arrufar el nas. En aquest punt, vostè i jo discrepam a fons.

Tornant al cardenal Tarancón, allò que el fa gran és la seva llibertat i independència davant el poder, la fidelitat a la seva consciència, la claredat de la seva posició quan es tracta de triar entre el servei per la reconciliació de tot el poble i la continuïtat del suport al règim franquista, sabent que la conseqüència indefectible seria la pèrdua d’estatus i privilegis per part de l’Església.

Més a prop en l’espai i en el temps, aquestes festes hem viscut un altre exemple d’una Església que està al costat del poble i es fa ressò dels seus neguits. Va ser a Palma, durant la festa de l’Estendard del 31 de desembre. Si el batle de Palma, Mateu Isern, va fer el gest estúpid i provocador d’emprar el castellà en aquesta celebració de la identitat mallorquina —cosa que cap batle no havia fet mai—, una bestiesa que lògicament va encendre la concurrència, a la missa solemne de la festa a la Catedral, el predicador Pere Fiol, rector de Muro, va recordar les paraules del Papa Joan XXIII a l’encíclica “Pacem in Terris” sobre el deure dels poders públics d’aplicar-se eficaçment a afavorir els valors de les minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques. Actualitzant aquest missatge, mossèn Fiol va afirmar: “lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon papa Joan. Quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer canviar-les o buidar-les de contingut”.

És obvi que aquestes referències no van fer cap gràcia als qui, des del capdamunt de les institucions que haurien de vetllar pels nostres drets com a poble, es dediquen sistemàticament a vulnerar-los. En fi, quan l’Església té problemes amb el poder perquè fa costat al poble, és un senyal de coherència, un indicador que està allà on ha d’estar i fa el que ha de fer. Com solia dir el beat Juníper Serra i citava mossèn Fiol, “allò primer és allò primer, i així hem de ser fidels a Déu i a la nostra Terra”.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Oposició de l’oposició

Benvolgut amic. A Espanya, un governant no és més que un opositor momentàniament triomfant que aplica i realitza les seves idees d’oposició. Açò explica per què no es governa mai per alguna cosa sinó que es governa sempre contra alguna cosa. No es governa mai integrant, sinó diferenciant. Per açò la principal característica dels governs del país és sempre més una finalitat destructiva que constructiva. Aquesta nota és típica de la mentalitat política espanyola.

Ho va escriure vostè, açò. Jo només puc dir-li que ho subscric fil per randa. Però la coincidència no m’alegra, perquè entre l’època en què ho va redactar i aquesta carta que li escric ha passat més de mig segle, i resulta bastant trist, per no dir grotesc, que les coses hagin canviat tan poc. De fet, els polítics de color blau que ens comanden avui a Menorca, tal vegada perquè a més de ser espanyols són espanyolistes, semblen entestats a ensenyar, dia rere dia, fins a quin punt són alumnes aplicats d’aquesta escola, que podem anomenar d’oposició de l’oposició.

Un dels signes més clars és l’ús i abús de cartes a la premsa per part dels actuals governants: batles i batlesses, consellers i conselleres, apareixen dia sí i altre també a les pàgines d’opinió per justificar les seves decisions. No en tenen prou amb l’adulació dels corifeus habituals: necessiten sortir a la palestra directament. Les cartes a la premsa sempre han estat, aquí i a tot arreu, un recurs assidu dels partits d’oposició. A vostè, senyor Pla, li repugna la xerrameca de molts polítics, però reconeix que la feina dels opositors consisteix a plantejar i argumentar alternatives, amb l’esperança de convèncer el major nombre possible de ciutadans. I la premsa és un lloc idoni per dur a terme aquesta tasca.

En canvi, les accions adequades, sòlides i convincents d’un govern no necessiten que els seus executors les hagin d’explicar, justificar i defensar constantment a través d’articles a la premsa. Les bones polítiques es defensen totes soles. En açò, precisament, consisteix governar: en demostrar amb els fets, i no tant amb les paraules, que ets capaç de fer-ho millor que els adversaris. Per contra, quan els governants necessiten recordar als seus administrats que tal cosa la fan pel seu bé, si han d’escriure cada dos per tres als diaris per alabar les seves pròpies iniciatives, podem arrufar el nas: vol dir que no estan tan segurs d’allò que presumeixen, de comptar amb el suport de la majoria de ciutadans. I encara és més sospitós si fan aquella cosa tan lletja de bravejar de majoria absoluta, com si la política fos una impúdica exhibició de testosterona. O d’estrògens.

