El nacionalisme, vist des de la meseta

Entro a la llibreria, i damunt la taula de novetats m’assalta la vista un títol en lletres grosses, a la portada d’un llibre bastant gruixut: “El fracaso del nacionalismo”. No puc resistir la temptació d’agafar el volum i començar a fullejar-lo. Després de cinc minuts -temps suficient per llegir l’índex, les dades biogràfiques de l’autor, i algun breu fragment-, prenc la sensata decisió de no comprar-lo ni llegir-lo. Quan acabeu de llegir aquestes ratlles, entendreu per què. Però he de reconèixer que és una perla. Negra, però perla.

El seu autor, Alejandro Muñoz-Alonso, és un savi professor d’opinió política a la Universitat Complutense de Madrid. Però per fer aquesta obra no ha hagut de suar gaire: li ha bastat recopilar el caramull d’articles que ha escrit des de fa vint anys, consagrats a la noble tasca de fer-nos descobrir, pobres ignorants, que el nacionalisme és un experiment condemnat al fracàs. La majoria d’articles han estat publicats a l’ABC. Naturalment.

El llibre, idò, va de nacionalisme a la contra. Tracta sobretot de bascos i catalans, però 512 pàgines (uf!) donen prou de si per parlar dels Balcans, de Txecoslovàquia (“Checoslovaquia en peligro”), de Bèlgica, del Quebec, de Txetxènia, d’Argèlia… i molt més. No hi ha nacionalisme que no sigui disseccionat, analitzat, criminalitzat i enviat a porgar fum. Hi són tots. Tots… excepte un: l’espanyol. Ni una paraula. Ni l’esmenta. La conclusió és clara: el nacionalisme espanyol no existeix.

No hi ha pitjor malalt que el que nega la seva pròpia malaltia. I a més, em tem que a aquest bon senyor li ha succeït allò del mentider autoenganyat, que de tant proclamar les seves bolles se les va acabar creient. Que jo sàpiga, la força dels arguments no es mesura per la quantitat de vegades que es pronuncien, sinó per la seva solidesa. Més per la qualitat que per la quantitat. En Muñoz-Alonso, però, fa tants anys que diu que això del nacionalisme no va bé, que al final s’ha donat la raó. I ja ho provaràs de discutir-li res. El més probable és que et dediqui un article a l’ABC, que d’aquí vint anys inclourà a “El fracaso del nacionalismo, segunda parte”.

No us perdeu alguns detalls d’aquesta magnífica tudada de paper. Té onze capítols. El més llarg de tots és el número 10, amb una extensió gairebé el doble de llarga que els altres, va sobre “Nacionalismo y terrorismo”. És normal, perquè ja ho sabem que “todos los nacionalismos acaban matando”. Un altre detall: les darreres pàgines, que a qualsevol assaig solen ser un epíleg o recensió de les idees principals, es titula “Los nuevos nazis”. Ai mumare!

L’altre detall significatiu no és a les pàgines del llibre, sinó a la solapa on hi figures les dades biogràfiques de l’autor: allà descobrim que a les darreres eleccions estatals ha estat premiat amb un escó al Senat pel PP. Quin bell reconeixement pels serveis prestats!

Qui estimula la immigració sense papers?

Immediatament després de la tragèdia de Dover (58 immigrants asiàtics morts), al ministre espanyol d’Interior, Mayor Oreja, li va faltar temps per demanar que ningú no fes demagògia utilitzant aquest cas per parlar de la reforma de la llei d’estrangeria. Però, mira per on, el primer a relacionar aquestes dues qüestions no ha estat altre que el president del Govern Espanyol, José María Aznar.

Diu Aznar que situacions dramàtiques com la de Dover reclamen “un exercici de responsabilitat” per controlar els fluxos migratoris, i que això justifica la necessitat d’una reforma profunda de la llei d’estrangeria en la línia que promou el PP, per evitar “problemes molt greus”. Aznar se situa així entre els qui afirmen que si volem prevenir la immigració sense papers, si volem aturar les màfies que trafiquen amb immigrants, hem de reprimir l’entrada dels sense papers, hem de fer unes lleis més restrictives que no provoquin l’efecte crida que, segons ells, té l’actual llei d’estrangeria, per massa ampla de mànigues. Ho deia també el Delegat del Govern per a la Immigració, Fernández Miranda, amb unes altres paraules: la llei actual estimula la immigració il·legal.

No, senyors meus. L’efecte crida, l’estimulació de la que vostès anomenen “immigració il•legal” (hi ha uns éssers humans més legals que uns altres?), la provoca l’escandalós abisme de desigualtat que separa les opulentes societats occidentals del nord de les societats empobrides del sud.

