Provincians del temps

Arran de la reedició en castellà de La palabra pintada de Tom Wolfe, l’escriptor Pere Antoni Pons va publicar un excel·lent i suggerent article (Un llop mossega el món de l’art, dBalears, 1 d’agost) en el qual discuteix la qualitat artística -implícitament ve a dir que algunes realitzacions són pures preses de pèl- d’alguns artistes presumptament innovadors protegits pel paraigua de ser, o de dir-se, art contemporani. I considera Pons que «un dia es descobrirà que els més grans artistes actuals són els que semblen més antics, els que han estat capaços de treballar a partir del llegat de la història i no els que, de la història, han preferit ignorar-ho o negligir-ho tot».

Em sembla una reflexió molt pertinent. Sobretot, perquè no és aplicable tan sols al món de les arts plàstiques. En poesia, i en general en literatura, passa una mica el mateix. I en el cinema. Probablement, la presència d’aquest peculiar antihistoricisme en les diverses expressions artístiques no sigui més que el reflex d’un tret distintiu i substancial del nostre ésprit d’époque. Portat al ridícul, l’esquema vindria a ser aquest: l’artista “gran” no ha de ser tan sols innovador, sinó rupturista; si la seva obra és tècnicament un bunyol, és secundari; l’important és que sigui nova, diferent. Igualment, l’escriptor que aspiri a merèixer l’elogi de la crítica no pot escriure llibres normals, sinó que la seva aportació ha de consistir a empescar-se un registre o un model narratiu que mai ningú no hagi fet servir abans, encara que el resultat no l’entengui ningú. Un crític literari ha arribat a dir que podem comportar-nos com si la novel·la de matriu realista encara tingués sentit, no perquè des d’aquest paradigma es pugui escriure literatura, sinó perquè encara hi ha molts lectors interessats en l’entreteniment i no en la literatura. I es queda tan ample.

Diria que en la nostra escala de valors culturals hem elevat a la màxima categoria la innovació/ruptura, i hem devaluat el concepte de tradició, cenyint-lo a àmbits com la identitat, el tipisme o la museïtzació del passat. A més, hem reduït el seu significat a la idea de preservació, i l’hem desproveït de l’aspecte de continuació. No deixa de ser curiós que, en l’època de l’aniquilació dels valors absoluts, haguem convertit l’atalaia del nostre (efímer) present en la referència absoluta des de la qual valoram, jutjam, beneïm o excomunicam tot el llegat de la història i de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, l’experiència es converteix en quelcom intransferible: cadascú ha de viure la seva pròpia experiència única i irrepetible, i deixa de tenir sentit preocupar-se per aprendre de l’acumulació d’experiència, és a dir, de la tradició.

Això, certament, no és nou d’ara mateix. Ja en els anys 40 del segle passat l’escriptor nordamericà T. S. Eliot va intuir que aquesta dinàmica, que ja es donava en la seva època, aniria a més en el temps a venir. I a més, va posar nom a aquest fenomen: el va anomenar “provincianisme del temps” (Poesía y poetas, pàg. 72-73). Els malalts d’aquesta patologia cultural serien, segons Eliot, aquells que confonen allò contingent amb allò essencial, allò efímer amb allò permanent, i consideren la història com la “simple crònica dels dispositius humans que, un cop han complert el seu servei, han estat rebutjats; per als quals el món és propietat exclusiva dels vius, una propietat sobre la qual els morts no tenen drets”.

El temps, fins ara, ha donat la raó a Eliot, però la història no s’ha acabat. Pons introduïa en el seu article una obertura esperançada, tot esperant que en el futur es reconeguin els artistes que hagin treballat a partir del llegat de la història, i no es comportin com si aquesta no hagués existit o no hi hagués res per aprendre’n. I si això és convenient en l’àmbit de l’art, també ho hauria de ser en el de les idees, les creences, les actituds, els valors i tot allò que podem encloure dins el vast concepte de cultura. Serem capaços algun dia de revalorar la tradició sense caure en el conservadurisme? Sabrem superar la vulgaritat del presentisme sense sucumbir als planys de la nostàlgia? Recuperarem la tradició com a saba vivificadora i com a font de creativitat, o ens hem de resignar al seu magre significat actual?