Aquest vici, per la seva freqüència, ha quallat en la saviesa popular: excuses de mal pagador, deim a Menorca. “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”, diu el refranyer castellà. Hi ha fins i tot una llatinada per definir aquest comportament: “excusatio non petita, accusatio manifesta”.

Els nous governants menorquins s’han lliurat amb devoció a aquesta pràctica que, segons els experts en marketing polític, és poc recomanable perquè mostra més les febleses que les fortaleses. Alguns, al marge de l’encert o l’error d’aquesta estratègia, escriuen cartes amb formes correctes i respectuoses. Altres són més bèsties, i encegats per la mala llet no s’adonen que amb l’estil barroer i furiós dels seus escrits posen en evidència les seves mancances. En qualsevol cas, una cosa sembla clara: el temps de donar la culpa als anteriors governants per dissimular la inacció, els arguments de la suposada herència enverinada, i la recurrència a la falta de doblers, ja comencen a fer pudor. Estan on estan per governar, no per queixar-se. Per açò, ja hi ha l’oposició.

Aprofit per desitjar-li un Bon Nadal i un feliç any nou. Li tornaré a escriure després de Reis.

Nadal a Maó

Benvolgut amic. Ara ve Nadal, menjarem torró, i anirem a veure es betlem de Mó. Vull dir el que ha fet posar l’Ajuntament al Pla de la Parròquia, i que s’ha convertit en una veritable ‘quaestio disputata’ amb dos fronts de discussió: el de la despesa sumptuària en temps de vaques magres i retallades, i el de l’ús de la simbologia religiosa per part d’una institució pública.

N’hi ha que opinen que en un estat laic l’ajuntament no ha de posar cap betlem. Confés que el restauracionisme confessional, carrincló i arnat, que promou l’Ajuntament de Maó, a mi també em posa la pell de gallina. Però crec que el puritanisme laic és massa llepafils —com tots els puritanismes. A Menorca, d’açò en deim trobar ossos en es lleu. En aquest punt em decant per l’opinió d’en Bep des Migjorn: ens carregam el betlem i acabam posant l’arbre de Nadal, un fòtil molt respectable però estrany a la nostra tradició cultural. Ja veu que en Bep coincideix amb vostè: havent acceptat que el Nadal fomenta una emotivitat ensucrada i bleda, posat a triar vostè prefereix l’afectació dels nostres costums de sempre a la importació de la sensibleria arbòria dels països nòrdics, que allà està molt bé i que projectada aquí fa riure. La seva defensa cultural del betlem és rotunda: davant la proliferació de l’avet, considera que cap poble del món no ha arribat a crear una cosa tan graciosa, tan popular, tan fina com els nostres pessebres.

No, per aquí no tenc cap discrepància: em sembla ben normal i positiu que un ajuntament posi un betlem, només faltaria. El que em molesta del cas de Maó és la desmesura, l’estufera, l’ostentació arrogant i exhibicionista de l’element tradicional-religiós. Pel cantó estètic, el betlemot de Maó i l’exageració lumínica ambiental em recorden els adjectius mordaços amb què vostè qualifica les baluernes del barroc decadent: monuments inflats i pretensiosos, demostracions ampul·loses d’una grotesca inanitat, ventositats imperials. Per aquí podem riure, encara. El que em posa de mal humor és la dimensió ètica de tot plegat.

Som cristià: per a mi Nadal és l’Encarnació de Déu, el seu abaixament a la condició humana en la figura del fillet pobre de Betlem. Accept que la nostra societat, secularitzada i postcristiana, hagi convertit aquestes festes en tota una altra cosa. Però que en nom del Nadal, i justament des d’una actitud de reivindicació de l’element religiós, l’Ajuntament de Maó es gasti una fortuna en la il·luminació dels carrers i en unes figures gegants d’un gust força discutible —aportació zero al patrimoni artístic de la ciutat—, em fa mal de panxa. Especialment ara, quan vivim la pitjor crisi en moltes dècades, en ple festival d’unes retallades socials que fereixen les persones més fràgils. Després d’haver cregut que la beneficència havia estat superada per l’estat del benestar, hem de reconèixer que no hi ha altre remei que donar suport a les entitats que aquest Nadal repartiran bosses de menjar entre un nombre creixent de famílies que han tocat fondo. Davant aquesta duríssima realitat, el betlem gegant i caríssim del Pla de la Parròquia té molt poc de símbol cristià. Símbol de què?