Quan un ciutadà marroquí connecta el seu televisor i sintonitza canals espanyols que, dia sí i dia també, li diuen que “España va bien”, això té un efecte crida. Quan tots els mitjans de comunicació, als quals els ciutadans del nord d’Àfrica tenen accés (som nosaltres els qui desconeixem el seu món, no ells el nostre), diuen que l’economia europea creix per damunt de les previsions de l’OCDE, això té un efecte crida. Quan el ministre espanyol de treball o el conseller de treball de la Generalitat de Catalunya afirmen que el mercat laboral necessita més mà d’obra, això és directament una crida perquè vénguin més immigrants. Quan la comunitat internacional no intervé de manera preventiva per evitar conflictes civils als països africans, i tolera que la situació arribi a ser insostenible i inhumana, això té un efecte crida. Quan els turistes occidentals viatjam a Àfrica per passejar-hi la nostra abundància i fer ostentació del nostre benestar, això té un efecte crida.

Què voleu que us digui? Pretendre que una restricció de la llei d’estrangeria frenarà la immigració dels sense papers, és ser tan ingenu (o malintencionat?) com el govern nordamericà dels anys 30, quan va promoure la llei seca. Aleshores, l’efecte immediat va ser l’engreixament de les màfies que traficaven amb whisky i l’augment de la delinqüència organitzada. Pretendre controlar els fluxos migratoris amb lleis restrictives és atacar les conseqüències del problema, no les causes de fons.

Perdonau que sigui tan contundent, però és que això em sembla tan de sentit comú, que m’escandalitza el cinisme d’alguns mandataris, més preocupats per mantenir els privilegis del nostre sistema que de comprometre’s amb fermesa en la lluita contra la pobresa i la misèria a escala planetària. El tema de la immigració s’ha d’interpretar i afrontar en un context més ample. Qualsevol plantejament que parli només de control de les duanes i de frenar des d’aquí la immigració, és una reducció intolerable del problema de la pobresa en el món. Els governs occidentals que pretenen endurir les condicions d’accés dels immigrants que arriben a les nostres portes, són els mateixos que utilitzen l’Organització Mundial del Comerç, el FMI i el Banc Mundial per fer proteccionisme del nord contra els països del sud. Són els els mateixos que no tenen dubtes a l’hora d’enviar avions a bombardejar qualsevol lloc del món on perilli l’estabilitat, però que es mostren incapaços d’actuar ràpidament amb programes ben finançats per al desenvolupament econòmic del sud, cosa que seria la millor prevenció activa de conflictes.

Jo em pensava que als països de l’occident democràtic la pena de mort ja era història. Però ara assistim a una ironia macabra: el camió de Dover s’ha convertit en una nova cambra de gas. La diferència és que els nous botxins no són funcionaris de l’Estat, sinó les màfies sense escrúpols que trafiquen amb éssers humans. Però això, insistesc, només és la conseqüència del problema, no la causa.

Informació contra democràcia

El cas del presumpte espionatge electrònic que podria haver dut a terme l’anterior executiu autonòmic de Matas contra un conseller del PSOE al Consell Insular de Mallorca, ha tornat posar al dia una qüestió de molt més ample abast: els problemes que genera això que anomenam “societat de la informació”, i les seves repercussions sobre l’activitat política.

Els qui vivim de prop l’activitat política estam immersos en una dinàmica preocupant: la importància que tenen els mitjans de comunicació sobre la creació d’opinió pública i sobre la recepció de la feina dels polítics per part dels ciutadans és tan enorme, que posa en qüestió les regles de joc de la democràcia. El sociòleg francès Alain Minc ha arribat a dir que hem passat de la “democràcia parlamentària” a la “democràcia mediàtica”. Si això és cert, és esfereïdor. Ja no és tan important allò que faci un polític, un parlament o una institució, sinó com ho divulguen els mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències que això té. En conseqüència, la preocupació de molts polítics és el titular que li donaran l’endemà d’unes declaracions seves.

De vegades em sent pres d’una terrible impotència. Estàs fent una feinada amb un tema realment important; creus que val la pena comunicar-ho a la ciutadania a través dels mitjans, fas un comunicat de premsa… i amb molta sort aconseguiràs una notícia breu a un racó insignificant d’un diari! Per contra, et trobes cada dia amb notícies absolutament secundàries o intranscendents, que omplen durant dies pàgines i pàgines d’algun diari…

Qui és responsable d’aquest desgavell? Seria injust apuntar amb el dit els polítics i els periodistes. Tots som còmplices i víctimes alhora d’una perversió de valors i de formes que desequilibra la societat. Tots hi participam, amb aquella actitud fatalista de “les coses són així”, però tots en patim les conseqüències. Seguint les tesis de Minc, és necessari desemmascarar el funcionament dels mitjans de comunicació, que en realitat són empreses amb un propietari (individu, societat empresarial o institució, és igual) que han de servir. L’objectiu de les empreses informatives no és informar, sinó canalitzar, controlar i “acomodar” la informació, d’acord amb els interessos, generalment econòmics i de poder, d’aquestes empreses.