Vèncer la pobresa

A cavall regalat, no li miris el dentat. I sempre és bona si la bossa sona. Sobretot la bossa dels més pobres del planeta, que només sol omplir-se de teranyines. Benvinguts siguin idò tots els milions que han decidit donar trenta-vuit dels vuitanta homes més rics del món, segons la llista Forbes. I és de persones educades saber donar les gràcies. Ara bé, no facem una muntanya d’un gra d’arena, perquè aquestes sucoses donacions, per molt grans que siguin, no qüestionen ni introdueixen cap reforma en el sistema econòmic mundial, que ha permès, precisament, que alguns individus acumulin fortunes personals de més de cinquanta mil milions de dòlars, mentre que mil milions de persones sobreviuen amb menys d’un euro al dia, segons Nacions Unides.

La crisi econòmica global que travessam està posant en entredit que els estàndards de vida, i fins i tot les conquestes socials del primer món, siguin generalitzables. Potser la idea de redistribució de la riquesa -via donacions voluntàries o a través dels múltiples mecanismes que ha desenvolupat el model d’estat del benestar- ja ha donat el que podia donar de si i ens està quedant obsoleta. Em sembla que haurem d’aprofundir en una proposta agosarada d’Ignacio Ellacuría: l’autèntic camí per vèncer la pobresa no implica repartir la riquesa, sinó més aviat compartir l’austeritat.

Descarrega’t el reportatge «Milionaris i filantrops»

És possible ser catòlic i d’esquerres?

He rebut pel Facebook un missatge d’un jove -15 anys- que no conec, i que m’enfloca aquesta: “Una pregunta, tu que has estudiat per capellà: es pot ser catòlic i alhora d’esquerres o són dues coses oposades?” Uf! No sé si seré capaç de dir res interessant en l’espai raonable que ha de tenir un article d’opinió, però ho intentaré.

Potser t’estranyaràs, benvolgut M., si et dic que la pregunta que em feia jo quan tenia la teva edat era la contrària: com es podia ser cristià i de dretes? En la meva infantesa i adolescència em vaig formar en l’àmbit d’una parròquia de barri de Maó, Santa Eulàlia, que tenia fortes sinèrgies amb la lluita antifranquista i per a la recuperació de la nostra identitat cultural i nacional. Molts parroquians eren militants, i en algun cas importants dirigents, de partits polítics i sindicats d’esquerra. Vivíem l’efervescència aperturista que havia portat el Concili Vaticà II i la militància social democràtica com les dues cares d’una mateixa moneda.

En aquest entorn vaig forjar la meva identitat com a creient en Jesucrist i com a militant del nacionalisme d’esquerres, molt en la línia del que deia el capellà revolucionari nicaragüenc Ernesto Cardenal: “entre cristianisme i revolució no hi ha contradicció”. Molts dels compromisos i causes als quals he dedicat les meves energies han estat la materialització de la meva fe en les coordenades que m’ha tocat viure i, al mateix temps, la concreció de la meva militància esquerrana. I amb tots els canvis i transformacions que he anat fent al llarg de la vida -qui no evoluciona amb els temps, o és un immobilista o ha perdut el nord-, aquestes continuen essent les meves referències.

Ara bé: en aquells ambients dels anys de la transició vam viure el perill de l’exclusivisme. Fàcilment concloíem que el nacionalcatolicisme estava quasi superat, i que a partir d’aleshores allò més lògic, gairebé l’únic camí coherent, seria ser cristià i d’esquerres. Aquesta confusió va fer que la Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores publicàs alguns documents exhortant a no confondre la fe cristiana amb cap sistema polític ni amb cap ideologia.