Encara no sabem com sortirem d’aquesta crisi, però en el seu diagnòstic començam a estar tots bastant d’acord: havíem gastat més del que teníem; en temps de vaques grasses no vam ser previsors, ens vam contagiar de la febre consumista i vam treure els peus del llençol. Les crisis són dures, però també són una oportunitat de revisió i esmena, i aquesta lectura té un caràcter alliçonador: començam a veure que val la pena posar el cor i les il·lusions de la vida en alguna cosa superior a les compres compulsives. Idò quan més necessitam el seny i la prudència per acabar d’aprendre les lliçons d’aquesta crisi, quin és el missatge que ens envia l’Ajuntament de Maó amb la seva dèria “dinamitzadora”? Exactament el contrari. Els seus gestos ens conviden a tropissar amb la mateixa pedra, com si volguessin evocar implícitament aquella gran pel·lícula de Sydney Pollack: gastau, gastau, maleïts! Per Nadal, sortiu al carrer… per anar de botigues. No faceu cas dels qui us prediquen austeritat i prudència, espremeu la targeta de crèdit fins que estigui eixuta, comprau i consumiu en aquesta ciutat que, amb els vostres doblers, nosaltres hem convertit en un gran mercat.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Sa romana no en treu més

Benvolgut amic. Si em proposés compilar totes les cites en què vostè critica el mal govern, crec que reuniria prou material per editar el quaranta-setè volum de la seva obra completa. El parasitisme, la fatxenderia, la burocràcia, i sobretot la verbositat inflada de retòrica per tapar les vergonyes de la ineptitud, el treuen de polleguera i l’inciten a proferir algunes de les sentències més picants que se li recorden. Si una cosa no pot suportar són els governants xerraires i incompetents, siguin del color que siguin.

També és cert que quan apareix un polític que demostra alçada de mires i bones aptituds per manejar amb seny i eficàcia els afers dels seus administrats, li dedica elogis entusiastes. El seu màxim referent és Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. El senyor Prat tenia tot el país dins el cap: sabia a on volia anar, i què volia fer per arribar-hi. De bon començament va tenir clar que havia de posar en els llocs clau les persones més adequades, que sovint no eren de les mateixes idees polítiques d’ell. Vostè ens ho recorda: allà on veié una capacitat, allà dirigí la vista; acceptava totes les iniciatives útils encara que tinguessin una procedència diversa del seu propi ambient, fins el punt que els grans col·laboradors foren gent que no era del seu partit.

Em tem que no podem predicar les mateixes virtuts dels actuals mandataris de les institucions menorquines i autonòmiques. Començant pel nomenament d’assessors —suposant que en fes falta cap: el seu mèrit principal és tenir carnet del partit. La capacitat, en canvi, és com el valor a la cartilla militar: se suposa.

I no són només els assessors. Just començada la legislatura, els representants d’una entitat que manté un important conveni amb una conselleria van anar a visitar el nou responsable; els va reconèixer que d’allò que li parlaven no en tenia ni idea, però confiava donar continuïtat al conveni. Sense comprometre’s, perquè no sabia com quedaria el pressupost de l’any que ve.

Poc temps després, el responsable d’un altre departament va convocar una reunió d’experts; tots ells li volien escoltar les línies mestres de la nova etapa, però després del bon dia i d’agrair-los l’assistència, el convocant va obrir el torn de paraules: “Vosaltres sou els entesos. Ja direu què hem de fer. Si trobam els doblers, ho farem”. Com que al polític no li van agradar algunes de les propostes que va sentir, va criticar que determinats assistents haguessin emprat la trobada per fer política. Textual. La persona que m’ho explicava, que havia participat a la reunió, disculpava el polític: “mesquí, sa romana no en treu més”.

Acabaven d’aterrar, dirà algú. Encara havien de prendre el pols a la situació, s’objectarà. D’acord. Al darrer ple del Consell Insular —fa poc més d’una setmana— el conseller d’ordenació del territori afirmava que encara no saben què volen fer amb el Pla Territorial Insular. Que fort: després d’anys de matraca culpant el PTI de ser la causa de tots els mals sabuts i imaginats que pateix Menorca, podíem pensar que els nous inquilins de la plaça Biosfera ja tindrien dissenyada l’alternativa. Idò es veu que no. Després de mig any de govern amb una còmoda majoria absoluta, encara no saben què volen fer.

Diuen que són liberals. La seva gran promesa era acabar amb l’intervencionisme excessiu de l’anterior govern per donar protagonisme a la societat i posar Menorca en marxa. Bé, ara començam a entendre què volien dir. Per no prendre mal, potser convengui recordar el que li va dir vostè al seu amic Josep Valls, de Figueres: «els liberals es presenten com a promotors de felicitat. Però a l’hora de governar no faran res i haureu d’anar sempre amb la por que us fotin la cartera en el moment més impensat».