Aquest estat de coses perverteix terriblement el funcionament de les institucions democràtiques: té èxit qui domina la informació, qui la controla millor, i qui té més poder per influir de tal o qual manera en el tractament de les notícies per part dels mitjans. El cas “Bitel” és tan sols una batalla menor enmig de la gran guerra pel control de la informació.

¿Què hem de fer, idò? Jo no som fatalista. Sense negar gens d’importància a tot el que he exposat fins aquí, crec que l’espai social de Menorca té encara prou espais no controlats pels mitjans de comunicació. Si això és cert, encara podem invocar una actitud ètica, que ens comprometi a tots. En primer lloc als polítics, perquè resistesquin davant la temptació de sucumbir a l’eròtica del “tot per sortir a la foto”, i cerquin la divulgació de la seva feina a través del contacte directe amb la ciutadania. D’aquesta manera és més difícil disfressar la realitat; si darrere les paraules hi ha feina feta, es nota; i si tot és comèdia, també. Però per altra banda, al ciutadà (lector, televident, ràdio-oient) també se li ha d’exigir que adopti davant dels mitjans de comunicació una actitud crítica, responsable i madura, seleccionant millor les fonts i els productes informatius, fent de tant en tant un cert dejuni informatiu de tanta porqueria mediàtica, excloent directament la lectura de certs mitjans que només cerquen el sensacionalisme, i tenint en compte que, per sort!, la realitat és molt més complexa i molt més rica que la caricatura en què sovint la converteix la informació.

Solidaris amb el poble Maputxe

El proper dia 7 d’abril tindrà lloc a Artà un gest de solidaritat amb el poble Maputxe tremendament significatiu: una apagada simbòlica, d’un minut de durada (de 21:00 a 21:01), com a protesta per l’actuació de l’empresa espanyola ENDESA a l’Alt Bio Bio (Xile). L’objectiu és expressar el rebuig social per la construcció de 6 centrals hidroelèctriques que aquesta multinacional espanyola està duent a terme al territori ancestral del poble Maputxe.

El PSM-EN hem acceptat la invitació a formar part de la plataforma que promou aquesta apagada, plataforma que vol tenir continuïtat per vehicular la solidaritat del poble de Mallorca amb el poble Maputxe.

Fins el passat mes de gener, coneixíem el patiment del poble Maputxe per l’agressiva expansió d’ENDESA per terres xilenes, bàsicament a través dels mitjans de comunicació, tot i que la informació que donen és pobre i ambígua. Però des de finals de gener passat, ens sentim molt més proper aquest poble. La raó és la visita d’una delegació d’aquest poble a Mallorca, que s’entrevistà amb representants del Govern de les Illes Balears i del Consell de Mallorca. D’aquests contactes en va sorgir, entre altres iniciatives, una declaració institucional del Consell Insular de Mallorca, aprovada per unanimitat, en què demanava, entre altres coses, que ENDESA abandoni el seu projecte, ja que posa en perill la supervivència del poble Maputxe. Així mateix, el CIM convidava el Fons Mallorquí de Cooperació i Solidaritat a prestar una atenció especial a aquells projectes de solidaritat que tenguin per objectiu la cooperació amb el poble Maputxe.

És clar que per aturar els projectes d’ENDESA, el Govern espanyol hi haurà d’intervenir. Malauradament, la política exterior espanyola en l’àmbit empresarial, durant els últims anys, demostra alguns elements preocupants. En lloc d’aprofitar l’expansió exterior d’empreses espanyoles per fomentar la cooperació en projectes que ajudin a treure de la misèria els pobles de Centre i Sud-Amèrica, i per dur a terme iniciatives empresarials respectuoses amb el valuós medi ambient del continent americà, algunes empreses espanyoles estan realitzant una nova conquesta d’Amèrica. S’ha substituït el colonialisme polític per l’econòmic, però els valors de fons (o antivalors, més ben dit) continuen essent els mateixos de sempre: explotar els recursos i les persones d’uns països que pateixen un subdesenvolupament secular.

Tan sols les iniciatives solidàries socials, juntament amb una acció política progressista en afers exteriors, podran produir el necessari canvi de paradigma perquè l’expansió empresarial internacional se sustenti sobre els principis de la cooperació, el desenvolupament sostenible i la solidaritat.

Ara, aquest acte de l’apagada simbòlica és una bona ocasió per posar de manifest el suport del poble mallorquí a la causa maputxe. Per això, vull aprofitar aquestes línies per demanar a tot el poble d’Artà que s’adhereixi massivament a la convocatòria de dia 7 d’abril, i que aquest gest, certament humil però enormement significatiu, sigui tan sols el començament de tot un seguit d’accions que asssoleixin l’objectiu, ambiciós però possible, de frenar l’agressió d’ENDESA contra el poble Maputxe.