Des d’aleshores, han passat molts anys i moltes coses, i no hi ha dubte que s’ha produït una transformació colossal, de la qual la pregunta que em fas n’és un botó de mostra. Curt i ras, pens que la jerarquia catòlica, amb un suport decidit de Roma i la participació activa i entusiasta de diversos moviments eclesials, ha impulsat durant les darreres dècades una involució important del moviment iniciat amb el Concili Vaticà II. Se’n manté la lletra, però sovint se n’ha desvirtuat el contingut. I s’ha combatut, de vegades amb una agressivitat ben poc evangèlica, el que se sol anomenar -a mi el nom no m’agrada gaire- l’esquerra eclesial.

Pens que avui el perill de confusió entre esquerra i cristianisme és insignificant, i en canvi, la freqüent complicitat entre la cúpula eclesiàstica espanyola i el principal partit de la dreta, així com una difusa equiparació entre ser un bon catòlic i ser de dretes (i bon espanyol, però aquest seria un altre tema) és no sols un perill, sinó una malaltia ben present. Les aberracions i el sectarisme de la COPE, sense ser la qüestió més important, sí que il·lustren el que està passant en determinats sectors. A tots aquests sectors, els aniria molt bé llegir el que van escriure els bisbes espanyols fa una trentena d’anys, perquè corren el perill d’encotillar la fe cristiana en una ideologia concreta.

Molts creients, bons catòlics però allunyats de la dreta política i al·lèrgics a l’integrisme religiós, s’han sentit estrets, qüestionats, atacats, o simplement han interpretat que en aquesta Església ja no hi tenen res a fer. Ho entenc, però aquesta no és la meva opció. Es pot ser catòlic i d’esquerres, com es pot ser catòlic i de dretes, i fins i tot cal reivindicar la conveniència d’aportar aquestes experiències polítiques i aquestes visions ideològiques dins l’espai de la comunitat cristiana. No s’ha d’absolutitzar cap opció, no se l’ha de considerar ni superior ni més digna que una altra. El que s’ha de reivindicar és, precisament, la catolicitat de l’Església: catòlic vol dir “universal” i, com diu Anselm Grün, un dels principals reptes del catolicisme del futur serà la seva capacitat d’incorporar a la fe totes les experiències humanes per posar-les, nues, davant de Déu, Jesucrist i l’Evangeli, i fer-les fructificar.

No sé, benvolgut M., si m’has enviat la teva pregunta per simple curiositat, o si et mou un qüestionament personal perquè vius la incomoditat, o fins i tot una certa contradicció, entre ser d’esquerres i creient. Si és així, crec que aquesta tensió és positiva: ni ser d’esquerres, ni ser cristià, no haurien de ser mai una posició de tranquil·litat de consciència, sinó un agulló, un estímul inquietant. Si ets cristià, esper que la fe t’ajudi a ser crític amb l’acomodatisme, l’aburgesament i la deriva individualista de l’esquerra. I si ets d’esquerres, tens molt per aportar a l’Església, per tal que sigui una comunitat més plural, i una eina útil i signe per a la transformació del món cap a la utopia de la igualtat. A dia d’avui, a mi encara em serveix la màxima d’Alfonso C. Comín, que cercava la manera de ser comunista dins l’Església i cristià dins el partit. Què me’n dius?

Un petit miracle

La campanya Restaurants contra la fam que organitza Acción Contra el Hambre servirà per dotar de més recursos els tractaments que aquesta ONG realitza contra la desnutrició infantil, i això ens ha d’alegrar. El fet que a dia d’avui aquesta campanya encara sigui no només necessària sinó imprescindible i peremptòria posa de manifest que estam lluny d’assolir l’Objectiu del Mil·lenni número 1, que per a l’any 2015 preveu reduir a la meitat la proporció de persones que pateixen fam al món. N’estam lluny, però no és impossible arribar-hi.