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Alarmisme

Benvolgut amic. A França ha aparegut un nou escriptor que, si es manté a l’alçada de la seva opera prima, caldrà tenir molt en compte. Es diu Laurent Binet, i la seva primera novel·la es presenta sota l’enigmàtic títol de HHhH, abreviació de “Himmlers Hirn Heisst Heiydrich”: en alemany, el cervell de Himmler es diu Heydrich. Narra l’atemptat que va segar la vida de Reinhard Heydrich, “el carnisser de Praga”, mà dreta del cap suprem de les SS i organitzador dels camps d’extermini nazis.

HHhH (traducció catalana: col·lecció Mirmanda) és un llibre recomanable per moltes raons. Binet renuncia expressament a la distància emocional de l’escriptor amb els fets narrats, per adoptar una posició de compromís ètic clar i autoexigent, antitètic al nihilisme postmodern de molts autors a la moda, com el seu paisà Michel Houllebecq, a qui dedica un agut comentari. En diria moltes coses d’aquesta obra, però aquest escrit no és una ressenya bibliogràfica —o no ho volia ser. Si n’hi he volgut parlar és perquè algunes pàgines m’han dut a pensar en vostè i, de rebot, en el que passa avui amb l’excusa de la crisi econòmica. I aquí, amic Pla, em sembla que vostè i jo esteim a les antípodes.

Laurent Binet és duríssim amb el paper dels governs democràtics europeus durant els anys d’ascens de Hitler: pel seu pactisme covard, i per la utilització oportunista del perill nazi com a justificació per retallar drets socials. Per al govern francès, la bestialitat de l’ogre alemany no va ser prou important com per intentar aturar l’esquarterament de Txecoslovàquia, però sí que va ser l’excusa perfecta per fer alarmisme social, per estigmatitzar els treballadors reivindicatius i desprestigiar els sindicats. Binet retreu al primer ministre Édouard Daladier que, essent socialista, cedís a la provocació de la premsa reaccionària francesa i promogués l’increment de la jornada laboral de quaranta a quaranta-vuit hores.

I vostè, senyor Pla? Les seves cròniques parlamentàries de 1935 i principis de 1936 em recorden aquella premsa francesa. A França, Hitler era l’espantall de la dreta per collar les reivindicacions de les classes populars. A Espanya, els desordres socials i l’ambient de crispació eren recollits per la premsa dretana per reclamar la prioritat de l’ordre públic i la necessitat d’un govern repressor. A partir d’un cert moment, vostè es va apuntar al carro. Com diu la seva biògrafa Cristina Badosa, “Pla contribuiria amb el seu alarmisme a proveir d’arguments les dretes descontentes, que no havien deixat de conspirar i que posaven com a justificació els desordres socials”.

No vull posar al mateix nivell l’ambient prebèl·lic de l’Europa dels anys 30 amb la crisi socioeconòmica que travessam avui —ara les guerres les exportam. Però em preocupa, i em rebel·la, la penetració en l’opinió pública de la cantarella de la dreta —política, econòmica i mediàtica— per fer-nos combregar amb rodes de molí. A poc a poc, tots anam interioritzant que si no comprenem la gravetat de la situació i ens negam a acceptar els sacrificis imponderables, som uns egoistes insolidaris. Si no obeïm els designis dels “mercats” i no doblegam el genoll davant l’oracle alemany de Merkel, serem responsables del deteriorament de la situació i de l’aprofundiment de la crisi. Al final, els culpables de la crisi no seran les males polítiques, les males pràctiques dels especuladors, la banca i les multinacionals: serem nosaltres.

Hi ha un patró que es repeteix en èpoques de crisi estructural: la cridòria alarmista, l’excitació de les baixes passions i l’arenga a base de consignes s’imposen per damunt del debat d’idees, dels arguments ponderats, de la recerca del consens democràtic. Aquesta dogmàtica mai no sol arreglar res, però serveix per justificar les garrotades, o les retallades.

Com podem sortir d’aquest femer ideològic sense tancar els ulls a la realitat? Com ho farem per contestar aquesta pressió no des d’un idealisme ingenu, sinó des de la urgència de trobar alternatives practicables? Idò miri: si avui he trobat motius de fonda discrepància amb vostè, també li he de dir que altres escrits seus obren camins suggerents en aquesta direcció. En parlarem un altre dia.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.