És europeista el PSM?

El proper dia 7 de desembre comença a la ciutat de Niça la propera cimera europea. És un esdeveniment important, perquè la presidència francesa vol concloure el seu mandat amb una cimera que adopti uns acords “històrics”. En principi, s’han de posar les bases per a la Carta de Drets Fonamentals dels ciutadans europeus -embrió d’una futura Constitució Europea-, i s’ha de parlar de qüestions importants com l’ampliació cap als països de l’Est, el repartiment dels vots que corresponen a cada Estat, i la redistribució dels fons econòmics europeus (fons estructurals i de cohesió).

I quina és la postura del Govern Espanyol davant d’aquesta important cimera? Molt simple: una postura insolidària i, en certa manera, antieuropea. L’actitud dels negociadors espanyols és anar a les institucions europees a veure “qué hay de lo mío”, enlloc d’anar-hi amb un esperit de cooperació mútua, de construir entre tots una Unió Europea fruit del consens i el diàleg, i no de garnar cadascú cap a ca seva. Aquesta actitud, que ja començà durant l’època en què governava el PSOE però que s’ha aguditzat d’ençà que governa el PP, és fortíssimament criticada pels analistes i observadors de política europea més prestigiosos. El diari francès “Le Monde Diplomatique”, en la seva edició castellana, insisteix des de fa mesos que la postura espanyola és de pressionar els altres socis europeus, no de cercar una col·laboració positiva. L’analista alemany Christian Wernicke publicava el 14 de setembre un llarg article al rotatiu “Die Zeit”, on confessa que pels corredors de les institucions europees els espanyols han caigut en un desprestigi enorme, ja que participen en les negociacions europees com si negociassin amb uns enemics amb qui han d’arribar a un acord de pau, i no amb socis amb qui comparteix un projecte. I en opinió d’una editorial del diari italià “La Reppublica”, Espanya no actua com si formàs part d’Europa, sinó com si únicament l’interessin les institucions europees per veure quina tallada en pot treure.

Crec que són mostres prou significatives de la valoració que des d’altres estats europeus es fa de l’actual política europea del govern espanyol del PP. Curiosament, però, en opinió del PP som els “nacionalistas periféricoss” els que “defienden particularismos”, els que “se encierran en sí mismos”, els que “se instalan en el discurso de la reivindicación permanente”…

Però resulta que fa dues setmanes, una delegació del PSM de Menorca i del PSM de Mallorca vam viatjar a Brussel·les per participar en la primera cimera de líders nacionalistes europeus i en l’assemblea general del Partit Democràtic dels Pobles d’Europa-Aliança Lliure Europea. De l’estat espanyol, també hi eren presents representants d’ERC, Eusko Alkartasuna, PNV, Partido Andalucista i BNG. En aquesta reunió vam debatre i aprovar la “Declaració de Brussel·les: nacions i regions en el Govern d’Europa”, que advoca per la construcció d’una Europa d’aquestes característiques:

• Una Europa realment democràtica, que no es faci d’esquena als ciutadans, més transparent i manco burocràtica.
• Una Europa compromesa amb la justícia social, la pau, el respecte a la igualtat, el respecte pels drets humans i els drets de les minories, i no una Europa que sigui només espai d’intercanvi comercial.
• Una Europa que permeti la participació de les regions i nacions sense estat, i no una Europa on només hi tenguin veus els governs dels estats.
• Una Europa compromesa amb el desenvolupament sostenible i el respecte per la diversitat cultural i ecològica, i no una Europa plagada de contaminació i de productes alimentaris nocius per la salut.
• Un participant en aquesta trobada, holandès de Frísia, em comentava que li satisfeia molt sentir altres veus provinents d’Espanya més positives i més europeistes que l’actitud que demostren els representants del govern espanyol, molt tancats i egoistes.

I ara anem a la pregunta del títol: és europeista el PSM? Si ser europeista vol dir acceptar sumisament la Unió Europea que avui coneixem, tal i com està, amb tants dèficits com té en matèria social, ecològica, econòmica, de drets nacionals, etc., està clar que el PSM no ho és. Però si ser europeista vol dir tenir la voluntat de participar activament en la construcció d’una Europa solidària, econòmicament justa, ecològica, que doni protagonisme als pobles i nacions sense estat, que superi la burocràcia i que, per descomptat, no sigui tan sols una aliança d’interessos per veure qui en treu la millor tallada (a l’estil d’Aznar), està clar que el PSM és europeista. I només això: també està clar que altres formacions polítiques que diuen ser-ho… s’ho haurien de fer mirar!