Per això és tan important que la campanya d’Acción Contra el Hambre no sigui una flor que no fa estiu. Per què no ens proposam que sigui un petit miracle? Diu el teòleg González Faus que el miracle no és la solució, sinó un signe que apunta en la direcció correcta i ens mostra que la solució pot existir. Les campanyes puntuals contra la fam no són la solució, però assenyalen un camí. Què passaria si, per exemple, tots els qui participam en una acció contra la fam a partir d’aquest dia canviéssim les nostres pautes de consum amb criteris de comerç just, sobirania alimentària, sostenibilitat mediambiental i equitat social? I això no depèn d’institucions internacionals, ni de decisions geopolítiques complicades, ni de dificilíssims consensos dels agents econòmics i polítics mundials.

Descarrega’t el reportatge «Alimenta la teva solidaritat»

Petita crònica d’una causa guanyada

El correu electrònic i les xarxes socials per internet han incrementat de manera espectacular les “causes” que reclamen la nostra atenció, missatges de persones o entitats que ens demanen un petit gest -adherir-nos a una petició, respondre una enquesta, signar a favor d’una reivindicació- que podem fer sense sortir de casa, de fet sense ni haver de moure’ns davant del teclat: cliques damunt l’enllaç, vas a la pàgina indicada, i en qüestió de minuts hauràs fet la teva contribució altruista.

Fa cosa de tres mesos, l’escriptor i activista José Antonio Fortuny va enviar, via Facebook, una d’aquestes peticions. Demanava que la gent signàs cada dia durant un mes -Déu n’hi do- a favor de la Fundació Sophia’s Cure. Si amb un mes aquesta causa aconseguia classificar-se entre els dos primers llocs del rànquing de votacions, la casa Pepsi donaria 250.000 dòlars a un projecte d’investigació per salvar vides d’infants afectats per l’atròfia muscular espinal (AME). Em va fer una mica de vessa (cada dia!), però vaig començar a fer-ho per consideració a la gratuïtat de la militància de l’amic Fortuny: ell també és una persona afectada d’AME, però aquesta campanya no és en benefici seu, sinó dels nous malalts, els infants que encara tenen alguna oportunitat de curació, i sobretot dels malalts del futur. Perquè, a dia d’avui, l’AME no té cura.

Al final d’aquell mes, la causa de Sophia’s Cure havia quedat en novè lloc. Pepsi va concedir als seus promotors la possibilitat de concursar durant el mes següent, i no es va fer esperar un nou missatge d’en Fortuny demanant un altre mes de signatures, i sol·licitant a tots els seus contactes que posassin l’enllaç de les votacions al propi mur del Facebook. Van començar a aparèixer comentaris de noves adhesions. Al final del segon mes, Sophia’s Cure estava en el setè lloc del rànquing. I novament, es va concedir als seus promotors una nova oportunitat. El nou missatge de José Antonio Fortuny demanava que, a més de votar durant tot un altre mes, escampàssim la petició entre tots els nostres contactes, a través d’un missatge de correu elecrònic, ja que és molta la gent que té correu però no té Facebook.

El tercer mes de votacions diàries ha estat com una carrera d’atletisme: més de quinze dies en tercera posició, més missatges d’en Fortuny animant el personal, pujada fins a la segona posició quan hi mancaven pocs dies per al final de la cursa (ho hem aconseguit!!) i, per arrodoni-ho, el millor premi: el darrer dia de votacions, la causa de Sophia’s Cure assolia el primer lloc de la classificació.

A la gran majoria de gent que s’ha adherit a aquesta causa no li anava res de personal, però la manera com s’ha anat desenvolupant, amb els comentaris i l’intercanvi de missatges amb la gent que cada cop s’hi engrescava més, ha aconseguit emocionar. L’excusa de la campanya de Sophia’s Cure ha servit, com deia algú, per recuperar, ni que sigui puntualment i per internet, velles relacions amb amics amb qui fa temps que no coincidim i amb qui ni tan sols ens enviam un trist missatge de correu electrònic -sempre tenim massa coses a fer-, i per llegir alguns comentaris plens de tendresa i admiració pel coratge lluitador de José Antonio Fortuny.

I de tot plegat, una lliçó: des d’ara m’ho pensaré un parell de vegades abans de tornar a afirmar que internet és un mitjà fred. Gràcies, Jose.